El vi a la dècada dels vuitanta

Aquesta setmana he participat en un tast vertical de vins Marquès d’Alella, organitzat per la revista Papers de Vi. El celler, que ara té nou propietari i pren el nom de Raventós d’Alella, es va fundar el 1981. La idea era tastar un Marquès d’Alella clàssic de cada dècada. Vam tastar un 1987, un 1993, un 2003 i un 2011. Per saber què va passar quan vam tastar aquests vins tranquils de pansa blanca, que no es van elaborar pensant en el seu envelliment, haurem d’esperar al proper número de la revista, que sortirà a final de març. Tanmateix, jo em quedo amb el color ambre, l’aroma reduïda i compotada i la vivor de l’acidesa encara de l’ampolla del 1987. Perquè aquesta ampolla m’ha fet pensar en la dècada dels vuitanta (que sembla que ara torna en tants aspectes), una dècada que va ser important en el món del vi, de trencament, de revolució. Amb encerts i fracassos, amb avenços i amb retrocessos que encara ens marquen l’avui. Va ser una dècada que va trasbalsar la Denominació d’Origen Alella i la majoria de territoris vinícoles del país.

El celler Marquès d’Alella va obrir la dècada dels vuitanta. Es va instal·lar a Santa Maria de Martorelles (Vallès Oriental), al costat d’una masia d’època, molt bonica, envoltada de vinyes i amb vistes a Montserrat i la Mola. Aquest celler va aconseguir ampliar la DO Alella, fins llavors circumscrita a deu municipis del baix Maresme, creant una subzona a la banda del Vallès, composta per set municipis amb unes característiques pròpies: un sòl que no es compon exclusivament de sauló i una climatologia diferents, amb un major contrast tèrmic entre el dia i la nit.

Al principi de la dècada dels vuitanta, el vi de la DO Alella encara es trobava marcat per la manera de fer dels fundadors de la històrica cooperativa Alella Vinícola del 1906, celler cooperatiu que havia donat nom i prestigi a aquest territori vinícola. El vi que elaborava Alella Vinícola era un blanc fet de pansa blanca (60%) i garnatxa blanca (40%), abocat, que tenia una criança de tres anys en grans tines de fusta abans no s’embotellava i sortia al mercat.

Marquès d’Alella, tot i optar per una marca nobiliària pomposa i desfasada, es proposava la modernitat: amb la voluntat d’oferir un vi més afí al gust de les noves generacions, va posar al mercat el Marquès d’Alella clàssic, un vi de pansa blanca que fugia dels gusts oxidatius, de la fusta i de la criança, i que cercava acostar-se a la fruita i a la joventut. La tecnologia va entrar al celler, que va introduir les tines d’acer inoxidable i el control de la fermentació. Marquès d’Alella també va ser pioner en la plantació de la varietat Chardonnay. Avui és una varietat poc estimada a Catalunya, però amb ceps de més de trenta anys, sabem que a la DO Alella aquesta varietat ha demostrat una adaptació i una singularitat que algun dia caldrà tenir en compte. És una Chardonnay pròpia. A mi m’agrada dir-ne la Chardonnay de mar.

Aventures com aquesta o força similars en trobem moltes a la dècada dels vuitanta. Perquè aquesta transformació no era únicament un fet local sinó que venia marcada per una tendència internacional, impulsada des de la dècada dels setanta per la Universitat de Davis (Califòrnia). La Universitat de Davis va suposar aplicar la recerca científica al món del vi. La influència arriba fins avui i és molta. Però el paper de la Universitat de Davis, que ens fa entendre aquell moment de la DO Alella, té tanta entitat, que ja és una altra història.