Sobre els mossos i les bastonades a Girona i Terrassa ja s’ha dit tot. Per exemple, amb la clarividència de l’Iu Forn. Però… està tot dit, realment? No, sempre queda la lúcida anàlisi filològica per acabar d’aportar un bri de llum als qui encara no ho veuen clar. Tal com vam fer no fa gaire amb els de Ciutadanos, això és un petit recull d’epítets amb què el poble (ehem) sobirà es refereix als membres de la benemèrita Brigada Mòbil. Perquè, ateses les dimensions de la qüestió, sempre és millor usar els termes amb propietat [*].

Gossos. És un dels més antics. Tant, que segurament acompanya el cos des del moment mateix de la fundació (i no referit específicament als antiavalots). Va sorgir en el si dels moviments anarquistes i antifeixistes, tal vegada per analogia amb el txakurrak dels bascos, que significa la mateixa cosa, o més probablement per proximitat fonètica. Semblança que, un cop estirada fins a abastar el sintagma sencer, ‘gossos de quadra’, li ha conferit paradoxalment un puntet de tebeo que explica que, fora dels ambients més radicals, no hagi triomfat gaire.

Robocops. Aquest sí que és específic per als agents de la Brimo, per obvis motius d’indumentària. El referent és la pel·lícula de Paul Verhoeven, estrenada el 1987 i amb un parell de seqüeles que la van mantenir present fins a finals dels noranta. Però està en reculada perquè per als mil·lennistes és un personatge passat de moda, i encara més perquè resulta poc contundent per a l’emprenyada general creixent.

Mercenaris. Un d’aquells que en italià en diuen un sempreverde (‘que no passa mai de moda’). Probablement l’entomen tots els cossos policíacs del món, encara que pròpiament es refereix al soldat que es lloga per a una intervenció concreta, generalment una guerra. Al llarg del segle XX va anar prenent una connotació despectiva que no tenia. Però m’hi jugo un pèsol que als destinataris és un dels que els rellisca més.

Infiltrats. No és un terme amb voluntat pròpiament ofensiva. Com és natural, no al·ludeix al conjunt dels membres de la brigada dels trons sinó als elements que s’haurien allistat al cos procedents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil amb l’objectiu de desprestigiar-lo, com ara l’estrella naixent coneguda com ‘el Sevillano’. Ateses les denúncies del Col·lectiu Guilleries en relació als fets de Girona, no fóra estrany que aviat el nom de ‘Brigada Aporellos’ es fes extensiu també als infiltrats de la Mòbil. Mentre a cap ànima de càntir se li acudeixi de rebatejar-los com a Aperells

Brutos. Castellanisme dels de l’any de la picor. Xocant per als under 50, segurament, perquè té un aire molt teresino. Però ara que el fet de ser ancià no t’exclou de les garrotades, és probable que visqui una segona joventut. La cosa més significativa d’aquest barbarisme és que no té una traducció immediata, o si més no unànimement acceptada. Us deixo tres segons per rumiar-hi. Com diríeu bruto en català? Un. Dos. Tres. Què, què us ha sortit? A mi els que em vénen al cap són animalot i bestiota.

Malabèsties. No el busqueu al diccionari que no l’hi trobareu. Escrit així, vull dir. Un mala bèstia sí. La cosa bonica d’aquesta aglutinació (l’he treta d’aquí, i observeu que l’autor l’accentua tancada, tal vegada per gironitat) és que dóna carta de naturalesa quasi literària a un sintagma que desmenteix els qui es burlen de la ineptitud de la llengua catalana a l’hora d’insultar. Quasi valdria la pena que els Mossos continuessin atonyinant només per convertir-la en un hit, igual que Víctor Català va fer de malànima un supervendes del tombant de segle.

Mamporreros. Un altre castellanisme, però sense el vigor ni la universalitat del d’abans. És probable que l’ús que se’n fa aplicat als agents atonyinadors tingui a veure amb la confusió entre la feina del mamporrero castellà (‘persona que dirige el miembro del caballo en el acto de la cópula‘, segons la RAE) i el mamporro, que correspon a mastegot, hòstia o pinyac.

Psicòpates. Senyal claríssim de la nostra evolució com a societat. Un parell de generacions enrere, psicòpata era un terme especialitzat, de circulació reduïda. La superació de molts tabús relacionats amb la salut mental ha popularitzat gran nombre de mots que hi al·ludeixen, però alhora la condició humana fa que no triguin gaire a distorsionar-se. Tal com va passar fa temps amb idiota, després amb imbècil i més tard amb subnormal, que abans de transformar-se en ofenses eren termes estrictament descriptius, una psicopatia no és sinó un desequilibri psíquic o trastorn caracterològic de tipus constitucional que no implica anormalitat intel·lectual. Malgrat això, la literatura i el cinema l’han acabat convertint en poca cosa menys que sinònim de ‘assassí en sèrie’. La qual cosa no exclou que entre els agents no n’hi hagi més d’un i més de dos que gaudeixen agredint sàdicament el proïsme.

Brimo de Zumosol. No està gaire arrelat, ni compto que ho faci. Però, de tots els qui han trobat l’humor per fer acudits amb la qüestió, aquest és el meu preferit.

[*L’afer de les càrregues de la Brimo em va de primera per treure el tema del Diccionari de terminologia policial, un recull de vocabulari que acaba d’editar la Diputació de Barcelona. A l’entrada ‘càrrega policial’, el comissari Antoni Permanyer i la documentalista Rosa Ruiz la defineixen així: ‘Actuació policial consistent a dispersar per força un grup de persones que alteren perillosament l’ordre públic.’ Si tot això hagués passat un parell de mesos enrere, amb aquest recull encara per imprimir, hauria hagut d’acudir al GDLC, que en canvi la defineix diferentment: ‘La força pública, escometre abrivadament una manifestació per dispersar-la.’ Els manifestants, doncs, es comporten ‘perillosament’ i la força pública respon ‘abrivadament’. Que pot significar, segons els contextos, ‘amb embranzida impetuosa’, ‘impetuosament’ i, atenció, ‘intrèpidament’. Ves que l’intendent Carles Hernández i els seus minyons en realitat, doncs, no siguin sinó uns intrèpids.]

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb