Un ridícul molt honorable

  • «No arribe a entendre en què pot beneficar, al president d'un govern estable i amb una oposició a la deriva, unir la seua sort a la d'un altre president ofegat per la seua incapacitat de gestionar el diàleg que necessita per a governar»

Jordi Sebastià
05.03.2019 - 21:50
VilaWeb

El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, ha estat el primer en la història de la institució a dissoldre les Corts i convocar eleccions. Puig ha utilitzat una prerrogativa que els presidents valencians no tenien fins a l’any 2006, quan es va aprovar una tímida reforma de l’estatut d’autonomia de 1982 que havia convertit el País Valencià en una ‘nacionalitat no històrica’. Per aquesta definició, els valencians celebràvem les nostres eleccions al mateix temps que un paquet d’autonomies, obligades a compartir una cita electoral fixada des de Madrid i condemnades, per tant, a subsumir les nostres preocupacions en el marc de la política espanyola. La potestat de modificar el calendari preestablert conferia al president un poder fonamental: el de marcar distàncies respecte a la política estatal, el de fer prevaldre el marc de referència valencià a l’hora de conformar els programes i els debats de les diferents opcions polítiques. La decisió de Puig, doncs, no és trivial, gens ni mica.

Durant tota la legislatura, el president –amb una certa aurèola de valencianista– va insinuar que avançar les eleccions podia ser una bona fórmula per a ‘singularitzar’ la política valenciana i evitar que la coincidència de la convocatòria amb altres autonomies distorsionara la fita electoral. Finalment, quan faltaven menys de tres mesos per a la data establerta, el president s’ha decidit a utilitzar el seu poder… I ha disposat que les eleccions valencianes coincidesquen amb les espanyoles! Ha usat la seua prerrogativa per aconseguir tot el contrari d’allò que havia dit: fer encara més invisible la política valenciana i diluir-la en l’aspra realitat política espanyola. Una maniobra que ha provat de justificar amb arguments esperpèntics basada únicament en un càlcul tàctic plenament partidista. No m’interessa –ni sóc la persona adequada per fer-ho– valorar el possible resultat ‘mercantil’ de la mesura, tot i que no arribe a entendre en què pot beneficar, al president d’un govern estable i amb una oposició a la deriva, unir la seua sort a la d’un altre president ofegat per la seua incapacitat de gestionar el diàleg que necessita per a governar. El punt crucial, al meu entendre, és que Puig ha utilitzat la seua llibertat per declarar-se esclau i ha relegat novament el poble valencià a la categoria de figurant, fins i tot de la que hauria de ser la seua pròpia pel·lícula.

El mateix Puig que diu que demanar protecció per a la taronja valenciana no és el camí –mentre els seus col·legues socialistes europeus i espanyols sí que la demanen sense complexos per a la llet, les maduixes, els plàtans o les pomes–, s’ha assegurat amb aquest estirabot electoralista un lloc ben lamentable en la història del nostre país i ha deixat clar que el PSOE valencià vol reforçar una de les seues majors senyes d’identitat: el sucursalisme i la submissió absoluta a tot allò que li manen des de Madrid.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any