Demà seran les eleccions municipals i els mateixos vots serviran per a renovar les diputacions provincials, una institució que molt pocs tenen present a l’hora d’anar a votar. És un organisme amb un poder important però amb una composició i funcionament poc conegut per a la societat, fet que dificulta que retin de comptes i facilita l’opacitat del funcionament intern.

La competència per a controlar-les

Actualment les quatre diputacions del Principat són encapçalades pel PDECat amb una majoria absoluta independentista. La pugna entre JxCat i ERC en aquestes eleccions municipals també inclou el lideratge de les diputacions. La majoria absoluta independentista sembla garantida a les de Girona, Lleida i Tarragona, però la de Barcelona també se la disputarà amb el PSC, que vol recuperar una institució que havia controlat durant trenta-un anys.

Quant al País Valencià, la Diputació de València la governa la majoria del Botànic, mentre que a la de Castelló hi mana el PP i a Alacant el PP i Ciutadans, cosa que les converteix en un contrapoder de la Generalitat.

JxCat i ERC: la disputa per l’hegemonia a peu de carrer

La composició de les diputacions es reparteix segons els partits judicials i la regla D’Hondt. Això genera un sistema desproporcional que beneficia els partits majoritaris. Els seients es reparteixen pel nombre de vots, no pels regidors. Per tant, són habituals les llistes fantasma, perquè cada vot compta a l’hora d’assolir el control de la institució.

Per què són importants les diputacions?

El sentit principal de les diputacions és proporcionar i coordinar serveis als ajuntaments, fer tasques de què no tenen capacitat els municipis més petits, com ara de recaptar imposts o d’assessorament.

Destaca també la competència de construir carreteres, carrils bici i ponts. També té un paper fonamental en polítiques culturals, de benestar (socials, esports, residents estrangers, joventut o famílies) o d’acollida de dones maltractades. En conjunt, les diputacions gestionen un gran pressupost de més de 2.000 milions d’euros anual, entre els quals destaca el de la Diputació de Barcelona (955) i la Diputació de València (486).

Pressupost del 2019 de les diferents diputacions dels Països Catalans

El pressupost conjunt de totes les diputacions dels Països Catalans és menor que, per exemple, el de la Generalitat del País Valencià (22.092 milions d’euros) o el de l’Ajuntament de Barcelona (2.650), però a diferència d’algunes altres institucions, que tenen les despeses més delimitades, les diputacions tenen molt més marge i menys control.

També en depenen totalment o parcialment una sèrie d’organismes amb milers de treballadors. Per exemple, de la de Barcelona, la més gran, en depèn el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa, el Consorci de Comunicació Local (en liquidació), el Consorci de Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona, el Consorci d’Estudis, Mediació i Conciliació a l’Administració Local (CEMICAL), el Consorci del Patrimoni de Sitges, el Consorci Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Barcelona (CUIMPB), la Fundación Democracia y Gobierno Local, la Fundació Pública Casa Caritat, l’Institut del Teatre, l’Organisme de Gestió Tributària, el Patronat d’Apostes, el Parc Agrari del Baix Llobregat, el Parc del Foix, el Parc Natural de la Serralada de Marina i la Xarxa Audiovisual Local.

Les ombres de les diputacions

El gran marge permet de convertir-lo en un centre de poder pels partits polítics, amb poca transparència i amb facilitat per a col·locar-hi els afins al partit. Aquest mandat la Diputació d’Alacant tenia vint-i-nou càrrecs de confiança per a trenta-un diputats i a la de València hi havia cinquanta-un contactats per decisió del govern de la institució.

Un dels casos més conegut és el ‘cas de les motxilles’ a la Diputació de Barcelona. En l’època de Manuel Royes, José Montilla, Celestino Corbacho i Antoni Fogués (1987-2011) els alts càrrecs van rebre durant deu anys una compensació salarial després d’haver deixat el càrrec de lliure designació i haver tornat a la seva plaça de funcionari, fet que es va considerar ‘alegal’.

Pel cap baix cinquanta-quatre alts càrrecs es van beneficiar d’aquests complements salarials que no havien estat aprovats en el ple de la diputació, cosa que implica 1,3 milions d’euros.

Al País Valencià, les diputacions van estar marcades per la corrupció durant el mandat del PP, que les va controlar durant dècades. En el cas de València, els partits del Botànic van començar un pla d’auditories que es va estendre a òrgans autònoms (Patronat Provincial de Turisme), les societats mercantils dependents (Imelsa [després Divalterra], Girsa i Egevasa) i el Consorci Provincial de Bombers, amb irregularitats importants. Tot i això, les ombres han tornat a sorgir amb Jorge Rodríguez (ex-PSPV), que va haver de dimitir per un suposat cas de corrupció.

Les diputacions són unes institucions creades al segle XIX, sense sentit històric o de la realitat social, i que n’han perdut una gran part arran de la creació de les comunitats autònomes, que assumeixen gran part de les competències. De fet, les uniprovincials, com ara Navarra o Astúries, no tenen diputació provincial perquè les competències les assumeix el govern autonòmic.

Entre l’eliminació i la remodelació

Els partits estaven disposats a eliminar aquestes institucions i el 2010 el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de vegueries, que havien de substituir les institucions i reflectir una realitat territorial.

En l’actualitat, al Principat, el control és molt més alt que no pas en èpoques anteriors, però les diputacions han evolucionat com a una eina per a estructurar el territori. Per exemple, en la conformació de la hisenda pròpia catalana són un actor clau.

Al País Valencià, aquesta legislatura s’han aprovat lleis a les corts per buidar de contingut les diputacions i Compromís i Podem han pres partit en favor de suprimir-les. Però per a eliminar-les cal una reforma de la llei estatal de Bases de Règim Local. Compromís ho va demanar al congrés espanyol, però no va obtenir prou majoria.

En el cas de la Diputació de Castelló i Alacant, han estat un contrapoder de la Generalitat del Botànic. L’enfrontament més conegut és el recurs de la Diputació d’Alacant contra el Decret de Plurilingüisme. Al País Valencià, els partits del Botànic provaran d’assolir el control de totes tres, especialment d’Alacant, on les dretes només van guanyar per un escó, encara que sigui per a buidar-les de contingut.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb