1. A la manifestació de dissabte passat, la gent va proclamar als vuit vents del món l’exigència d’una unitat tàctica enfront de la crisi de l’estat –sigui quina sigui la idea que ens en fem. Unitat tàctica equivaldria, en aquest context, a la recuperació de la iniciativa política, després d’un any i mig d’anar a remolc de la política espanyola. Perquè, en la consciència de la gent, la falta d’unitat explicaria la (auto)frustrada proclamació d’independència, la impotència per a capitalitzar el triomf electoral del 21-D, el tacticisme enfront de la política oportunista del PSOE, l’anèmia del parlament i la pobresa del govern, i el desconcert davant les pròximes eleccions espanyoles. Una falta d’unitat política que contrasta espectacularment amb la resposta massiva en defensa dels presos i pel dret a l’autodeterminació, i que, tot i ser reivindicada en termes passius, encapçalava la manifestació de la Gran Via. Però, en què es pensa quan es reclama ‘unitat’? En primera instància, en la creació d’un sòlid mur de contenció enfront de la política despòticament omnímoda de l’estat i, en segona instància, en la renovació de les condicions que van permetre la manifestació de poder propi de l’1-O. Un poder propi que, fet i fet, és en l’origen de la crisi de l’estat espanyol, amb la caiguda de dos presidents de govern en un lapse de set mesos, la disgregació de la dreta, la desaparició de les vies centristes, la desorientació de l’esquerra i l’ascensió del neofranquisme com a ciment ideològic dels aparells de l’estat. Un poder propi que, a l’interior, mostra una pèrdua greu de pes específic en els àmbits representatius, perquè es va difuminant en la boira d’un govern que es limita a administrar el dia a dia, en un parlament empantanegat i en una foscor de baralles partidistes. Un poder propi que, a l’exterior, es dissol en la política espanyola i n’adopta (i s’adapta a) l’opacitat, el mercadeig i l’oportunisme (quan no s’ha de resignar que el ministeri espanyol denegui al president de la Generalitat l’escorta dels Mossos en un viatge per a fer una conferència a Brussel·les): tant podem veure els representants catalans al congrés sotmesos a les tàctiques mesquines d’un govern Sánchez per a aprovar uns ‘pressupostos socials’ (tots ho són, per cert) aparatosos com obligant-lo a avançar eleccions, menys per convicció que per alliberar-se de la pinça que formen l’escàndol antidemocràtic dels judicis i les jugades de tafur de l’aparell electoral del PSOE.

2. Fins al 27 d’octubre de 2017, l’independentisme podia pretendre d’oferir una solució d’abast general, en forma d’estat propi, als problemes del país i de la seva gent. Un cop el pla va fracassar, l’independentisme s’ha vist reduït –objectivament, pensi què pensi la gent que s’hi veu representada– a una alternativa política més –la més nombrosa, decidida i constant, però no pas l’única: ha perdut la capacitat simbòlica de significar un poder d’abast general. Ho demostrarien sobradament la relació entre la constància del moviment i la lleugeresa de la representació: de nucli original i protofundador d’un estat propi a disputar unes eleccions sota estat d’excepció el 21-D; de guanyador el 21-D a perdre davant la repressió policíaca i parlamentària de la maquinària espanyola d’estat; de tenir el president exiliat i els dirigents socials i polítics ominosament empresonats, sota acusació de delictes espuris, a mantenir un govern a Madrid, com a mal menor, davant la impossibilitat de separar-se’n; de fer caure un govern a Madrid a debatre sobre qui ha de continuar (‘¿galgos o podencos?’) mantenint la dominació sobre Catalunya. Les coses estan així, i ja és l’hora que l’independentisme accepti la seva derrota en aquests termes –i solament en aquests– perquè, a mig termini, i en vista de l’evolució de l’estat espanyol, continuarà essent, plausiblement, l’única via de sortida. Però, ara com ara, ha de compartir a curt termini –insisteixo: objectivament– amb la resta de moviments socials i polítics, representats en espais de poder i/o presents al carrer, un horitzó emancipatori a mitjà termini. La diferència entre ells, però, rau en el fet que l’independentisme, per la seva naturalesa d’alteritat catalana enfront de la rutina de dominació espanyola, no pot cercar l’acomodació dins l’estat –com ho han fet partits nascuts de moviments socials al carrer, estil Podem–, sinó que n’ha de pretendre la inestabilitat, la ingovernabilitat, la fallida –la caiguda del règim del 78. En aquest primer intent, l’independentisme ha tocat el cel i ha baixat als inferns, pagant-ne un preu com cap moviment social ni polític no ho havia fet des dels temps de la dictadura franquista. Des d’aquesta perspectiva, l’independentisme es troba en una posició difícil de manejar: d’una banda, per la derrota patida, es veu obligat a baixar a l’arena partidista –d’aquí, la desunió entre els seus representants hegemònics– per disputar quotes de poder en les mateixes condicions –si no pitjors, a causa de la criminalització que pateix per la propaganda d’estat– que qualsevol altre moviment sociopolític; d’una altra banda, pel projecte de poder propi que representa –l’únic capaç, ara com ara, de condensar tots els poders escampats dins la societat capitalista per retornar-los a la gent (‘empoderament’)–, es veu obligat a un exercici constant de negociació entre la globalitat del seu projecte i la parcialitat de la seva praxi quotidiana. En aquest terreny, la cosa més realista seria acceptar les lluites compartides amb altres moviments per capgirar la situació en (i des de) tots els àmbits –econòmic, social, cultural, polític–, fins que la combinació hagi madurat prou per a cristal·litzar en una forma de poder general que no podrà deixar de ser nacional i, per tant, propi, perquè haurà sorgit de les experiències comunes d’una majoria social.

3. En aquest sentit, és important decidir què cal fer de cara a les pròximes eleccions espanyoles. A causa de la dissociació esmentada –que no la vol, sinó que li ve imposada per la seva derrota a partir del 27-O–, l’independentisme no hauria de deixar cap espai buit en la disputa pel poder local, nacional o estatal. El corol·lari seria ‘allò que tu no omplis, serà omplert per l’unionisme’. Per aquest motiu, caldria manifestar-se en tots els àmbits que interpel·len el conjunt de la societat batent-se al costat dels moviments econòmics, socials i culturals alternatius per demostrar que s’és capaç de reunir, en els àmbits simbòlic i representatiu, els interessos particulars i el projecte global, la intersecció entre lluites sectorials i poder general constituent. I com ho hauria de fer: amb una llista unitària o bé anant per separat? La llista unitària, òbviament, voldria resoldre la dissociació creant un espai d’unitat enfront de l’estat a costa de negar les contradiccions entre els partits independentistes. En termes tàctics, semblaria oportú de reunir en un bloc la candidatura independentista amb la lluita al carrer contra els judicis; en termes electorals, es donaria l’oportunitat a l’unionisme de crear una política frontista a l’interior del país, cosa que enfangaria la defensa de drets fonamentals de què l’independentisme ha de ser abanderat; en termes socials, els partits hegemònics podrien perdre votants moderats mentre que l’independentisme d’esquerres no podria arribar a sectors guanyats per la demagògia unionista. La comparació amb el 21-D té una doble cara: millora en el recompte absolut, però no en l’augment dels percentatges ni dels escons.

4. Ara com ara, quan els judicis planen sobre la consciència de l’independentisme com una oportunitat de rearmament contra l’estat, la participació en unes eleccions espanyoles pot revestir un caràcter simbòlic que no s’ha de negligir. A la pràctica, significaria negar el poder propi exhibit l’1-O –un poder propi no pas simbòlic, sinó material: és la pedrera que subministra els dos milions i escaig de vots de pedra picada– per entrar en un joc tacticista que només beneficiaria, a curt termini, la recomposició de l’estat (en el millor dels casos, per la banda, diguem-ne, reformista), alhora que tancaria a les golfes de la ‘regeneració espanyola’ l’horitzó emancipatori nacional… gràcies a la nostra ajuda –desinteressada o no; ingènua o no. (Pels mentiders polítics, circulen informacions que vinculen diputats moderats de Madrid amb moviments per a recompondre un catalanisme pactista amb gent de la vella guàrdia democristiana.)

5. Com és de rigor, entre els partidaris d’anar a les espanyoles, reapareix el tema de les aliances estatals (Otegi, per exemple, sempre legítimament oportú, mirant pels seus rèdits electorals a Euskadi, llança l’ham per a pescar en les aigües revoltes del sobiranisme). Ànimes carregades de bones intencions, ja es veuen formant una mena de front antifeixista, feminista, ecologista i anticapitalista conjuntament amb moviments de tot l’estat. No és pas una qüestió menor, la d’aplegar solidaritats que es puguin traduir en escons per a desestabilitzar l’estat espanyol des del congrés, però jo no hi posaria gaires esperances fins que no es recomptin els escons al congrés i es parli de la utilització conjunta. Si l’independentisme ha d’anar a unes espanyoles carregat amb tot el pes de la reivindicació d’un estat propi, els aliats potencials de l’estat se les tindran amb una campanya espanyolista i criminalitzadora tan bestial que els passaran les ganes d’entrar en lliça tot just començar. El que li convindria a l’independentisme, sigui del color que sigui, en cas que es decidís a participar-hi, seria sortir en tromba per la independència, l’estat propi i la caiguda del règim del 78, i en defensa d’un programa social creïble, o sigui, a l’altura i més enllà de totes les pèrdues patides per les classes populars tant d’aquí com d’allà –una reversió de pèrdues, per cert, que l’independentisme hegemònic, encara que les defensi i les voti al parlament, no es veu capaç de convertir en combat frontal contra l’estat que les hi congela i les hi anul·la. (La divisió de poders funciona perfectament a l’estat espanyol, en forma de divisió del treball per especialitats repressores, amb la plena connivència de la ciutadania: aquí un TC, allà un TS; aquí una Audiència Nacional, allà un govern ultra, semiultra, semiliberal o liberal; allà una Guàrdia Civil, aquí unes clavegueres d’estat: tothom unificat en l’a por ellos).

6. I acabo: gens de por de la ‘fractura interna’ de país, si es decidís d’anar a les espanyoles. Ben al contrari, caldria posar-la en relleu per tornar a cohesionar l’independentisme amb un programa de ruptura amb Espanya basat en la imposició d’un altre referèndum des de la unitat autoorganitzada des de baix, que vol dir contrapoder enfront de la institució malmesa o sotmesa, cosa que vol dir crear una nova relació entre masses mobilitzades per la independència i poder constituent. Una comprensió que implicaria la refundació de les antigues organitzacions autonomistes i la creació d’unes de noves, capaces de fer cristal·litzar la necessitat de poder en forma d’estat propi. En aquest camí, i com s’ha dit abans, cada oportunitat que s’hi presentés –judicis, eleccions municipals, eleccions espanyoles, eleccions catalanes– s’hauria d’aprofitar per posar en qüestió el poder institucional, rearmar políticament el moviment i generar nous lideratges des del conjunt de les lluites compartides.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb