els amics de les arts

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Després de quinze anys de trajectòria, els Amics de les Arts estrenen divendres el cinquè disc, El senyal que esperaves, que recull diversos temes amb la sensibilitat i la ironia marca de la casa i, alhora, explora noves sonoritats. Havien de publicar-lo al març, però la pandèmia els ho va impedir, i també va significar la suspensió de gran part dels concerts. Finalment, en podran fer onze de la cinquantena que tenien prevists i, com tots els grups que han actuat en escenaris, s’han hagut d’adaptar al petit format i a les mesures de seguretat. Haver de tocar davant de persones amb màscara no és l’única cosa estranya d’aquesta nova ronda. També és el primer disc sense Eduard Costa, que va decidir de deixar el grup per començar una carrera en solitari. Parlem de tot plegat amb Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué. Irònicament, al costat del bar on fem l’entrevista hi ha una gran esplanada en obres. ‘Per reconstruir, com el sector cultural’, comentem.

Com us va, amb la crisi del coronavirus?
—Dani Alegret [D. A.]: Nosaltres som uns privilegiats, perquè hem pogut fer una gira d’estiu, reinventant-nos, amb concerts acústics i íntims. Però és un cataclisme brutal per al sector cultural. A la gent que es mou en àmbits més petits els ha desaparegut el circuit. Les sales estan tancades…
—Ferran Piqué [F. P.]: I costarà que tornin a obrir!
—D. A.: I ens preocupa la incoherència. No acabem d’entendre per què un avió pot anar ple i en un concert hi ha d’haver la meitat del públic. Els àmbits polítics s’hi haurien d’implicar més, fer bandera que la cultura és segura. Aquest estiu era més preocupant anar a un restaurant que a un concert, que era molt segur.

Dani Alegret

Us heu sentit abandonats per les institucions?
—F. P.: És un fet que a l’hora de donar permisos sembla que la cultura és secundària. Efectivament, si es prohibeixen els concerts, l’endemà no passarà res, però sí que passarà d’aquí a un temps. La cultura forma part de la salut d’un poble. Si ens deixen sense teatre, museus, concerts i biblioteques, què quedarà?
—D. A.: Hi ha excepcions d’ajuntaments que s’han compromès. Penso en Corçà, que van ser dels primers a decidir de tirar endavant amb el Festival Ítaca, i fins i tot Barcelona, amb el Grec i la Mercè. No és qüestió d’assenyalar, però tots els que no dic directament han desaparegut i han tancat la programació cultural.
—Joan Enric Barceló [J. E. B.]: No és el nostre cas, però hi ha un tipus de grup que viu de les festes majors. O han fet formats molt reduïts o s’han anul·lat.

'Si es prohibeixen els concerts, l'endemà no passarà res, però sí que passarà d'aquí a un temps'

I és ben difícil reinventar-se.
—D. A.: És complicat.
—F. P.: No sé si els governants en són conscients, però si tenim aquests problemes per a actuar, si les sales acaben tancant, nosaltres i centenars de músics haurem de buscar una altra feina. Si això no és un ofici a què et puguis dedicar perquè consideren que és un ofici secundari o un hobby, ens acabarem dedicant a una altra cosa.
—J. E. B.: I afecta també tècnics, promotors, mànagers…
—D. A.: I hi insistim. Ho diem nosaltres, que hem tingut el privilegi de poder fer concerts durant l’estiu.

Han estat estranys?
—D. A.: Estranys, però bonics.
—J. E. B.: Visualment, com que no veus la gent cantar, és molt estrany. Veus gent quieta amb una màscara. El feedback directe d’abans desapareix. Perquè els sentis cantar han de cantar molt més fort…
—F. P.: I no els veus la cara ni es poden aixecar per ballar.
—J. E. B.: Si t’aixeques, ve un de seguretat i et diu ‘segui, si us plau’. Però dels sis concerts que hem fet, ho hem venut tot. La gent té ganes de concert i s’ho passa bé.

Joan Enric Barceló

Vau estar molt actius durant el confinament. Vau tocar les vostres cançons a ‘Els dies més dolços‘ i fins i tot vau fer una sèrie, ‘Atrapats aquí’. Què va passar perquè se us acudís?
—F. P.: Bona pregunta! Què va passar? [Riu.]
—J. E. B.: Imagina que fa un any i mig que fas plans sobre la gira i el disc i que la setmana en què has de començar, en dos o tres dies, cau tot. Ens vam trucar i vam dir: ‘Què fem?’ Segurament podríem haver fet alguna altra cosa més rendible, però ens vam preguntar què ens venia de gust. Vam dir: ‘Hòstia, fem una sèrie?’ Volíem que la gent preguntés, contestar… Com un programa de televisió regular. Ens vam mirar (per Zoom!) i vam dir ‘endavant’. I una de les peticions era la de fer un concert amb les cançons que volia la gent, i ho vam fer. A partir de l”Atrapats aquí’ neix ‘Els dies més dolços’, i enmig del confinament va començar a sonar el telèfon per convidar-nos a fer concerts a l’estiu. Una cosa que no era rendible va esdevenir el motor de l’estiu.

És el primer disc en què sou tres i no quatre. Com heu entomat que l’Eduard Costa se n’anés?
—J. E. B.: Bé. Un dissabte de novembre del 2018 va acabar la gira. Vam decidir no fer vacances i trobar-nos el dilluns següent per començar a fer cançons de la manera més normal possible. Vam començar i qualsevol dubte que allò encara era allà es va esvair. Venien les idees, sonaven bé… Vam pair el moment. És evident que, humanament, quan passes de ser quatre a ser tres, et mires i veus que en falta un. Però vam tirar endavant. Estem contents perquè a ell li va bé i ha fet el que volia fer. Va venir a l’estudi, hem anat als seus concerts…
—D. A.: Vam acabar amb tota la naturalitat. Cadascú ha seguit el seu camí, com en una separació amistosa. Hi ha bon rotllo i cadascú fa la seva vida. Intentem no equivocar-nos gaire quan ens repartim les lletres que cantava ell!
—J. E. B.: Aquell moment sobre l’escenari en què ens mirem i dubtem: ‘Et toca a tu o a mi?’ I ens salvem els uns als altres.

Ferran Piqué

Parlem del nou disc. Expliqueu que voleu posar l’eclecticisme al servei del pop. Què voleu dir?
—J. E. B.: Quan plantegem un disc no tenim una idea preconcebuda sobre com ha de sonar o en quin estil s’ha d’emmarcar. Anem cançó a cançó i mirem d’immiscir-nos en aquell estil, història, melodia. Intentem de conquerir cada cançó amb la nostra personalitat: tres cantants que fem harmonies vocals, que parlem de coses properes… Crec que quan la gent escolti el disc dirà: ‘Són els Amics’. En molts casos és agafar el pop, que té uns estàndards de durada, repetició, temes, etc., i explorar altres corrents, estils o maneres de fer des del nostre prisma.
—D. A.: També pel que fa a la instrumentació. Si una cançó necessitava ser enregistrada amb un contrabaix en comptes de baix elèctric, ho hem fet. Si necessitava una secció de cordes que s’havia d’enregistrar a Budapest, ho hem fet. Si havia d’estar despullada i començar a cappella, com ‘Mentrestant’, també ho hem fet. Eclecticisme, en el sentit que no pensem com hem de sonar, sinó què necessita la cançó perquè el missatge arribi.

Quines altres novetats destacaríeu? Una cosa que crida l’atenció des que vau publicar Un estrany poder són aquestes cançons més disco.
—F. P.: Amb el productor hem fet una feina de buscar l’esperit de la cançó i portar-lo tan lluny com fos possible. A ‘El meu cos’ vam veure que érem en un món que semblava disco. Doncs que sigui disco! O cançons com ‘Juliol de 1994’: imaginàvem molt el Jónsi de Sigur Rós, que posen aquests ritmes i bombos eixordadors. Hem fet servir més eines que mai. Quan t’imagines una determinada cançó, potser t’imagines un quartet de corda i tu en una butaca. En canvi, si t’imagines electrònica, et veus a tu dret en un bar. En aquest disc hem aconseguit posar totes dues coses juntes en molts temes i que convisquin de manera natural.

Aquest canvi, se l’ha pres bé el vostre públic?
—F. P.: Ara que no es pot ballar… [Riu.]
—D. A.: El nostre seguidor és molt i molt generós amb nosaltres, ens ha permès jugar-nos-la unes quantes vegades. ‘Semblava que fossis tu’ acaba amb un clímax tipus dance que és com per anar a tancar una rave. Però també en tenim una altra, ‘Adeu’, que és més folk, més petita. Sé que el públic se les estimarà totes dues. Els seguidors saben que gaudim obrint ventalls. No ens diuen pas: ‘Heu deixat de sonar com quan fèieu “JeanLuc”!’

Heu dedicat una cançó als fills, ‘Mentrestant’. Tots sou pares, suposo que era el moment de fer-la.
—J. E. B.: Sí. Hi ha una conversa amb els pares, que jo no he tingut mai, que és allò de dir: ‘Vam fer el que vam poder en aquell moment, ningú no ens va ensenyar a ser pares. Ens vam trobar una cosa que ens va canviar el món, vas venir com un tornado, ho vas arrossegar i canviar tot.’ Els tres hem coincidit que, quan tinguin vint anys, no hi haurà el moment de dir-los: ‘Parem un moment el món, t’he de dir que va ser tan bèstia el que va passar amb tu, que la vaig cagar.’ Aquesta sinceritat, per com va el món, difícilment trobarem moments per tenir-la, o potser no ho sabrem dir o ja no hi serem… I per això era bonic enterrar-la dins una cançó, i a veure què passa. Els nostres fills la canten al cotxe, però no saben què diuen. No saben que parla d’ells. És com una màquina del temps. D’aquí a quinze anys l’escoltaran i diran: ‘Hòstia, parlava de mi.’ Hi ha la paraula ‘senyal’, que és a ‘El senyal que esperaves’ i aquí. En el moment que ho entenguin…
—F. P.: És el senyal que esperem! És com quan enterres una caixa de records, per trobar-la tu al cap de deu anys o perquè la trobin els teus fills.
—J. E. B.: O com quan vas a Suïssa i hi enterres molts milions! [Riu.]

'El nostre seguidor és molt i molt generós amb nosaltres, ens ha permès jugar-nos-la unes quantes vegades'

Una altra cançó, ‘Els abismes’. Hi dieu: ‘Que tot està per fer, però no tot és possible. Que voler és voler i poder és poesia. Que l’univers ni escolta ni conspira.’ Què voleu transmetre?
—D. A.: És una cançó que hem posat a risc que hi hagi gent que la passi. Potser és la nostra primera cançó crítica. Ens hem atrevit, a través d’un personatge, a dir: ‘Paios, potser sí que hi ha coses molt boniques, l’horitzó és preciós i els canvis són poderosos, però està bé tenir els peus a terra. A vegades passen coses, la vida és fotuda i també està bé verbalitzar-ho i deixar-nos de punyetes.’ Pots arribar a confondre amb tanta falsedat.
—J. E. B.: Les cançons intenten de generar optimisme. És bo, però passar-nos potser és dolent. Aquesta cosa de ‘entre tots ho podrem tot’, ‘tot està per fer’… Aquesta, en canvi, és l’anticançó.
—F. P.: En cap moment no és negatiu. Té un punt de dir que a la vida real hi ha problemes, i els hem d’afrontar amb energia. ‘Tot anirà bé, tot anirà bé…’ Tot anirà bé si ens ho treballem! Ets més feliç si ets conscient que la vida són problemes i els has d’afrontar que no pas si et quedes només amb l’alegria, que és molt superficial. Et fotràs una bona hòstia. La frase de ‘Algú ha de cantar als abismes’ ve d’un documentari del Nick Cave. Va fer la maqueta d’un disc i se li va morir un fill de quinze anys, que va saltar des d’un precipici. Les cançons que havia escrit van agafar un significat…
—J. E. B.: Hi ha una recitació molt bonica al documentari que diu: ‘Algú ha de cantar a la pluja’. Vam jugar fins a trobar la idea de la contraposició perpendicular de l’horitzó i l’abisme. Cada cançó és un joc, i en aquesta hi ha un personatge que entra i diu: ‘Tots vosaltres que xerreu tant, digueu la veritat’. És un tribunero de la música en català! [Riu.]

De fet, les vostres cançons d’amor també són força realistes.
—J. E. B.: La música pop fa la fotografia del descosit, d’allò que no funciona, on hi ha la fricció. Una cançó que digui ‘Que trist que estic’ no serà gaire trista, passa igual amb l’alegria. Intentem, des d’una mirada irònica, agredolça i contradictòria, assenyalar que les coses no són tristes ni alegres, sinó que depèn de l’actitud. A ‘Semblava que fossis tu’, hi ha un paio desesperat que s’enganya i es desdobla en ell mateix per poder superar la pèrdua de la persona que l’ha deixat.

'La música pop fa la fotografia del descosit, d'allò que no funciona, on hi ha la fricció'

Teniu cançons autobiogràfiques?
—F. P.: Home, tots hem fet un Jean-Luc!
—J. E. B.: Tothom ha fet un Jean-Luc, i aquest és el secret de la cançó. Aquella nit en què no et tires a la piscina i algú et diu: ‘Si era claríssim!’
—F. P.: I l’altre és al llit amb la mateixa sensació…
—J. E. B.: La biografia en el nostre cas es cola pel que fa a les emocions i els temes. Ens separen només dos anys, entre el més gran i el més jove, i vivim coses molt semblants.

Fa quinze anys que vau començar. Com va ser?
—F. P.: Té molt a veure amb el que va passar durant el confinament. Crec que és un renéixer, el que hem fet ara amb aquesta història. Vam començar en un pis d’estudiants, cantant cançons perquè ens semblava divertit. Ens enregistràvem per pur divertiment. Tots teníem feines i tocàvem amb altres grups. No havíem de fer cap concert, ni assajàvem. Aquesta és l’essència dels Amics, i ha tornat a passar igual durant el confinament: hem començat la sèrie simplement per passar-nos-ho bé i ens ha donat la gira a l’estiu. Vam començar amb una maqueta al Sona9, vam guanyar el premi del públic i vam arribar a la final. Vam fer una altra maqueta i al cap de quatre anys, el Bed and Breakfast. I vam passar a viure de la música.

'Tothom ha fet un Jean-Luc, i aquest és el secret de la cançó'

Com veieu la música del país, després d’aquests quinze anys?
—J. E. B.: Catalogar no és la nostra feina, però és evident que les músiques urbanes han crescut, i gèneres que fa set anys no eren presents en català han anat creixent. Tothom acaba bevent de tothom. L’altre dia comprovàvem amb alegria que Lildami i Suu ens citaven entre els seus grups preferits. No hauria pensat mai que gent tan jove i de gèneres diferents ens tingués tan presents.
—D. A.: Quan vam començar, ens van dir que nosaltres i una sèrie de grups érem una cosa nova, un nou costumisme musical. Al cap d’uns anys va venir un altre canvi: la música de mestissatge, més festiva. Ens preguntaven com ho encaixaríem i si canviaríem. Ens sembla fantàstic, però mantenim el fet de fer allò que ens agrada.

Parlàveu de diversos grups que van començar més o menys fa una dècada. Us continuen comparant amb Manel?
—J. E. B.: Cada vegada menys. Al principi, la pregunta sempre queia.
—F. P.: Ara ens comparen més amb la Beyoncé! [Riu.]
—D. A.: Sobretot per com ballem.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.