27.08.2026 - 21:40
Hi ha experiències que no serveixen per a res, però que, tanmateix, ho canvien tot. I contemplar aquest agost un eclipsi de sol total ha estat per a mi l’exemple més pur d’això que dic. No aporta diners, no resol cap problema pràctic, no allarga la vida ni tampoc no l’escurça. Només fa una cosa, molt senzilla i immensa al mateix temps: durant un minut i pocs segons, ens posa al nostre lloc. Un lloc –convé recordar-ho de tant en tant– més aviat discret.
Confesse que el vaig anar a observar amb il·lusió, però també amb l’escepticisme de qui ha llegit massa. Sabia, com ho sap qualsevol que haja passat per l’escola, que la Lluna s’interposaria entre la Terra i el Sol, que l’ombra recorreria la superfície del planeta a una velocitat considerable i que la fase de totalitat duraria el temps que havia de durar, ni un segon més ni un segon menys. Perquè així ho diuen les equacions que calculen aquestes coses de fa segles, amb una precisió que fa feredat. No hi havia, en realitat, cap misteri. Només era un espectacle previst amb l’exactitud d’un rellotger suís.
I, malgrat tot –o precisament per tot això–, quan la llum es va començar a apagar com si algú, en algun lloc, haguera abaixat la intensitat d’un interruptor còsmic, vaig sentir allò que sent, supose, tothom qui assisteix a un fenomen així per primera vegada. Una sensació estranya que no té res a veure amb la temperatura o amb la lluminositat, sinó amb una cosa més antiga i més incòmoda: la certesa brutal, física, gens abstracta, que som un accident afortunat en un racó qualsevol de l’Univers; i que la nostra civilització sencera –les catedrals i les grans novel·les, els poemes més emocionants, les simfonies i tots els tractats de filosofia, les guerres que ens semblen tan decisives i les revolucions, les nostres petites vanitats de cada dia…– es pot quedar, durant una estona, en silenci davant un arrenglerament geomètric, simple i explicable, entre tres cossos celestes.
Ací hi ha la primera lliçó, una lliçó vella com la humanitat: no som el centre de res. De res. Ja ho vam haver d’aprendre amb Copèrnic i Galileu i encara ens costa. L’eclipsi no va fer sinó repetir-nos-ho amb una eficàcia que cap llibre de text no aconsegueix, perquè no ens ho descriu: ens ho fa sentir en la pell, en l’aire que refreda i en els ocells que callen sense saber per què.
Ara, aquesta petitesa no és tota la veritat. És només la meitat de la veritat, i quedar-se únicament amb això seria una altra forma de simplificació, tan còmoda com falsa.
Perquè, mentre la Lluna tapava el Sol, jo no era només un animal espantat mirant cap amunt. Era, també, un animal que sabia què passava. Que ho havia previst, que ho havia calculat, que s’havia desplaçat fins a un poble concret –el meu, en aquest cas– en una data concreta i a una hora convinguda perquè algú, fa temps, va fer els comptes i va dir: ací, aquest dia, a aquesta hora. I això, va ser el primer pensament que vaig tenir, ho trobe encara més extraordinari que l’eclipsi mateix.
Perquè el Sol i la Lluna fan això que fan sense saber-ho, sense decidir res per si mateixos. La rotació celestial funciona i això és tot. Nosaltres, en canvi, ho sabem. Hem après –parle dels humans– a llegir el cel com si fóra un text escrit en una llengua que hem tardat mil·lennis a desxifrar, d’ençà d’aquells babilonis que ja anotaven els cicles amb tauletes d’argila fins als astrònoms d’avui que et diuen on t’hauràs de plantar per veure bé l’eclipsi. I això no ho fa cap altre animal: cap balena, cap llop, cap primat, per pròxim a nosaltres que siga, no ha entès mai per què es fa fosc en ple dia. Nosaltres sí. I aquest saber, que és minúscul davant la immensitat que el conté, és l’única cosa que tenim per a compensar la nostra petitesa. No ens fa més grans que l’Univers –no faré ara el ridícul dient-ho–, però –com ho diria jo?–, dins la nostra petitesa, ens fa una espècie una mica digna. O prou digna, vaja.
I crec que aquest és el contrast que paga la pena de retindre, ara que tornem a la rutina diària amb la mateixa llum de sempre i el pas de l’eclipsi es va esborrant dels nostres ulls: com més petits ens sabem, més notable és que hàgem après a preveure allò que ens fa petits. La humilitat i l’orgull, en aquest cas, no es contradiuen: es necessiten mútuament. L’una sense l’altre seria una vanitat estúpida o una resignació encara més estúpida i innecessària.
Els antics –en açò, com en tantes coses, tinc la sensació que no els hem superats, que només els hem afinat la tecnologia– tremolaven davant els eclipsis perquè creien que eren senyals dels déus, avisos de catàstrofes, ires del cel. Nosaltres ja no tremolem per això. Però tremolem –o tremole jo, com a mínim– per una raó millor: perquè hem entès que no calia tremolar, i perquè entendre-ho no ens ha llevat gens de meravella. Al contrari: n’ha afegida.
