Dos dies abans de la Diada i just quan arrenca el nou curs polític, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, va participar ahir al vespre en un acte exclusiu per als subscriptors de VilaWeb al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, conduït pel director del diari, Vicent Partal. Paluzie va respondre a qüestions sobre l’organització de la manifestació, les mobilitzacions del primer i el 3 d’octubre vinents, la situació política, la de l’Assemblea i el futur de l’independentisme, entre més. A continuació us oferim una transcripció resumida de l’acte, que també podeu recuperar en vídeo.

—Aquesta setmana he vist una reflexió important que feia l’historiador Enric Pujol. L’any 1978 també va passar que molta gent mobilitzada contra el franquisme va tenir un desencís perquè els canvis no van anar com s’esperaven. Com més enfadats estigueu amb la classe política, més sentit té que us mobilitzeu. Si no, deixarem la representació en mans dels qui en viuen. I una societat madura és una societat on hi ha centenars de milers de persones implicades gratuïtament i per patriotisme. I no dic que els polítics no tinguin patriotisme. Però és un risc enorme. Aquesta nova situació d’estabilitat que pretenen, i per això de vegades en diem “nova transició”, s’assembla al que va passar després de l’impuls democràtic de la transició. Allò que no s’ha de fer és quedar-se a casa, tornar al refugi personal. Això ens mataria.

Guia de la Diada 2021: Tots els detalls de la manifestació de l’Onze de Setembre

Fa la sensació que teniu clar que hi ha un sector de la política que intenta de repetir aquella maniobra del 1975.
—Totalment. I aquest sector també pretén fer-se fort entre els partits independentistes, tot i que no ho acaba d’aconseguir del tot. Té molts mitjans de comunicació de Catalunya al seu servei, a banda d’entitats importants de la societat civil catalana i, en particular, empresarial. Aquesta falsa normalitat que pretenen, sovint l’anomeno “pacte d’estabilitat”. Però aquest pacte, per triomfar, ha de fer una bona oferta d’autogovern. I la tendència natural de l’estat espanyol és ben clara: quan veuen els polítics catalans demanant-los concessions, ho interpreten com un símptoma de feblesa i ho aprofiten per esclafar-te i humiliar-te. Confio que el pacte d’estabilitat no se’n surti. Però el matarem com més mobilitzats estiguem, encara que els partits independentistes puguin estar temptats de fer aquest pacte del diable, almenys durant uns quants anys.

Heu rebut cap pressió del govern per fer un eslògan que els sigui favorable? Com interpreteu la seva presència a la manifestació? És una pregunta de Maria Soler.
—No hem rebut cap pressió, perquè ja no s’hi atreveixen. És possible que hi hagués voluntat de fer una manifestació per l’amnistia aquest darrer juliol, però almenys nosaltres no n’hem tingut constància, perquè no vam participar en la campanya. Amb vista a la Diada, directament no ens han demanat res. Ara, fa dies que s’ha intentat lligar la taula de diàleg amb la manifestació, tot i que el secretariat presenta la manifestació amb temps, sempre és l’Onze de Setembre i té l’enfocament que defineix el full de ruta de l’Assemblea. Que el govern català i l’espanyol decidissin fer aquesta reunió de la taula de diàleg, que fa un any que no es fa, després de la manifestació, és problema seu, no pas nostre.

Sembla que la majoria de membres del govern hi aniran. És un intent de controlar la manifestació o és perquè veuen que tindrà més èxit? Quina relació té ara l’ANC amb els polítics? És una pregunta d’Ismael Piñas.
—La relació és correcta del punt de vista institucional. Al president Aragonès, li vam transmetre les nostres propostes per avançar cap a la independència des de les institucions. Ara, és evident que ells no diuen allò que deien entre el 2015 o el 2017, quan es va crear un estat major del qual formava part l’Assemblea. Hi havia un projecte concret, que era un referèndum d’independència, i per tant la relació era completament diferent. Quant a l’assistència del govern, m’agrada ser positiva. Si van a la manifestació és que en comparteixen el lema, que és “Lluitem i guanyem la independència”. Això ens ha d’estimular encara més a fer que ho transformin amb fets. Que no només vagin a la manifestació, sinó que treballin per fer la independència i que la facin.

Per què aniré a la manifestació de la Diada? I Editorial de Vicent Partal

El 2016, 2017, no va ser un error l’estat major? Fins a quin punt el fet que l’Assemblea i Òmnium entrassen en la presa de decisions no va deixar desarmat el carrer?
—Tenim un document bastant elaborat d’autocrítica d’aquella etapa. No vull ser completament destructiva amb aquell moment ni amb l’estat major, perquè en un moment de tanta repressió anava bé per a coordinar-se. Perquè hi havia coses que el govern tot sol no les hauria pogudes fer. Però formar part de l’organització col·legiada també va fer que l’Assemblea no pressionés al carrer el 10 d’octubre perquè no se suspengués la declaració d’independència, per exemple.

A la manifestació contra la sentència de l’estatut, la gent va acabar protestant contra els polítics que hi eren. Pot passar que una part de la manifestació protesti contra la classe política? Com s’hauria d’interpretar? Ho demanen subscriptors com ara Jordi Martí o Ricard Möller.
—Seria diferent de la manifestació contra la sentència de l’estatut perquè en aquell moment l’encapçalaven ells. Aquí no hi aniran. En tot cas, la llibertat d’expressió ha d’imperar, i tots, jo mateixa, tot i que no sóc en la política professional, hi hem d’estar disposats perquè assumim una responsabilitat. Hem d’estar disposats que la gent, si està irritada, expressi el seu malestar. A mi m’ha passat. En una convocatòria de l’ANC molt poques hores després de la decisió de la JEC d’inhabilitar el president Torra, a la plaça de Sant Jaume, la gent em va escridassar una mica mentre feia el discurs. Forma part de la llibertat d’expressió i ho hem d’acceptar.

L’ANC preveu més gent a la manifestació de la Diada i en divideix el començament en deu trams

Caldria deixar les reivindicacions festives i començar una acció continuada i de llarg recorregut que posés entrebancs a l’estat? Ho demana Josep Maria Barriach.
—Sí i no. Crec que ho hem de fer tot. La no-violència vol dir accions de denúncia, manifestacions, accions de desobediència civil, de no cooperació, de creació d’alternatives. La no-violència ho engloba tot. No hi ha cap moviment polític del món que renunciï a la manifestació. Una cosa bona que té el nostre moviment d’alliberament nacional és aquesta diversitat que abasta moltes menes de gent. I sabem que n’hi ha que participaran en una manifestació i en altres accions potser no. Quant a una mobilització continuada, has de veure quin objectiu té. Perquè si no acompanya un projecte polític que prengui decisions polítiques, hi ha el risc que generi frustració. Va passar amb les manifestacions post-sentència, que no van obtenir resposta. El moment final en un procés d’independència no violent contra un estat que no respecta el dret de l’autodeterminació, me l’imagino com el Primer d’Octubre però continuat. Llavors teníem una llei de transitorietat, el govern, mobilització popular i actuacions clandestines com ara l’operació Urnes. Això és l’ideal. És on hem demostrat que som molt forts i que hem guanyat. El que va passar amb la sentència també és una demostració de força, però contra qui? Quin és l’objectiu? Si ho fas contra l’estat, qui agafarà allò per a fer la independència? Si no, haurà de ser contra els nostres representants, però llavors potser no és anar a l’aeroport, sinó quedar-se al parlament molts dies. En el cas del Tsunami, l’aparició dels cartells del “Sit and talk” ha estat utilitzada. S’ha arribat a dir: “Oh, és que us vau mobilitzar pel sit and talk i ara ja tenim la taula de diàleg. No, no, no. La majoria de la gent no es mobilitzava pel sit and talk, allò és una cosa que va aparèixer. No hem de renunciar a cap forma de mobilització i hem de tenir clars els objectius. El que més mal faria a l’estratègia dels nostres dirigents és una manifestació multitudinària, convocada per l’Assemblea, que ha dit clarament que defensa la via unilateral a la independència i que es preparin per fer una declaració d’independència. Els faria molt més mal això.

Els actes de l’ANC s’encaminaran a no tractar el País Valencià i les Illes com si fossin l’estranger? Podrem organitzar-nos aviat com una part normal més del país? Ho demana Pepa Fernández.
—Al País Valencià i les Illes l’ANC és en una confederació amb dues entitats que van néixer inspirades per l’Assemblea. Són l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i, al País Valencià, Decidim, que va sorgir imitant el model de l’ANC. Per nosaltres la nació és una. Però ells també ens diuen que són en un altre moment polític i que hem de respectar els diferents ritmes.

Uns quants subscriptors també demanen si no s’haurien d’enfortir més campanyes com la del consum estratègic.
—Des que sóc presidenta, les conferències de premsa on hi ha hagut més mitjans espanyols eren les de consum estratègic. Espectacular. Es van adonar que era molt important. El mateix dia que vam activar Eines de País ja havíem de declarar en dos processos diferents. I el Tribunal Constitucional va sentenciar que la competència era de la Comissió Nacional de Mercats de la Competència espanyola perquè deien que hi podia haver una afectació a tot el mercat espanyol. Això, una comissió que posa multes milionàries per evitar els abusos dels oligopolis. I, així i tot, ens han obert un expedient sancionador a nosaltres per una campanya. Però la repressió no et pot paralitzar. Ara hem tornat a fer campanyes de consum. I us explicaré una anècdota. Quan va guanyar la nostra candidatura a la Cambra de Comerç de Barcelona, Josep Borrell va trucar a Joan Hortalà, que havia estat el meu director de tesi, i li va dir: “Qué gol que nos han metido.” Literalment. Hortalà li va contestar: “I per què em parles en castellà, Josep?” [Riu]. Ells sí que saben què és essencial.

Fotografia: Albert Salamé.

Penseu que és un motiu per a no anar a la taula de diàleg el fet que a la delegació espanyola no hi hagi Pedro Sánchez? Hauríeu de formar part de la delegació catalana com a presidenta de l’ANC?
—A mi m’encantaria formar part de la delegació catalana en una taula de repartiment d’actius i passius. [Riu] L’altre dia una periodista argentina em va demanar si hi hagués una taula de negociació de debò, què estaríem disposats a cedir. Nosaltres defensem el mandat del Primer d’Octubre, però una independència pactada estalvia molts costos de transició. Si hi hagués un referèndum amb una resposta binària i tutelat internacionalment perquè no ens fessin trampes, podríem estar disposats a acceptar-lo. Però això creiem que no hi serà. En una negociació d’independència de debò, evidentment podem estar disposats a cedir coses. Per exemple, si Espanya no ens veta a la Unió Europea, podríem estar disposats a fer unes transferències per resoldre el dèficit fiscal de manera gradual. Aquesta mena de negociacions hem d’estar disposats a fer-les, però si l’altra part també en fa. Pel que fa a Sánchez, crec que és entrar on volen que anem. El que em preocupa és que aquesta taula de diàleg sigui un parany.

És una mala notícia que Clara Ponsatí s’hagi despenjat del Consell per la República? Com veieu tot això que hi passa?
—Nosaltres hi som d’ençà que es va crear. Una altra cosa és que tinguem la nostra visió sobre com hauria de ser el Consell. Penso que la Clara voldria una desvinculació més gran de la política interior. Però també és veritat que si nosaltres volem que finalment hi hagi un òrgan de coordinació de la unitat estratègica, ho podria ser el Consell, que va néixer amb aquesta finalitat. Si la finalitat és aquesta no passa res perquè el president Puigdemont sigui també president de Junts, sempre que hi siguin els presidents o secretaris generals dels altres partits. El problema ve quan uns hi són i uns altres no. Cal saber exactament què volem, entre tots, que sigui el Consell per la República.

Quins són els passos concrets que fa el govern per a crear les estructures d’estat? L’ANC hauria de fer una mena d’auditoria per veure si es va avançant? Ho demana Enric Llaudet.
—Ho fem. Vam fer una llista amb un seguit d’accions en sobirania fiscal i energètica, per exemple, i mirem de tenir una interlocució, traslladar aquestes accions, saber què fan. Amb una avaluació trimestral també mirem de saber si s’avança en aquest sentit o no. Per exemple, la Generalitat té moltes empreses públiques que paguen els impostos a la finestreta  de l’estat. Una de les accions és que les paguin directament a l’Agència Tributària Catalana. En la reunió que vam tenir amb el conseller Giró li vam dir que era important. Ho tenen damunt la taula. És la mena de coses que volem fer.

L’ANC hauria de fer un pas endavant i convertir-se en un partit polític? 
—Els estatuts de l’Assemblea no permeten que es presenti a les eleccions ni que sigui un partit. El projecte de Primàries semblava que era més compatible amb els estatuts i que podria contribuir a la transformació política. Es va provar a les municipals per impulsar candidatures unitàries. L’esperit era que fossin obertes a la ciutadania i que s’hi presentés també la gent dels partits. L’experiència no va reeixir. No va aconseguir el suport dels grans partits independentistes. Al final va acabar essent una quarta candidatura en molts municipis. En aquell moment ens en vam retirar. El fet que el resultat electoral fos molt moderat, diguem-ne, ens ha fet descartar aquesta mena d’iniciatives.

Dues últimes preguntes. Primer, quan creieu que és més factible que hi hagi un altre momentum? I segon: Isabel Payà demana si creieu que la independència continua essent possible o ja n’hem perdut l’oportunitat.
—En algunes coses estem millor que en la tardor del 2017. A la Cambra de Comerç, per exemple, que en aquell moment va fer pressió contra la declaració d’independència. El Primer d’Octubre, d’altra banda, va fer veure als ulls del món que aquí hi ha un conflicte. Això ha canviat. És un conflicte. Està somort, Politico diu que Pedro Sánchez ja l’ha solucionat… Però és un conflicte. I els arguments que reforcen el nostre dret a l’autodeterminació han quedat reforçats amb la vulneració de drets fonamentals que fa l’estat. És possible que no aprofitéssim bé el Primer d’Octubre, però la independència continua essent possible i no és veritat que haguem perdut l’oportunitat. Com deia Grosfóguel, el Primer d’Octubre és un esdeveniment transformador. Tothom que ho va viure no és el mateix que abans de viure’l. Aquest element transformador és allà i en qualsevol moment es pot reactivar. I quant a les finestres d’oportunitat, quan vaig arribar a l’Assemblea tots parlàvem de la sentència. Si no es prepara, la finestra d’oportunitat no serveix de res. Has de tenir un projecte que s’ha de treballar des de les institucions i des de la societat civil. Si no estem preparats i tot el que es fa és contradictori amb plantejar la independència per la via dels fets una altra vegada, no l’aprofitaràs. És el que va passar amb la sentència del Suprem.

 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.