Els avenços mèdics ajuden a diagnosticar cada vegada més de pressa l’Alzheimer

Barcelona (ACN).- El dia 21 de setembre se celebra el Dia Mundial de l’Alzheimer, la malaltia neurodegenerativa amb més incidència. De moment, continua sent una patologia sense cura però els darrers avenços mèdics han avançat el diagnòstic, un petit pas, sobretot si és té en compte que la prevalença es multiplica per 2 cada cinc anys, i arriba al 25% de la població de 80 anys. El repte, segons els experts és aconseguir un diagnòstic abans que els símptomes hagin aparegut. Tot i que actualment no hi ha cap fàrmac que aturi el seu desenvolupament i un diagnòstic precoç podria servir per intentar evitar les conseqüències més dures de la patologia i que els familiars que la pateixen pugui veure-la amb optimisme.

Segons les dades del Departament de Salut, el 2014, 112.000 persones estaven diagnosticades amb Alzheimer a Catalunya. És la malaltia neurodegenerativa més present entre la població, i sobretot, en edats avançades. De fet, a partir dels 65 anys, la prevalença es multiplica per dos cada 5 anys, arribant a un 25% als 80. La millora en el diagnòstic ha avançat l’edat en què es detecten els primers símptomes de la malaltia i també el fet que se’n diagnostiquin més, però aquesta és una qüestió que també va lligada a l’envelliment de la població, ja que l’edat és un dels factors més decisius de la malaltia, sense que s’hagin descobert altres causes plausibles.

Així ho explica el neuròleg del l’Hospital Clínic, Albert Lladó, que destaca com a aspectes positius, la millora de les eines per avançar el diagnòstic a fases més inicials, que ha de permetre actuar-hi amb més temps. Tanmateix, el principal escull dels experts és no tenir, encara, cap fàrmac que aturi el desenvolupament de la malaltia i de fet, els assajos clínics més recents proven medicaments que haurien d’intentar frenar el procés però hores d’ara encara se n’ha trobat cap.

Per això, Lladó reconeix que el repte més important és ”poder curar la malalta en una fase en què no s’hagin donat símptomes” . Per això, explica Lladó, caldria poder saber quines persones desenvoluparan ”en un futur” aquesta patologia. Conscient que és un ”camí llarg”, Lladó es confirmaria en trobar alguna combinació que frenés les conseqüències d’una patologia que afecta el pacient, però també tots els familiars que els han de cuidar.

”Una malaltia cruel”

La Conxita Miquel fa anys que té cura de la seva mare, malalta d’Alzheimer i que ara té 91 anys. El primer que va haver de fer va ser traslladar-la del poble a casa seva, a Barcelona, per poder-se’n fer càrrec, cosa que segons la Conxita, ja va suposar desconcert per haver-la desplaçat del seu lloc habitual. Mica en mica, la malaltia va anar fent el seu curs i ara, ha ja no pot ni caminar. Per això, la Conxita la defineix com una ”malaltia cruel”. A banda de deixar la seva mare ”amb el cap cot”, li ha provocat ”compassió” per la seva mare, i ha constatat que qui més la pateix és la gent del seu costat, i per tant, li ha suposat un desgast emocional molt gran, més enllà de la feina que comporta.

Per això, la Conxita valora haver trobat l’Associació de Familiars d’Alzheimer de Barcelona, una associació que actualment atén 120 persones amb deteriorament cognitiu. Des de l’AFAB es promouen diversos tallers i sessions pels malalts, que els utilitzen sobretot en les primeres fases de la malaltia quan, tal i com explica la neuropsicòloga Sònia Maymó, comencen a ser conscients que tenen una patologia difícil de tractar i noten un canvi de comportament de la família. ”Ara no em deixen sortir sol”, diu Maymó per posar exemples dels canvis de rutina que fan les famílies i que a vegades pot estressar els malalts.

L’AFAB també dóna ajuda a gairebé 900 familiars, oferint atenció psicològica o grups de suport emocional entre altre serveis. Per la Conxita, ha estat un bon unt de suport per, sobretot, aprendre aspectes de la malaltia i sobretot del tracte que han d’oferir als malalts. La Conxita explica que en moltes situacions no saps com has d’actuar amb la malaltia, i contactar amb persones que parlen ”el mateix llenguatge” i dóna ”optimisme” a la situació que en molts casos desborda als familiars.