Els 4.700 milions que ens ofereixen són un miratge!

La proposta de nou finançament autonòmic del PSOE ha dibuixat un mapa polític ben curiós. Per una banda, el PP criticant-la, amb l’argument principal i “nou” que és pensat per afavorir Catalunya, i no calen més raons; el PSOE dient que és el millor per a totes les comunitats autònomes, incloses les del PP; ERC, que és a l’origen del pacte, tot i veure que tal com ha acabat s’hi assembla com un ou a una castanya, diu, sense manies, que és bo per a nosaltres; i Junts, que té la clau al congrés espanyol, s’hi oposa i a més té la gosadia de recordar el dèficit fiscal, en contrast amb els diners que ens ofereixen.

La foguera s’ha revifat perquè divendres Hisenda va obrir les portes a la negociació formal per a canviar el sistema de finançament autonòmic, pendent d’una reforma de fa més d’una dècada. El ministeri que dirigeix Arcadi España va enviar a les comunitats de règim comú l’esborrany complet del nou model, acompanyat dels càlculs sobre els diners que rebria cada territori si la proposta entrava en vigor el 2027. Cada comunitat ha rebut la seva, però no la de les altres. El document posa 20.975 milions d’euros addicionals sobre la taula i garanteix que cap comunitat no rebi menys que amb el sistema actual. Cal dir, de seguida, que les línies generals de la proposta actual són les mateixes que es van presentar al gener al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) i que tant de rebombori i rebuig van despertar per totes bandes.

Després d’aquest enviament, demà es farà una reunió del comitè tècnic per a analitzar la proposta i, més endavant, el dia 29, es convocaran els consellers autonòmics al CPFF. La singularitat del consell és que en la votació el pes del govern espanyol és del 50% i les comunitats autònomes es reparteixen la resta. Com que n’hi ha prou amb majoria absoluta, tan sols que el govern espanyol i la Generalitat hi votin afirmativament –Illa ja ho ha dit cent vegades– l’aprovació sembla cantada. La idea és que, després del CPFF, passat l’estiu, vagi a l’aprovació al consell de ministres i, després, al congrés espanyol, que és on l’han d’aprovar els grups parlamentaris, on l’escull és més fort. I Junts hi té la gran responsabilitat.

Divendres, doncs, es va tornar a obrir la capsa de Pandora. A Catalunya, com ja sabíem, ens “toquen” gairebé 4.700 milions d’euros, dels quals sentirem molt a parlar. Si una cosa és clara és que la negociació comença amb un rebuig territorial molt ampli, que ja va començar al gener, quan se’n féu públic el contingut. Tots els governs comunitaris del PP s’hi oposen de llavors ençà, més els socialistes de Castella la Manxa i Astúries, que ja hi han manifestat importants reserves o han avançat que hi votarien en contra. Catalunya és, ara com ara, l’únic suport a una proposta que va néixer de l’acord aconseguit entre el PSOE i ERC per a la investidura de Salvador Illa a la presidència catalana.

Recordem que l’acord data de l’agost del 2024, un dia abans de la investidura d’Illa, i que preveia, a grans trets, un “finançament singular” per a Catalunya –que els republicans acostaven a un “concert econòmic”–, a més de mesures per a reforçar la cultura catalana des de l’administració pública o per a avançar en la resolució del conflicte polític. Com passa sempre amb els pactes amb l’estat, l’acord es va anar aigualint a partir de l’endemà, passa rere passa, com explicava molt bé Odei A. Etxearte a VilaWeb el 9 de gener, en l’article “La singularitat: la trampa d’una paraula en la reforma del finançament”. “El poder polític que implicava un canvi en la recaptació dels imposts ha estat aparcat pel guany de 4.700 milions dins el cafè per a tothom”, deia. I així ha estat.

Dimecres, la consellera d’Economia i Finances de la Generalitat, Alícia Romero, va reclamar a Junts que permetés la tramitació al congrés espanyol del nou model de finançament autonòmic pactat amb el govern i amb ERC. “Hi ha molts elements de millora en aquest nou model de finançament. A vostès no els agrada prou? Ho entenc. Escolti’m, permetin-ne la tramitació. I en la tramitació, negociem-ho, millorem-ho, però no perdem l’oportunitat”, va dir en resposta al vice-president de Junts, Toni Castellà, en la sessió de control al govern al parlament. Vostès, signin i deixin-nos fer, que després ja veurem què passa, semblava que li digués. I tot perquè Castellà va tenir la gosadia d’insistir en la murga del dèficit fiscal.

El diari digital de Pedro J. Ramírez llançava fa uns quants dies l’argument fals, però que faran servir molt a les Espanyes: “Sánchez imposarà el nou finançament en contra de totes les comunitats autònomes, incloses les del PSOE, per a afavorir  Catalunya.” Tan senzill com això. Es tracta d’escampar una vegada més la idea que l’estat ens fa un favor. No cal raó més clara per a tornar a aixecar l’espantall de l’aporellos. Apa, que no hi ha ganes de trobar un nou motiu!

Per això em sembla molt greu que dins de Catalunya es digui que sí, que el nou model ens afavoreix i, fins i tot, que s’assenyalin com a traïdors els qui no hi donin suport, perquè “no podem deixar perdre aquests 4.700 milions”. I els 22.000 de cada any, sí?, pregunto. Per exemple, sentir dir a Oriol Junqueras “Ningú no té dret a fer mal a les famílies, a les empreses, als treballadors i treballadores, a la societat catalana i als serveis públics per donar satisfacció als seus interessos de partit” encara em fa basarda. I ja sé que el juliol del 2026 no me n’hauria de fer.

Es tracta d’acusar el qui s’hi oposi dins de Catalunya, perquè als ulls de tots aparegui com el dolent de la pel·lícula. Arraconar Junts, vaja! Míriam Nogueras ho explicava molt bé a la xarxa, com també el professor Sala i Martín fa uns quants dies a TV3. Per què no s’ha d’admetre això que ens proposen? Perquè és una enganyifa més a Catalunya, senzillament. I els que diuen que és bona la proposta, ho saben i són còmplices de l’estafa. En canvi de què?

I el cas és que ara no es tracta d’embolicar la troca amb paraules, sinó d’aplicar les xifres, que no tenen ideologia. I no cal ser un premi Nobel per a entendre-ho. N’hi ha prou de saber les quatre regles. Primer hem de saber que els ingressos tributaris de l’estat espanyol van aconseguir la xifra rècord de 325.356 milions d’euros el 2024, cosa que significa un increment del 10,4% respecte de l’exercici anterior. Bé, la primera pregunta és d’on surten els 21.000 milions de més que ofereix el govern de Sánchez a les comunitats autònomes. Doncs aprofiten la recaptació més gran o els treuen, d’una altra banda, de la despesa, però la font original sempre és la mateixa: nosaltres, els ciutadans. I resulta que els catalans aportem al voltant del 21% del total estatal. Bé, doncs això vol dir que, d’aquests 21.000 milions, uns 4.400 venen de les butxaques dels catalans. Ara, això que ens ofereixen com una gran cosa, són uns 4.700 milions, és a dir, uns 300 més dels que hem aportat. Tot plegat, uns 35 euros més per cada català! On és el canvi? I l’avenç que diuen? Sí, és una enganyifa.

Per exemple, no es toca el dèficit de la balança fiscal, que es manté en uns 22.000 milions. Però això sembla que ja no importa, és una murga, com he dit abans. Com es pot dir que no acceptar la proposta del PSOE implica no voler els 4.700 milions? Els volem, però a més els que ens toquen de veritat! Tan simple com això. Ens tornen a aixecar la camisa. I preparem-nos, perquè ho repetiran als mitjans fins a l’extenuació, procurant fer creure a la població que és una veritat. I ens asseguraran que, dins de casa, tenim gent tan perversa que no vol acceptar un oferiment que ens salvaria de moltes penúries. I la part pitjor és que molts catalans ho creuran…

Insisteixo que tots hauríem de fer memòria. L’acord d’investidura entre PSOE i ERC establia objectius ambiciosos: un sistema de finançament singular, bilateralitat, capacitat plena de gestió tributària per part de la Generalitat (amb un primer esglaó en l’IRPF), criteris explícits de solidaritat i d’ordinalitat, com també l’enfortiment de l’Agència Tributària de Catalunya. Què se n’ha fet, de tot això? Com sempre, ha acabat en engrunes. I per què ERC vol que tots els catalans estiguem d’acord amb una proposta que no té res a veure amb la que van signar al pacte d’investidura? Jo no ho sé i m’agradaria saber-ho. Els ho haureu de preguntar a ells.