24.04.2019 - 21:30
Tinc un amic repatani (uns quants, d’aquesta mena, en tinc, ben mirat; diguem que aquest és el més repatani entre tots els repatanis) que dubta.
Ja és estrany, això. O, sobretot, és estrany que ho reconegui. Una característica clau dels repatanis és, precisament, no dubtar; o, més concretament, no mostrar el dubte; o, més exactament encara, convertir el dubte en una gran escenificació de repatanisme més eixut i tallant que mai. Més repatani.
Però aquest amic, a més de repatani, resulta que és honest. I dubta.
Mai no ha votat a les eleccions estatals. Mai.
Que no és espanyol i que ja fa molts anys que ha desconnectat i que també l’abstenció és una opció política i que té raó.
Però ara dubta.
I jo, en fi, m’he dedicat, aquests darrers dies, de manera insistent, immisericordiosa, a eixamplar-li el dubte.
Perquè el conec, perquè l’entenc perfectament i perquè sé que, de fet, ell també hi estarà d’acord. Però em costa. I aquest article és, de fet, una altra insistència, espero que la definitiva, en la pugna dialèctica que ja fa un temps que tenim, un darrer grapat d’arguments per a liquidar la darrera vacil·lació.
La qüestió és, sobretot, que som en una contesa difícil, que vivim un temps que pot ser el definitiu, que no ens podem permetre el luxe de mesurar els nostres actes amb els mateixos paràmetres de fa deu anys, quinze o vint. I que ara no s’hi valen aquells absoluts que potser fa un temps ens podíem permetre el luxe d’exhibir. O que calia mostrar. Deixar-ne constància. Jo no sóc espanyol i, per tant, no voto a les espanyoles ja no val, avui, amic meu, no n’hi ha prou, és massa general, atemporal i, si m’ho permets, ofereix al contrincant un avantatge que no mereix i que tu no et pots permetre. O és que vols que sempre sàpiga d’entrada què pot esperar de tu?
Igual com vam anar a votar el 21 de desembre de 2017, després d’aquell assalt tan baix a les nostres institucions i als homes i les dones que ens les representaven, tornarem a votar ara. Hi vam anar. I tu també. Encara que el cos et demanava de doblegar el braç en una immensa botifarra. Hi vas anar. ‘Hem de vèncer cada batalla’, em vas dir. I ho recordo perfectament. Malgrat la meva memòria fatal ho recordo. Fil per randa. La ràbia que et feia. Les dents serrades. Algun improperi.
Doncs ara igual.
La via del vot i de les mobilitzacions és la via catalana. No en tenim cap més. És el camp on som forts, el que ens ofereix possibilitats de reeixir. I si ara toca estatals, que sigui a les estatals. Sempre i arreu hem de fer visible això que passa al nostre país, que reclamem llibertat. Sempre i arreu hem d’evidenciar que és impossible la normalització d’aquesta situació d’anormalitat democràtica en la qual el seu estat ens fa viure. Si deixéssim de fer-ho, desapareixeríem com a subjecte. I què més voldrien. Què més voldria, de fet, aquest seu estat en desesperació, que veure complert el somni de trobar un suflé desinflat. Què més voldria que, en compte d’una societat determinada a ser independent, tingués al davant un simple suflé susceptible de desinflar-se.
Mentre hi hagi una majoria de vots independentistes, mentre es constati contínuament aquesta majoria, es mantindrà la partida que ja fa temps que haurien volgut esbandir. No hi ha cap més opció. Encara que sigui al terreny de joc que han marcat ells (‘ells’, ja ho sabeu, sempre en aquella accepció fusteriana), encara que sigui amb una mà lligada per força a l’esquena, encara, en fi, que es tracti d’eleccions espanyoles, cal anar-hi i anar-hi i anar-hi. En els temps que vivim, l’independentisme hi ha d’anar sempre. I ha de guanyar per golejada. També (i sé que això, amic, t’agradarà), per acabar de posar nerviosa espanya, histèrica.
I un cop fet, en aquesta elecció com en totes les altres, dir-los, i dir-nos: què, continuem? És així com es guanya.
