Les eleccions de diumenge són, seran, unes eleccions irrellevants, que no resoldran res. Del punt de vista espanyol, no serviran per a formar govern ni resoldre el blocatge, tret que finalment el PSOE i el PP es posen d’acord i ja quede tot definitivament clar. I del punt de vista independentista, no canviarà res tampoc, siga quin siga el resultat. D’una banda, perquè Espanya no acceptaria de negociar ni en el cas, impossible, que tots els escons del Principat anassen a mans de les tres forces independentistes. Tant hi fa el resultat, doncs. I, d’una altra, perquè la independència, en la nova fase començada el 14 d’octubre, ja no és en joc al parlament, en cap parlament, sinó al carrer. Més important que el procés electoral en si serà, per tant, veure què són capaços de fer el Tsunami Democràtic i els CDR en les convocatòries de demà i de la setmana vinent. I com hi respon la gent.

Ara, dit tot això que no s’enganye ningú: aquestes eleccions les ha de guanyar l’independentisme. Sens dubte. Per continuar pressionant l’estat, però també per dotar el carrer d’una legitimitat suplementària en la lluita contra la repressió. A l’abril ERC va guanyar al Principat, per primera vegada, i va sumar amb Junts per Catalunya 22 escons dels 48 en joc. Tot allò que supere aquesta xifra, ara comptant també amb la CUP, serà una magnífica notícia, molt especialment si s’arriba, com sembla que seria possible, a la meitat dels escons de Catalunya.

I, evidentment, cal guanyar-les també per a respondre a la deriva repressiva de l’estat espanyol, una deriva especialment accentuada aquestes darreres hores i aquests darrers dies. A l’independentisme les urnes no li han fet mai por i poder dir, i poder lluir, que guanya totes les eleccions que es fan a Catalunya, siga la convocatòria que siga, serà, si passa, una mostra de força i de poder que no es pot menystenir.

I a partir d’ací a seure i mirar. I a preparar-se per aprofitar el caos. Espanya és al penya-segat i tot allò que contribuesca que s’hi aboque és positiu. Ells estan molt nerviosos per la gran pujada de Vox, que embrutarà notablement, i molt visiblement, la imatge d’Espanya a Europa. Estan nerviosos perquè Ciutadans s’estavella i perquè sembla que s’estavellarà d’una manera tan estratosfèrica que perdrem de vista Rivera –quin descans! Estan nerviosos perquè hi haurà previsiblement un rècord de diputats sobiranistes –amb els resultats extraordinaris que sembla que veurem al Principat i al País Basc, amb l’entrada previsible del Bloc gallec, amb la consolidació de Compromís, mal que siga del Compromís menys autònom, i segurament amb l’elecció d’un diputat amazic per Melilla, que originarà un autèntic terratrèmol a la Carrera de San Jerónimo. I estan nerviosos, en fi, perquè el PSOE segurament perdrà escons i potser seria lògic i tot que Pedro Sánchez dimitís i que el caos s’instal·làs a Madrid, sobretot si Vox es menja tant de vot del PP que no hi ha solució possible a l’embolic. Crispetes.

PS. Ahir se’m va acostar una persona que em va dir que era funcionari de la Generalitat però que havia cessat voluntàriament com a protesta pel 155. M’ho deia arran d’un editorial de fa dies en què jo comentava que bàsicament l’administració catalana s’havia retut a les ordres de la Moncloa. Jo no sabia el seu cas, però m’encurioseix molt de saber si va ser ell sol o si va haver-hi més funcionaris que es van negar a continuar essent-ho per no col·laborar-hi. Si hi ha ningú que sàpiga d’un cas semblant, li n’agrairia la informació.