El 27 de juny de 2010, Elena Vavilova, que es feia dir Tracey Lee Ann Foley, va ser detinguda per les autoritats nord-americanes, amb més “il·legals” que havien treballat també per al KGB, a conseqüència d’una filtració originada a Moscou. Durant vint-i-cinc anys havia viscut als Estats Units i al Canadà amb el seu marit i també agent Andrei Bezrukov simulant ser una altra persona, en una complicadíssima operació d’espionatge que popularitzà després la sèrie televisiva The Americans, basada precisament en el seu personatge.

Vavilova va inventar una identitat falsa però sense fissures que li permetia de viure com una nord-americana i aconseguir informació vital per a la Unió Soviètica. Després de ser condemnada per un jurat, els Estats Units van canviar-la, a ella i més membres de la seua xarxa, per quatre espies americans detinguts a Moscou. Vavilova va ser rebuda al Kremlin i condecorada amb l’Orde del Mèrit per la Pàtria.

Símbol Editors acaba de publicar la traducció al català de la seua novel·la El secret de la clandestina. I Vavilova, que ara viu a Moscou, ha accedit a parlar amb VilaWeb. La conversa s’ha fet per videoconferència.

[If you wish, you can read the English translation of this interview here.]

No sé si us sentiu còmoda amb la paraula “espia”?
—En rus hi ha expressions diferents per a explicar-ho. Però diguem que si entenem espia com aquella persona que treballa per a obtenir informació, especialment sensible, de manera encoberta, clandestinament, doncs ja és això. “Espia” té l’avantatge que tothom entén de seguida a què et refereixes. No has de fer grans explicacions.

Vàreu nàixer a l’URSS, on teníeu una vida; després us vàreu convertir completament en una persona diferent, en una nord-americana, simulant fins al més mínim detall ser en realitat Tracey Foley; i ara tenim una novel·la que ens dieu que es basa en la vostra vida, però que no deixa de ser una obra de ficció. En vista de tantes capes i darrere tants personatges, puc demanar-vos qui és en realitat Elena Vavilova?
—Sóc una persona, com qualsevol altra, amb punts forts i punts febles. Sóc una persona que durant un temps llarg va fer una feina rara, perquè molt poca gent la fa al món, al servei del meu país. I per a poder dur a terme la meua missió vaig haver d’aprendre unes quantes tècniques i vaig haver d’exercir unes quantes qualitats poc habituals.

Heu dit “feina” i “missió”? Què pesava més? Perquè no és pas igual…
—Tot és una mateixa cosa, en realitat. Nosaltres vam fer una feina perquè pertanyíem a una organització i seguíem ordres. Però és evident que no era sols una qüestió professional. Això que vam fer no es pot fer sense creure que és molt important per la defensa del teu país, de la teua gent. És important de creure en allò que fas i en la importància d’allò que fas i segurament aquesta és la gran diferència en el nostre cas. No treballes il·legalment en un país estranger, fingint que ets qui no ets per un sou, només com una manera de viure. No crec que la gent puga fer – crec que puc fer servir aquesta paraula– els sacrificis que una vida com aquesta implica sense creure en allò que fa. Ara, al final, després de tants anys, reconec que tot acaba essent una sola cosa. Fas una feina perquè tens un sentit que compleixes una missió.

Però en tot.
—Sí, és clar. Tries on viuràs i la gent amb qui et relaciones per la missió que tens, pel valor que poden tenir. Tota la teua vida gira entorn d’això. Tot ho veus a través del prisma de la feina que fas.

Una feina què no és qualsevol. Sabíeu, teníeu accés a coses, que molt poca gent sabia. Llegint la novel·la, alguns episodis concrets es poden relacionar amb fets reals. Tinc la sensació que hi ha decisions en el món real que es prenen rere cortines molt opaques i que hi ha molt poca gent que hi tinga accés. Vós n’hi teníeu.
—Nosaltres sabíem coses, sí. Però la gent ha d’entendre com funciona això de la intel·ligència exterior. M’interessa molt explicar-ho i per això he fet la novel·la. Ningú no esperava a Moscou que nosaltres descobríssem la gran veritat, que trobàssem aquella informació que ho canviava tot. Això és una feina d’equip. Cadascun de nosaltres anava enviant peces d’informació i la cosa important era el retrat final que s’obtenia de tot plegat. Allà estava la informació essencial, la que servia per a prendre, en un moment determinat, una decisió concreta que era important. I sabem que se’n van prendre a partir de la nostra feina. Nosaltres servíem per a això, vam aportar materials que van ajudar a fer això. Per això el nostre govern esmerçava tants esforços a preparar-nos i a mantenir la nostra xarxa.

Tants esforços durant tants anys.
—Efectivament, tants anys. Si no els haguéssem resultat útils, si les nostres informacions no haguessen ajudat gens, no ens haurien mantingut. Ens mantenien per això i també perquè en definitiva érem agents “dorments”, que en qualsevol moment, si calia, ens podíem despertar.

“Agents dorments”?
—Nosaltres ja érem dins el país, perfectament camuflats i adaptats. Si mai ens necessitaven, en moments molt conflictius, nosaltres ja érem dins i podíem fer allò què fos necessari. Però insistesc en el caràcter col·lectiu d’aquesta feina. Hi havia analistes molt bons, per exemple, i gent que era bona aconseguint informació de tercers. I hi havia gent molt bona fent operacions sobre el terreny. Tot era un conjunt, un gran engranatge, el KGB era una gran organització i no es pot jutjar la feina d’una part fora del conjunt. No es tracta de dir quants documents passàvem o deixàvem de passar.

I per quina raó tot això ho expliqueu ara com una novel·la? No hauria estat millor fer un llibre sobre la vostra experiència, un llibre de no-ficció?
—El problema és que fent unes memòries hauria hagut d’explicar coses que no puc dir. La ficció, en canvi, em dóna més llibertat. Tot i que alguns passatges els he pensats molt per no cometre errors i donar massa informació. La primera part de la novel·la, on descric com vam ser reclutats i tota la feina que vàrem fer per esdevenir il·legals i sobreposar-nos a les dificultats és la vida real. Després, més endavant, en el llibre intente explicar com vivíem, com treballàvem. Tot allò que hi descric és basat en el que vam viure, els temes sobre els quals treballàvem; tot és real i el moment en què passa la novel·la coincideix amb el moment en què nosaltres érem allí. Ara, no crec que haja d’explicar algunes coses.

Com ara?
—Potser fent una altra mena de llibre hauria revelat mètodes i maneres de fer, potser secrets que cal conservar encara avui. Una novel·la em dóna més llibertat. És una manera de no explicar-ho tot i sobretot de no haver d’explicar allò que no voldria explicar. He procurat que totes les coses fossen més o menys públiques, que ja haguessen aparegut en uns altres llibres o en informacions periodístiques, de manera que no destape res que siga inconvenient. Tinc interès a reconstruir com vivíem.

I això, vigilar què dieu, no teniu por que afecte el llibre?
—No. Jo sabia des del principi quines línies no podia travessar i què volia fer. La novel·la reconstrueix com ha estat la meua vida i la meua feina i permet de fer una mirada dins un món que abans gairebé no tenia referències públiques. Crec que és interessant d’explicar com vivíem i com treballàvem i que això té interès per si mateix. Els “il·legals”, aquesta figura, aquesta feina que nosaltres portàvem a terme en una clandestinitat molt profunda, és una figura molt pròpia de la intel·ligència soviètica i posteriorment russa. Això els occidentals no ho fan i sincerament no crec que ho sabessen fer tampoc.

Els “il·legals” encara existeixen avui?
—No ho sé, no puc dir res sobre això. Des que vam tornar som fora d’aquest món. Per això fem coses diferents, com ara aquesta novel·la. Però, vaja, el cap de la nostra intel·ligència exterior ha dit: “Tenim prou gent per a fer la feina.”

Si no haguésseu estat detinguda i enviada a Rússia aquesta novel·la existiria avui?
—És clar que no.

I com vàreu viure aquella detenció?
—Sincerament, en aquell moment la nostra preocupació principal era saber com ens havien descobert. Quan vàrem entendre que no havia estat un error nostre, sinó una traïció d’una persona a Moscou vam respirar alleujats. Hauria estat molt dur d’assumir que nosaltres haguéssem comès un error.

Però als Estats Units la condemna hauria pogut ser gravíssima, fins i tot a la pena de mort. No us preocupava això?
—Nosaltres vam treballar durant dècades com a il·legals. Vam crear unes identitats, una història que tapava qui érem de veritat. Vivíem com una parella normal nord-americana, teníem fills, fèiem feina. Estàvem molt segurs que no ens trobarien. Que era impossible. Per això era tan important saber que no havíem caigut per cap error nostre. És clar que en el dia a dia, sobretot al començament, hi havia una tensió per si ens descobrien, però amb els anys la normalitat s’acabava imposant.

En el moment de la detenció les autoritats americanes van dir que no havíeu aconseguit informació gaire important.
—Ho entenc perfectament. Ens havíem passat vint-i-cinc anys a casa seua sense que ens descobrissen i sense que ni tan sols tinguessen cap idea de què fèiem. Què volíeu què digueren? No reconeixerien allò que per una altra banda era obvi. Penseu que fa poc que ells han reconegut que ens van arrestar gràcies a una persona que va trair el nostre servei, el servei rus. Que no van ser ells, que ens van localitzar.

D’alguna manera ho van reconèixer bescanviant-vos per espies nord-americans. El bescanvi era un senyal de la vostra importància.
—Exactament.

Després de descobrir-se la vostra existència i basant-se en la vostra vida, es fa la sèrie de televisió The Americans. Us hi sentiu reflectida?
—En part, sí. Crec que tothom pot entendre que una sèrie de televisió necessita molta acció i que passen moltes més coses, i sobretot molt més seguides, que no ens passaven a nosaltres en la vida real. Quan la vam mirar, el meu marit em va dir que nosaltres no havíem tingut una vida tan excitant com la que es veia per pantalla!

Era més avorrida?
—No crec que “avorrida” siga la paraula. Diguem que l’acció no era tan constant. Cal entendre que en la nostra feina la paciència era un factor clau. A vegades podien passar setmanes senceres abans d’aconseguir un petit pas. En la sèrie de televisió això no es podria retratar perquè avorriria l’espectador.

Però?
—Però es pot dir que a The Americans hi ha molts detalls que són veritables. La tensió psicològica a què estàvem sotmesos és real. La discussió ètica i moral quan havíem de fer segons quines coses o la manera com retrata aquell moment excepcional que era la guerra freda i el pic de tensió que hi havia són reals, molt ben fets. Ara, a la sèrie tot és exagerat, fet espectacular, per a atraure i enganxar els espectadors. Això és lògic i ho puc entendre. En la novel·la, de tota manera, mire de defugir aquesta cosa de James Bond, com si diguéssem, i fer una cosa que retrate d’una manera més realista com era la nostra vida.

El secret de la clandestina és, d’alguna manera, una resposta a la sèrie?
—La idea d’escriure-la em va venir al cap quan en miràvem els primers capítols, sí.

M’ha sorprès el llibre perquè ací estem molt acostumats a les novel·les d’espies occidentals. Al Regne Unit les novel·les sobre l’MI5 són gairebé un gènere. Però no és aquest el cas rus. No teniu gaires precedents.
—És cert. Són tradicions diferents. Els britànics parlen més. Ací no tant. I això fa que la cosa no estiga equilibrada. De novel·les o films, n’hi ha molts més a Amèrica o el Regne Unit. Segurament nosaltres guardem més els secrets i els expliquem menys i més a poc a poc. És la nostra tradició. Però sobre els serveis d’intel·ligència soviètics i els mètodes que fèiem servir van aparèixer llibres interessants quan l’URSS es va col·lapsar, però no hi ha molts testimonis de primera mà i encara menys de gent viva, com és el meu cas. Les coses són poc equilibrades i espere que les meues novel·les –n’acabe de publicar una altra a Rússia– ajuden a donar una visió més equitativa de la realitat. Hi ha molta gent que té una visió desvirtuada a Occident sobre la nostra feina i canviar això també era un dels meus objectius, canviar aquesta perspectiva. És que en els films i en les novel·les occidentals nosaltres sempre som els dolents i fem molta por!

Ho sou? Ho éreu?
—Jo no m’identifique gens amb aquest retrat, perquè érem no érem tan perillosos ni tan dolents. Nosaltres no érem agressius. Defensàvem el nostre país. I en cap moment, a diferència d’uns altres, teníem la pretensió de canviar la forma de govern o la direcció del país on treballàvem. Nosaltres sols treballàvem perquè els nostres líders tinguessen la millor informació possible a l’hora de prendre decisions difícils. Aquesta era una característica molt diferenciadora dels serveis d’intel·ligència soviètics.

Voleu dir, doncs, que un espia britànic o americà sempre serà diferent d’un de rus?
—La manera de treballar té moltes semblances en tots els casos, malgrat tot. Hi ha la importància de la psicologia, hi ha la tècnica sobre com acostar-te a les teues fonts i descobrir-ne les febleses i com fer-les servir a favor teu quan cal. Hi ha coses molt i molt semblants, això no ho discutesc. I jo m’imagine que en tots els casos hi ha el patriotisme, la motivació patriòtica. Tu no fas una feina com aquesta si no tens la prioritat de defensar el teu país per damunt de tot. Però diria que a la Unió Soviètica aquesta part ideològica, si ho vols dir així, era més profunda que a Occident. Perquè vivíem en un país amenaçat. El sentíem amenaçat i havíem de defensar-nos, aquesta era la nostra prioritat. I perquè crèiem en el sistema que representava.

Un sistema que es va col·lapsar de sobte. Per a vosaltres devia ser molt angoixós –no sé si aquesta és la paraula– viure a Boston i veure per televisió la desaparició de la Unió Soviètica.
—Va ser molt trist, perquè crèiem en allò que representava aquell projecte. Un estat multinacional que feia passar la justícia social davant de tot i que era un estat poderós i gran a escala mundial.

Què vau pensar? Vau témer que la seua organització seria desmantellada?
—Nosaltres teníem un contacte escadusser amb Moscou, per qüestions de seguretat. La comunicació era molt restringida, treballàvem molt sols, i la veritat és que no sabíem gaire res de tot allò que passava.

Però vau continuar treballant, ara per a la nova Rússia.
—Sí. Quan ens va arribar el missatge assegurant-nos que continuàvem la feina vam respirar alleugerits. Teníem una sensació estranya perquè ens sabia molt greu allò que havia passat, la desaparició de la Unió Soviètica, però també vam entendre una cosa important.

Quina?
—Que nosaltres no lluitàvem pels líders sinó pel país. Per la pàtria. Per la terra. Pels nostres compatriotes. I això no canviava pas amb el pas de la Unió Soviètica a Rússia. Ideològicament, teníem un sentiment molt profund per la pèrdua de la Unió Soviètica i el significat que tenia allò, però pensàvem que la nova Rússia seguiria més o menys el mateix camí.

I ara?
—Bé, Rússia encara no és un país occidental, avui.

Amb tot, el canvi en aquell moment no era pas menor.
—No ho era. I tenia implicacions molt fortes. Per exemple, teníem països aliats amb organitzacions aliades del KGB que d’avui per demà van passar a ser part d’Occident –com ara la República Democràtica Alemanya. I què passava aleshores? Què sabien i què no sabien? Va ser molt complicat tot en aquell moment.

Hi teniu relació, encara, amb els serveis d’intel·ligència? D’alguna manera us han marcat de què podeu escriure?
—En el moment que surt a la llum pública la meua identitat, no tinc res a fer ja dins la comunitat d’intel·ligència. Ara, jo estic segura de quina línia no he de travessar.

 

Fa molts anys que sou fora dels Estats Units. En trobeu a faltar res?
—És clar. El barri on vivíem a Boston, la gent, els amics d’allà. Ara que els Estats Units viu un moment tan convuls seria molt interessant de sentir què en pensen. I més coses. Rússia és molt diferent dels Estats Units i hi ha coses d’allà a les quals ens vam acostumar molt i que les enyorem. Crec que això ho pot entendre tothom.

Ara és un moment molt difícil per als Estats Units.
—Ho és. I també per a les relacions entre Rússia i els Estats Units.

Us agradaria treballar-hi, encara? Seria interessant?
—Els moments de grans canvis sempre, sempre, són els moments realment interessants. I, honestament, algunes de les coses que ara hi passen ja començaven a ser visibles quan nosaltres hi érem, fa deu anys.

Mirant enrere, esteu orgullosa d’allò que vàreu fer? Us penediu de coses que vàreu fer?
—Mireu: la nostra feina no era prendre decisions. No érem nosaltres, qui preníem les decisions. Fins i tot de vegades no estàvem d’acord amb les decisions que es prenien, que es prenien a Moscou, a partir de les nostres informacions. Però sí que sentíem en tot moment que fèiem una feina útil. I no solament per a nosaltres. D’alguna manera la nostra feina també afavoria el poble nord-americà…

Què voleu dir?
—Servíem de contrapès.

Però éreu una agent activa, il·legal, clandestina, treballant contra els Estats Units amb totes les vostres forces i posant-hi la vostra vida en joc…
—Però nosaltres no sentíem cap hostilitat envers el poble dels Estats Units, ni treballàvem contra ells. Nosaltres treballàvem contra els qui prenien determinades decisions als Estats Units i sobretot amb l’ànim d’evitar l’agressió al nostre país.

I ho van aconseguir?
—Diguem-ne que vam contribuir-hi. Jo tinc el sentiment que la nostra feina va ser important per als nostres compatriotes però si ho mires des d’aquest punt de vista per a una altra gent també, fins i tot per als nord-americans. Amb la nostra feina vam ajudar a mantenir l’equilibri de la coexistència i la pau. Al final no hi va haver una guerra, nuclear, que podia haver passat. Així que mirant tot el conjunt del que va passar, en aquest sentit, crec que nosaltres vam contribuir a mantenir la pau per a tothom.

Podeu comprar “El secret de la clandestina” a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.