Elena Fort: “El Barça i el català són dues coses absolutament indestriables”

“Parla blau-grana, parla català” és una sèrie de vídeos que el Barça ha fet per promocionar la llengua, i que mostren jugadors del primer equip del Barça parlant l’idioma i ensenyant-lo als jugadors nouvinguts. L’abril de l’any passat, el club s’havia adherit a la campanya “Català per a tothom”, impulsada per Òmnium Cultural. Per saber quina és la implicació del club amb la llengua, VilaWeb ha parlat amb Elena Fort i Cisneros, vice-presidenta institucional i portaveu de la junta directiva del Barça. Aquesta advocada, sòcia del Barça número 5.469, ens rep a les oficines del club. I acabem parlant, també, de la seva biografia, amb una besàvia que ja era sòcia del Barça.

—Parla blau-grana, parla català, què és?
—Això és una acció més com a reflex d’un concepte de club, que és que el Barça i el català són dues coses absolutament indestriables. El Barça és més que un club essencialment perquè és el representant del país. I té la consciència que ha d’ajudar i ha d’utilitzar i ha de garantir i protegir i fer valer la llengua catalana. Forma part d’una estratègia institucional. Sempre serem al costat de la promoció del català.

—I en aquest cas són vídeos dels jugadors explicant la seva experiència amb el català.
—És la manera d’ensenyar al món que el català és una llengua que comunica i que és útil i que forma part de l’univers de tots.

—Diu que Cubarsí és el professor de català, diguem?
—En Bernal també el parla bastant. I en Fermín, que ve de la Masia i, per tant, n’ha après. Altres com en Gerard Martín, en Cubarsí, o l’Èric el tenen com a llengua materna, i són els que van explicant a la resta paraules i expressions.

—Com “galifardeu”.
—Aquesta és molt divertida.

—Vau ser diputada de Junts un temps. Qui pot fer més pel català, una diputada del parlament o una directiva del Barça?
—L’altaveu que té el Barça a l’hora de posar el català al món és màxim. Les dades són aclaparadores. L’any 2025, pel canal del Barça de YouTube es va retransmetre el partit del Gamper, i va arribar a haver-hi fins a deu milions de persones escoltant la retransmissió, que va ser en català. I diria que és en català la que s’ha fet a YouTube amb més amplificació, diguéssim. Ara, evidentment el polític té les seves responsabilitats. Nosaltres, suport extern, per dir-ho d’alguna manera, i amplificar-lo, perquè és el que pot fer el Barça.

—Teniu estudiat quants socis del Barça són catalanoparlants?
—No sé si tenim aquesta dada concreta. Però quasi un 90% dels socis són catalans. El percentatge de socis de l’estat espanyol i la resta del món crec que és al voltant del 15%. Per tant, el català és la nostra llengua oficial.

—I per què aquesta implicació del Barça amb el català?
—Jo no m’ho pregunto, és inherent a la condició barcelonista. Això ve ja de la nostra constitució i de la nostra història. Ara ha fet cent anys precisament que el Barça va començar a utilitzar a les seves actes pròpies en català.

—Hansi Flick parla anglès. L’anglès potser ha superat el castellà com a llengua dels entrenadors?
—L’anglès és la llengua global del món en tots els àmbits. I vull remarcar que el nostre entrenador, al Gamper, va dir unes paraules en català perquè ell és conscient de tot això, perquè això els ho expliquem.

—M’agradaria que ara em valoréssiu l’agressió d’un policia contra el noi de l’estelada.
—Aquestes imatges ens van colpir a tots i el Barça havia de fer el gest. La junta directiva, el seu president, va decidir que nosaltres havíem de garantir sempre la llibertat d’expressió dels socis. En aquest cas hi havia hagut una agressió d’un policia i havíem de protegir el soci. Aquesta és la nostra feina.

—Qui era la senyora Cisneros?
—La meva mare, nascuda a Castella, en un poble al costat de Palència. Va arribar a divuit anys a Barcelona. Era òrfena i va entrar en contacte amb una família catalanista convençuda, la del meu pare. I des dels divuit anys, la llengua de transmissió de la meva mare va ser el català. Però quan renegava, renegava en castellà. I jo, quan renego, renego en castellà.

—I el barcelonisme us ve de família?
—Mira, jo formo part d’una família que té cinc generacions de socis del Barça. Fins i tot la meva besàvia era sòcia. I els seus cosins havien estat jugadors a la primera plantilla, no dels importants: els germans Cella i Quivent [coneguts com a Cella 1 i Cella 2) nascuts a Artés. Els meus  besavis eren socis, el meu avi era soci, el meu pare era soci, jo no vaig tenir opció, els meus fills són la cinquena generació de socis.

—No n’hi deu haver gaires, de famílies amb cinc generacions.
—Crec que hi ha una família o dues de sis generacions, i de cinc tampoc no n’hi deu haver gaires. I ara busco els parents del besavi, que eren estrangers, venien de la comunitat francesa i suïssa. I tenien relació amb Moritz. Li van vendre una finca. A la Casa Moritz era on el Barça feia les reunions al començament. Crec que la sisena generació té algun altre  lligam amb el Barça. Però no tinc temps de buscar-ho bé.

—I a què es dedicava el vostre pare, el senyor Fort?
—Era agent d’assegurances. I com a hobby, mànager musical. Va ser mànager dels Mustang. Jo he nascut entre el futbol, les bateries i les guitarres.

—Teniu tres fills.
—I vídua, a més. El meu marit també era soci del Barça.

—Sou fundadora d’un bufet d’advocats. Aquesta feina la feu a banda?
—Gran pregunta. Perquè tothom dóna per descomptat que cobro d’aquest club. Jo no cobro. Això és un hobby absolut. Un dia la meva parella en va dir una cosa irracional: és per amor al Barça, per aquestes cinc generacions que tinc, pel que representa. Sóc advocada de formació i vaig muntar un despatx i ara sóc sola, però el lloguer del meu pis i el menjar dels meus fills i l’escola dels meus fills el paga la feina d’advocat.

—A mi m’agradaria que cobréssiu.
—Això és una cosa que hi ha sobre la taula. Avui ho prohibeixen els estatuts. De cara al futur això és una cosa que s’ha de considerar.

—Per mi és paradoxal que ell cobri [el responsable de premsa, present a la sala] i vós no.
—I a més és una barrera important per a l’entrada de dones en una junta directiva. Si tu treballes per compte d’altri, no tens la flexibilitat de les reunions, i aquí les dones es troben un sostre brutal. Per a una dona sempre és més difícil, perquè al final acaba assumint les cures dels fills, dels pares i de la casa; moltes vegades ens ho posem una mica nosaltres. Aquest model dificulta l’entrada de les dones en les juntes directives. I crec que és important fer-ne esment.

—A la Junta ara hi ha dues dones. I de sòcies?
—Aproximadament un 25%. I l’equip femení no ha fet augmentar ara com ara el nombre de sòcies. És un fenomen que a mi també m’ha sorprès. I al final no aconseguiràs tenir una paritat en una junta si la teva massa social tampoc no és paritària.

—Voldríeu afegir alguna cosa que no hagi preguntat?
—Simplement, revelar-te una mica la importància del compromís del Barça amb la llengua. No són campanyes comercials, sinó que és una acció continuada de cinc anys. I esperem que es mantingui sempre el compromís del Barça amb la llengua catalana.