Elogi de l’art rebel

  • «Quan un museu que porta el nom de la reina d'Espanya vol amansir artistes rebels com Picasso, Miró o Tàpies i buida les seves obres de tota la càrrega subversiva que contenien, l'engany arriba a cotes de frau absolut»

Joan Minguet Batllori
17.07.2018 - 22:00
VilaWeb
L'urna de l'artista Enric Pladevall a l'exposició '55 urnes per la llibertat', a Brussel·les

El rei espanyol, Felipe de Borbó, i l’ex-president dels Estats Units, Barak Obama, van ser al museu Reina Sofía i els van fotografiar davant del Guernica de Picasso. La Mercè Ibarz s’hi referia dissabte. Hi ha una cosa que grinyola. I molt. Cada vegada que un representant de la monarquia espanyola es posa davant del quadre, l’espectre de Picasso es regira i es regira, perboca i crida insults en espanyol que no podem sentir. Ell sempre va posicionar-se en defensa de la República i no va trepitjar Espanya des del triomf de l’exèrcit feixista.

Què hauria fet Picasso si no hagués mort el 1973, dos anys i mig abans que Franco morís al llit (quina pena: al llit!) i traspassés el seu sistema als borbons? Hauria legitimat aquesta monarquia imposada que ningú mai ha votat? Tendim a pensar que no, però no ho sabrem mai. Potser un Picasso ancià hauria acceptat l’enganyifa? Hi ha d’altres casos. Miró i Tàpies, artistes tan compromesos amb la llibertat, van sucumbir a l’estafa.

Joan Miró, defensor acèrrim de la República, es va deixar estimar pels reis espanyols els últims anys de la seva vida, a partir del 1978.  Tàpies, el vell comunista, va anar més enllà: el 2010 va acceptar ser nomenat Marquès de Tàpies pel rei que havia heretat l’estat del dictador. Potser era lògic? A Espanya i a Catalunya hi havia tantes ganes de fer net de la dictadura que es van donar per bones aquelles condicions democràtiques fraudulentes que ens han portat fins aquí. (Si algú no entén l’abast antidemocràtic de la situació que estem vivint, a Catalunya i a Espanya, no cal que perdi lletres mirant d’explicar-ho.)

No es tracta de cercar culpes retroactives, ni sóc jutge ni ho vull ser. També seria un error amagar el passat, però; aquella voluntat de passar pàgina com fos de la dictadura explica poc o molt la foto d’un rei davant d’una obra d’art feta en contra de tot allò que la seva institució monàrquica representa. Ja ho sabem: la monarquia i tot el sistema vol l’art domesticat, dòcil, submís. Quan un museu que porta el nom de la reina d’Espanya (una reina —cal insistir-hi— imposada per Franco) vol amansir artistes rebels com Picasso, Miró o Tàpies i buida les seves obres de tota la càrrega subversiva que contenien, l’engany arriba a cotes de frau absolut. (La mateixa reina és qui presideix el patronat del MACBA , ja ho he dit alguna altra vegada per aquí, em sembla. Però sempre és bo recordar-ho.)

Sembla una anècdota, però no ho és. En temps de lluites democràtiques, la responsabilitat de la cultura és posicionar-se. No podem admetre l’obediència. No cal ser independentista per a entendre que la llibertat a l’estat espanyol és ferida de mort. I dels artistes no podem esperar més que abandonin la falsa neutralitat. Que s’acostin al pamflet, si cal. Per què no? Que no estudiem i elogiem el cartellisme republicà? Que no ens embadalim amb tantes obres literàries, visuals o fílmiques de la primera revolució soviètica, totes elles pamfletàries perquè sí. Que no cantem cançons com ‘L’estaca’ amb un valor literari i musical primari però amb un contingut simbòlic brutal? Després, el poder ja fa com pot per eliminar-ne tots els continguts batalladors.

Mentrestant, si un artista trepitja una nafra i sagna, haurà acomplert una de les seves missions. Per què hi ha tants periodistes i polítics que s’enrabien amb Valtònyc, per què li neguen valor, a les seves cançons? Simplement perquè ell ha posat alcohol pur a les nafres del sistema; ha rapejat unes quantes veritats sobre la monarquia espanyola. Quan pugui tornar en llibertat al seu país ja discutirem el valor de les seves composicions, si voleu, tot i que aquestes proves de fe artística són plenes de trampes; per ara, cal defensar la seva valentia.

La mateixa valentia de tots els qui participen en l’exposició ‘55 urnes per la llibertat‘, on aquelles urnes del primer d’octubre han servit per a fer uns objectes artístics de reflexió i de combat. Després d’haver-se inaugurat a Brussel·les, l’exposició anirà el 31 d’agost a la Casa de la Catalanitat de Perpinyà. I el primer d’octubre d’enguany arribarà a Barcelona, a l’Arts Santa Mònica. No podem esperar més que reaccions virulentes del poder reaccionari quan arribin a la capital; hi ha algunes peces que són declaracions de llibertat que faran sortir ampolles. I, si és així, caldrà més alcohol.

Preparem-nos pel combat cultural. Que passeu un bon estiu!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any