Elogi del compromís

Durant els anys de la guerra civil, es va produir un debat molt intens sobre si l’art i la cultura s’havien de posar al servei de la lluita antifeixista o podien mantenir-se en la seva lògica interna, diguem-ne l’excel·lència, més enllà dels conflictes de la societat en què germinaven. El crític d’art Sebastià Gasch escrivia, el 1938, que ‘el pintor veritablement revolucionari no és aquell que pinta barricades enardides ni marxes de la fam. És aquell que dóna accents inèdits al llenguatge formal i colorístic’. Però aquest èmfasi formalista era combatut per molts altres artistes i escriptors que, en ple combat per la llibertat, no podien concebre l’art sinó com a un crit que s’hi comprometés, amb aquell combat.

La revista Nueva Cultura, impulsada per Josep Renau a València, és una mostra, entre moltes més publicacions, d’aquest debat, en aquest cas clarament decantat cap al compromís de la creació cultural amb la llibertat. Recordem que l’any 1934, Renau ja era present en el naixement de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, una delegació al País Valencià de l’Association d’Écrivains et Artistes Révolutionnaires. El debat, ben mirat, no era nou, el compromís de l’artista amb la llibertat, la del propi art i la de la societat en què s’inscriu, havia tingut moltes evidències en tota la cultura europea. Un exemple en què la terminologia pren una importància única: l’any 1924, el surrealisme canònic havia batejat el seu primer òrgan de difusió amb el títol de la Revolució Surrealista, però cinc anys després l’havia variat radicalment: el Surrealisme al Servei de la Revolució.

El debat no era nou, però durant els anys de la guerra s’amplifica i pren matisos suggestius. En aquell període, hi va haver molts artistes que es van comprometre amb el govern legítim de la República; uns pintaven barricades enardides, com deia Gasch, i uns altres entenien que l’art no podia participar en cap transformació política si no transformava, primer de tot, el seu llenguatge. Potser el llarg procés de preparació del Guernica de Picasso, un home que tenia una facilitat especial per al gest pictòric, i hauria pogut pintar barricades sense problemes, explica molt bé aquest procés de recerca que vol aconseguir l’adequació entre una nova manera d’expressar-se per a representar –poca broma!– un crit en contra del feixisme.

El debat durant els anys de la contesa va ser intens. Cada vegada que m’hi submergeixo, en això que en podríem dir les relacions entre l’art i la societat, o entre l’art i la política, aprenc coses noves. Però hi ha dues conclusions que m’han acompanyat de fa molts anys, en les meves recerques o, simplement, en les meves lectures: la primera, que m’agraden les barricades enardides i m’agraden, també, les investigacions formals que es posen al servei d’un objectiu més ambiciós, més enllà de l’estrictament artístic. Que, posats a transformar, millor transformar-ho tot, amb el supòsit que amb les eines artístiques tradicionals de l’enemic no pots posar fi al món simbòlic que representa a l’enemic. I la segona conclusió és que som molt afortunats de poder acudir a aquelles confrontacions literàries i visuals, a aquell debat sobre el paper que l’art havia de tenir en un període tan convuls.

I és que, ara, de debat no n’hi ha. És difícil de trobar reflexions, encara menys de descobrir discussions, sobre el paper de l’art en la societat actual. Perquè ara no som enmig d’una guerra? Perquè en la nostra societat no hi ha desigualtat social i econòmica? Perquè no hi ha mostres constants de repressió i d’injustícia per totes bandes? Perquè la gran majoria del món cultural català no creu que l’art s’hagi de comprometre amb res més que amb si mateix? I l’última pregunta: perquè suscitar aquest debat és poc glamurós?

Potser la gran diferència amb les controvèrsies teòriques que es generaven en aquells anys de conflicte bèl·lic és que, d’aleshores ençà, la institució artística ha fet veure que és un lloc neutral, que ens representa a tots. I, sense querelles estètiques, les pràctiques artístiques acaben també en aquesta aparença de neutralitat, amb projectes i obres que aspiren a una tan alta transcendència (quasi metafísica) que s’obliden o decididament no volen inserir-se en aquells problemes que puguin negar, justament, la neutralitat. I la seva aparença simbòlica.

Fa uns quants dies que es va presentar a Moià un mural que prenia com a referent, justament, el Guernica de Picasso per a recordar –i denunciar– la repressió policial del 1r d’octubre de fa tres anys. Els autors d’aquella lona de grans dimensions són Eduard Altarriba i Irene Martí. Però l’autoria del mural en si mateixa no és important. Quants cartells de la guerra civil són anònims i formen part de l’imaginari visual d’aquell període que he evocat? El fet cabdal, al meu entendre, és que el món cultural no en va fer gens de cas, de l’obra. Cap d’aquells que pengen a les xarxes socials notícies sobre les exposicions més enrevessades que es presenten a museus i galeries d’art no es va interessar per aquell mural. Ni hi va mostrar gens d’interès quan, al cap de cinc dies, aquella lona va ser robada per unes hordes feixistes, que van apressar-se a reivindicar-ne, aquesta sí que n’és, d’important, l’autoria.

Ni debat ni al·lusions. El món artístic, la cultura en general, va respondre amb el silenci a aquella manifestació visual. Aquella manifestació artística, que quedi clar, perquè hi ha un art que no necessita ni vol que la institució el beneeixi amb aquella suposada neutralitat a què em referia unes línies més amunt. I, com que ja no havia dit ni ase ni bèstia, com que no s’havia pronunciat sobre si allò era interessant o no, tampoc no va dir res quan el mural va ser robat. Per què?

Primer supòsit sobre aquest silenci: que molestin les formes tan directes, ‘les barricades enardides’ de què parlava Gasch. Que el mural era una proposta pamfletària és evident, com tantes en la història de l’art. Segon supòsit: que els crítics i els artistes d’avui no creuen oportú de relacionar les seves digressions i les seves obres amb una opció política determinada, la independentista, encara que sigui evident que en la política i en la judicatura espanyola hi ha conductes corruptes i despòtiques que no solament afecten els independentistes. (És bo de recordar, per exemple, i entre molts altres damnificats, que l’estat espanyol és el que té més artistes empresonats i exiliats de tot el món.)

La resta de supòsits que explicarien aquest silenci sobre el mural de Moià i sobre la repressió de què ha estat objecte em portarien a llocs molt depriments. Ho deixaré aquí. Al capdavall, aquella versió del Guernica no és sinó una excusa, un cas més en la llarga llista de silencis i oblits que dificulten saber on és el compromís de l’art en la nostra societat. Entre el 1931 i el 1939 el servei que l’art podia donar a la democràcia i a la llibertat era un assumpte molt present en el periodisme i en els cenacles culturals del moment. Hi van participar des d’anarquistes i marxistes fins a membres de la petita burgesia que, tot i les diferències ideològiques, compartien un compromís comú. Ara això sembla que s’ha convertit en una utopia.