Elgio
Elgio, en una fotografia d'arxiu.

Enmig de les manifestacions per la llibertat d’expressió arran de l’empresonament de Pablo Hasel, el Tribunal Suprem espanyol va comunicar als dotze membres de La Insurgencia condemnats pel delicte d’enaltiment del terrorisme per les seves cançons que els rebaixava la sentència de l’Audiència espanyola, però que malgrat tot els mantenia una pena de presó que, en principi, podran evitar perquè no arriba als dos anys. Per ara, esquiven el destí d’altres cantants represaliats, com Hasel mateix o Valtònyc, però queden condicionats en el futur, perquè si tornen a ser condemnats, aleshores sí que entraran a la presó per unes cançons. Un dels dotze condemnats és el sabadellenc Elgio, pseudònim d’Alex Nicolaev, que no s’arronsa per la condemna i deixa clar que després de la sentència sent més motius que mai per a escriure més cançons, i encara més combatives.

—L’Audiència espanyola us va condemnar a dos anys i un dia de presó i vau presentar-hi un recurs en contra. En què ha quedat ara la condemna del Suprem?
—Finalment ens condemnen a sis mesos i un dia de presó, 1.200 euros de multa a cadascú i vuit anys d’inhabilitació pública.

—Per tant, la diferència és que, com que la condemna és menor de dos anys, si no teniu antecedents, no heu d’entrar a la presó?
—No és solament no tenir antecedents, també cal que en els dos anys posteriors no torni a “delinquir” i tingui una actitud reparadora amb el “mal causat per les cançons”. Estem pendents de què pugui passar.

—Com representa que es repara el mal per la lletra d’una cançó? Fent-ne una altra que digui la contrària?
—Demanant perdó i mostrant penediment per allò que he dit a les cançons. Una actitud d’assumir la culpa que se’m vol imposar, cosa que evidentment no sento i no faré. Em sembla un disbarat haver de demanar perdó per unes cançons per no haver d’entrar a la presó. És una bogeria pròpia d’una dictadura.

—La condemna és a dotze membres de La Insurgencia, un col·lectiu musical d’uns quants cantants que feien cançons per separat. Podeu explicar què era i com funcionava?
—Era un col·lectiu que treballava per mitjà de les xarxes socials perquè que no ens coneixíem en persona, cadascú era d’una part diferent de l’estat espanyol. Com que coincidíem força en idees polítiques i en la voluntat de fer música combativa, reivindicativa i antifeixista, ens vam agrupar sota un nom d’un col·lectiu. Teníem un canal de YouTube i ens repartíem tasques, com ara tenir cura de les xarxes socials, la producció musical, l’edició dels videoclips, etcètera. Era un col·lectiu per a compartir els nostres coneixements i fer arribar aquest estil de música a la gent.

—Crida l’atenció que us condemnen com a grup, amb la mateixa pena per a cadascú, independentment de l’autoria de cada cançó.
—És curiós. Hi ha un noi que va entrar a La Insurgencia poc abans del procés judicial. Només havia publicat una cançó, molt suau, sobre presos polítics i va rebre la mateixa condemna que la resta de nosaltres. La majoria de les nostres cançons són dures i reivindicatives, no són cants a les flors. Però va rebre la mateixa condemna.

—A la sentència es destaquen molts versos de cançons diferents per argumentar que enaltiu el terrorisme. Els jutges es fixen especialment en versos que parlen del GRAPO, una organització que va reivindicar la seva darrera acció ara fa quinze anys, però també veig que en destaquen d’altres com “Hay que estar alerta, con tanta rata suelta, los reformistas de Podemos no nos representan”.
—Aquesta és una frase de la meva cançó “Que cambie el terror de bando”. La inclouen a la sentència, però no s’entén. O quan parlo de Felipe González, que el tracto d’assassí i també ho fan constar. En fi.

—Tenint en compte que una de les condicions per a no entrar a la presó és que no us tornin a condemnar, continuareu fent cançons?
—La meva intenció sempre és fer tantes cançons com pugui, tot i que a vegades no puc,  per la feina i altres obligacions. Però la meva intenció és no deixar de fer-ne mai. Deixar de fer cançons per aquesta condemna i acceptar que no puc fer servir el meu dret d’expressar-me? Això mai. Després de la sentència tinc més motius per a fer més cançons i més combatives, si cal.

—Quan vau acostar-vos al món del rap?
—Vaig néixer a Moldàvia i vaig arribar a Sabadell amb sis anys. Quasi tot el dia era al carrer. A Moldàvia amb cinc anys ja anava sol a la llar d’infants perquè, a més de ser a prop de casa, era un ambient de molta independència. De gueto, fins i tot. De manera que quan vaig arribar, em passava el dia al carrer. I al barri de Sabadell on he crescut s’escoltava rap tot el dia. Grups com Falsa Alarma, Violadores del Verso, Sharif Fernández, i tots aquests. Sempre m’havia cridat molt l’atenció la quantitat de coses que s’arriben a dir en una cançó de rap. Si us hi fixeu, a les cançons de pop es repeteix quatre vegades una tornada, quatre vegades el mateix vers… Et pot agradar més o menys, però té poc missatge. M’al·lucinava les històries que pots arribar a explicar en el rap. Com que també feia grafitis i patinava, cosa que també es relaciona amb el món del hip-hop, cada cop era més dins de tot plegat. Vaig créixer amb això.

—És un estil de música que va de cara a barraca i no es talla gens, però això passa a tot el món. Hi ha centenars de cantants nord-americans que diuen de tot sobre les elits i els polítics i no els persegueixen judicialment.
—Considero que altres països, com els Estats Units, no són exemple de res, però tenen una mica d’estratègia. Saben que condemnar a presó un músic no els faria gens de bé. Mira les conseqüències que ha tingut aquí l’empresonament de Pablo Hasel. Però és que Espanya és tan fatxa i tan orgullosa que ho fa igualment. “M’és igual que cremin els carrers, però la unitat d’Espanya no la toquis. No parlis de GRAPO ni res que s’hi pugui assemblar.”

—Abans d’entrar a la presó, Hasel havia dit que confiava que l’empresonament originés una mobilització sostinguda, com ha acabat passant. Tindrà continuïtat?
—És molt difícil de saber. Si fa un mes m’haguéssiu demanat què passaria, no m’hauria imaginat que la cosa hauria arribat fins on som ara. El que pugui passar d’ara endavant és difícil de dir. La ràbia i les mobilitzacions estan molt bé, però s’ha d’organitzar. I crec que encara ens falta, per arribar a una organització que duri en el temps. Però esperem que sí que passi i que es facin aquests grups disposats a estar al 100%.

—És una seqüència que hem vist altres vegades: un esclat puntual al carrer que pocs dies després desapareix i se substitueix per grups de suport a represaliats en aquestes mateixes manifestacions.
—És força greu. Els grups de suport impliquen molt de desgast, reunions setmanals només pel grup de suport. Has de deixar altres coses de la militància o sobrecarregar-te amb més feina. Al final, és l’objectiu de la repressió: desgastar i desmobilitzar.

—Quan Valtònyc havia d’entrar a la presó, i finalment es va exiliar, es va crear No Callarem, un moviment potent per la defensa de la llibertat d’expressió que va fer un concert a la presó Model. En què ha quedat?
—La gent fa la seva vida. En un moment determinat es va unir, i trobo que va durar prou, però no és infinit. Això desgasta molt, perquè són moltes hores de dedicació. I si tampoc no passa res, a poc a poc s’apaga. Potser les mateixes persones continuen actives en altres fronts, sense moure’s sota el nom de No Callarem.

—Valtònyc se’n va anar a l’exili; Hasel va preferir d’entrar a la presó confiant que d’aquesta manera faria més mal a l’estat espanyol. Quina estratègia veieu més útil per a capgirar la repressió?
—Vull deixar clar que totes dues formes em semblen igual de legítimes, i crec que totes dues han estat potents. Anant-se’n, Valtònyc ha fet veure al món quina és la situació aquí. Essent lliure a Bèlgica, pot tenir contacte amb moltes persones i fer entrevistes que des de la presó li seria impossible de fer. Que una persona com Valtònyc hagi estat a punt d’entrar a la presó i ara sigui fora visibilitzant la situació d’aquí és molt positiu. I sobre en Pablo, no cal dir tota la lluita que ha generat la seva entrada a la presó. Evidentment, és molt positiu i cal mantenir-ho.

—Una de les conseqüències de les mobilitzacions i l’impacte que ha tingut l’empresonament de Pablo Hasel és que s’ha intentat desviar l’atenció del debat sobre la llibertat d’expressió deshumanitzant-lo, parlant de la seva personalitat o del contingut concret de les lletres.
—Totalment. Cada dia surt una notícia dient “en Pablo això” o “en Pablo allò”. És un atac constant a la seva persona per intentar que la gent miri cap a una altra banda en comptes d’assenyalar que es condemna la llibertat d’expressió, un dret bàsic. Els mitjans de desinformació han tingut un paper important manipulant l’opinió sobre Hasel amb coses que no són del tot certes, com les condemnes per agressions. La gent té força dubtes amb això: Hasel ha estat condemnat en ferm només per dues condemnes, que són per fer cançons i per fer piulets. La resta de condemnes que han sortit no tenen sentència ferma i estan pendents de resolució. Ell no ha entrat a la presó per cap d’aquestes altres condemnes.

–L’altra conseqüència de condemnes com la vostra o la de Hasel i Valtònyc és que es crea jurisprudència.
–És un problema molt gran per a la resta de casos pendents i per a la societat. Després de tenir aquestes condemnes, serà molt més fàcil que s’accelerin processos com el nostre, i per a la resta de gent que vulgui fer cançons d’aquesta mena. Això és fatal per a la llibertat d’expressió.

—Confieu que indultin Pablo Hasel?
—Si l’acaben indultant, serà perquè la lluita ha arribat a un punt insostenible per a l’estat i necessiten aturar-ho d’alguna manera. Però bé, ni hi confio ni hi deixo de confiar: m’és igual. Un indult no és l’objectiu. Ell segur que no el demanarà, jo tampoc no ho faria. Que sigui un indult forçat tampoc no seria cap victòria, perquè significaria que el perdones per un delicte del qual penses que és culpable. Cal l’absolució total i que l’estat reconegui que vulnera drets, i no ho farà. El govern veu que això se li escapa de les mans, perquè sap que la presó de Hasel ha estat la metxa que ha encès un cúmul de ràbia per moltíssimes coses. Per falta de drets i llibertats, en general. Per falta d’un treball digne, d’un habitatge digne, d’una sanitat i una educació de qualitat… La gent surt a protestar per tot això.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.