El Valle de los Caídos: entre la transformació i l’exaltació al dictador

  • El debat de les restes de Franco encén l’oposició dels sectors més reaccionaris, cosa que pot reforçar el nou executiu espanyol

Seda Hakobyan i Alexandre Solano
06.07.2018 - 21:30
Actualització: 06.07.2018 - 22:01
VilaWeb

Un dels debats més candents, d’ençà de la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol, ha estat el d’exhumar el dictador Francisco Franco i convertir el Valle de los Caídos en un lloc de reconciliació i memòria. L’anunci de traslladar-ne les restes abans de l’agost ha portat els sectors més reaccionaris a mobilitzar-se, cosa que segurament generarà encara molt de debat. Però la mesura no depèn en cap cas del govern espanyol i cal demanar-se com n’és, de viable, en realitat, i amb quin objectiu es fa.

La fossa comuna més gran de l’estat espanyol
El Valle de los Caídos és un conjunt monumental en honor als caiguts ‘per Déu i per España’, construït en gran part per presos republicans. A més, és la fossa comuna més gran de l’estat, amb 38.833 cossos enterrats dels dos bàndols. N’hi ha 12.410 que són republicans desconeguts, el trasllat dels quals, en molts casos, no es va comunicar a les famílies.

A la basílica hi ha soterrat el dictador Francisco Franco i el fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera. És l’únic gran monument d’Europa dedicat a la memòria d’un dictador, d’exaltació franquista des de la seva construcció.

El conjunt monumental és propietat de l’estat, però la comunitat benedictina de la festa del Triomf de la Santa Creu, establerta des del 17 de juliol de 1958, gestiona per conveni l’abadia. La comunitat es fa càrrec de la basílica, ‘inviolable per l’autoritat estatal’, de manera que qualsevol actuació que s’hi faci –com ara, traslladar les restes de Franco i Primo de Rivera– requereix el consentiment de l’autoritat eclesiàstica.

La reconversió en un espai de memòria
Més enllà de la basílica, el complex és competència de l’estat. Per tant, el govern espanyol podria fer-hi qualsevol reforma o enderrocament, com ara reconvertir l’espai en un centre d’interpretació que homenatgi totes les víctimes, amb un mural amb la inscripció de tots els caiguts.

El 2014, el relator especial de l’ONU, Pablo de Greiff, ja va establir com a prioritats que s’anul·lessin les sentències judicials arbitràries i la llei d’amnistia i que es reconvertís el Valle de los Caídos en un museu de memòria, exhumant les restes del dictador. I el maig del 2017, el congrés espanyol va aprovar una proposició no de llei del PSOE –que no era d’obligat compliment– en què es demanava l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos.

Però difícilment tindrà sentit cap remodelació amb el cos del dictador a la basílica i soterrat amb tots els honors, i el lloc serà igualment un memorial del franquisme, per molts canvis de façana que es facin. El primer de juliol, Carles Mulet, senador de Compromís, va demanar que s’enderroqués gran part del Valle perquè considerava que el problema no era només Franco, sinó tot el conjunt.

Cal tenir en compte una arquitectura d’exaltació, amb la creu més gran del món, de 150 metres i una abadia que el govern ja ha dit que mantindrà. Es podria convertir en un recinte per a explicar i interpretar la dictadura, però difícilment en un homenatge als dos bàndols.

El Valle de los Caídos, que rep 250.000 visites cada any, es troba en un procés clar de degradació, costa 1,8 milions a les arques de l’estat i acumula un dèficit de 2,3 milions d’euros només entre el 2014 i el 2016. A més, del 2012 al 2017 es van invertir 1,8 milions extres per diverses millores.

Actualment, hi ha una opacitat total en la gestió. L’estat espanyol dóna una subvenció de 340.000€ a l’abadia benedictina i destina més d’un milió a personal, però amb un finançament gens clar: no publica comptes, no se sap si tributa ni si paga IVA i IRPF pels negocis d’hostatgeria i es desconeix a qui van destinats el milió d’euros de personal, tenint en compte que la majoriade serveis estan externalitzats.

La societat espanyola, entre partidaris i detractors
El desembre, l’actual president espanyol va presentar un ambiciós pla de reforma de la llei de la memòria històrica que incloïa el trasllat no solament de Franco, sinó també de Primo de Rivera; l’exhumació de tots els cossos, mesura que podria prendre immediatament perquè són fora de la basílica; i la reconversió en un centre memòria. El PP va vetar-ne la tramitació argumentant que comportava una despesa de 213 milions d’euros.

Una pregunta que caldria fer és per què el govern espanyol no s’ha centrat, per exemple, en l’extradició dels criminals franquistes a l’Argentina, la remodelació del conjunt arquitectònic o la derogació de la llei d’amnistia –que permetria de jutjar els crims de la dictadura–, qüestions en les quals té competència, i en canvi s’ha concentrat en l’única mesura que no pot aprovar ni el congrés ni el govern espanyol perquè no en tenen competència.

Una de les claus que ho podria explicar és l’encès debat que encara causa en la societat espanyola. La setmana passada, es va publicar una enquesta sobre si s’haurien d’exhumar, o no, les restes del dictador Francisco Franco, i no hi va haver cap majoria extremadament clara.

Doneu suport o refuseu que les restes de Franco siguin exhumades del Valle de los Caídos? Enquesta d’El Español del 19 al 22 de juny.

L’enquesta mostra una disparitat d’opinions dins la societat espanyola, amb una majoria a favor de l’exhumació, però amb l’oposició de la majoria de votants del PP i Ciutadans. La mateixa Andrea Levy, vice-secretària d’Estudis i Programes del PP, ja va acusar els socialistes de voler confrontar els espanyols.

Els percentatges són similars als de l’enquesta del CIS del 2008 ‘Memòries de la guerra civil i el franquisme’: un 34% d’enquestats considerava que era ‘millor oblidar-se del passat’ perquè remoure’l podia portar a ‘repetir una guerra civil’; un 47% hi estava en desacord i un 19% es mostraven indecisos.

Els dos sondatges ens mostren que un terç de la població considera que és millor no exhumar el cos del dictador i deixar enrere el passat. És el mateix percentatge d’enquestats que pensa que durant el franquisme hi havia més pau i ordre (35%), que defensa que ‘és millor no ficar-se en política’ (36%) i que troba que una de les fites del franquisme va ser el manteniment de la unitat d’Espanya (38%).

Podríem pensar que hi ha un terç estable, ara i fa deu anys, que considera que és millor deixar les coses com són i que manté unes posicions de defensa del llegat del franquisme i en contra de qualsevol reparació. Amb tot, hi ha consens: un 80% dels enquestats considera que durant el franquisme es van violar els drets humans, i un 86% defensa que la democràcia és la forma preferible de govern.

També desperta molta disparitat d’opinions el debat sobre la creació d’una comissió d’investigació per a aclarir les violacions dels drets humans durant la guerra del 36-39 (un 38,9% a favor, un 44,8% en contra).

El perquè del moviment
És indubtable que en una democràcia normalitzada la mesura s’hauria pres fa temps. Però en aquest cas, si el govern de Pedro Sánchez centra el començament del seu mandat en aquesta qüestió, és perquè l’interessa aquest debat, més enllà de com es desenvolupi.

El govern del PSOE té una majoria precària i les eleccions es podrien avançar. Ni l’economia, ni el debat sobre la unitat d’Espanya, ni el finançament, ni cap altra matèria no podrien donar un perfil fort a Pedro Sánchez. En canvi, el debat de traslladar les restes de Franco permet aglutinar i posar al costat de Sánchez tota l’esquerra i els sectors més moderats del PP i Ciutadans, enfront de la mobilització dels sectors més filofranquistes, i reforçar la figura del PSOE de cara a les eleccions.

També podria ser que hagi començat amb aquesta mesura com podria haver-ho fet amb una altra, però hi ha gestos –com ara la votació en contra del PSOE (i el PSC) d’anul·lar el judici a Lluís Companys– que podrien fer dubtar sobre les seves intencions i que faci cap pas real, com ara derogar la llei d’amnistia.

Sigui com sigui, com a molt, pot emplaçar la comunitat benedictina a obrir una negociació o convèncer la família perquè en sol·licitin el trasllat.

Una oposició d’altres temps
L’anunci del govern espanyol ja ha portat a la campanya ‘El Valle no se toca’, que té el suport de la Fundación Francisco Franco. Aquesta entitat, que encara manté documents oficials secrets (de la Prefectura de l’estat i la Presidència fins al 1973), s’ha mostrat totalment contrària al trasllati ha dit que tenia ‘querelles preparades per profanació de tombes’. A més, l’entitat franquista considera que tocar la tomba de Franco qüestionaria la monarquia espanyola i trencaria els acords de la transició perquè el funeral de Franco, el 20 de novembre de 1976, després de la llei per la reforma política, va ser presidit pels reis borbons. El nou govern espanyol ja ha manifestat la possibilitat de prohibir la Fundación Francisco Franco.

L’anterior govern del PP tampoc considerava que fos cap bona idea traslladar les restes del dictador, perquè trobava que faria ‘reobrir velles ferides, velles històries’, i alhora, retreia al PSOE que no ho hagués fet quan governava.

Per la seva banda, la família Franco, amb Carmen Martínez-Bordiu al capdavant (aquesta setmana li han atorgat el ducat de Franco) ha mostrat la total oposició a traslladar les restes del dictador a una altra tomba i ha deixat clar que no en donarà el consentiment.

Pel que fa a l’església, el responsable de l’abadia del Valle de los Caídos, Santiago Cantera, ja va ser notícia a principi d’any per haver desobeït una sentència judicial ferma que autoritzava a exhumar Manuel i Antonio Lapeña, dos germans anarquistes afusellats, i haver prohibit als tècnics d’accedir a un recinte estatal. Fins i tot, va refusar d’anar a declarar a la comissió de justícia del senat per aquesta qüestió, de manera que va obligar que una delegació anés fins al Valle de los Caídos, i només la va acceptar quan va rebre l’ordre del president de la Conferència Episcopal Espanyola, el cardenal Ricardo Blázquez.

L’església podria facilitar el trasllat del cos, però no pas sense fortes oposicions. De fet, l’anterior president, Rouco Varela, ja es va oposar frontalment el 2011 a tocar les restes.

Un cas similar ha succeït aquesta mateixa setmana, quan un jutge ha obligat a tornar el general colpista Sanjurjo a la cripta dels caiguts de Pamplona. L’Ajuntament d’EH Bildu va exhumar les restes del militar, però la família va recórrer-hi en contra i ara el jutge ha obligat a retornar-les.

El moviment d’emprendre l’exhumació –necessari i que ja fa tard– és una mesura intel·ligent, independentment que al final es faci o no. Sánchez obtindrà el suport de la majoria dels demòcrates i només es mobilitzarà l’oposició més recalcitrant, i això reforçarà de ben segur l’executiu socialista davant l’alternativa del PP.

De moment, l’única cosa que pot fer Pedro Sánchez és emplaçar la comunitat benedictina que gestiona l’església del Valle de los Caídos a obrir una negociació i prendre mesures, o convèncer la família perquè sol·licitin el trasllat del cos. Més enllà d’això, el president del govern espanyol segurament tindrà altres oportunitats per a demostrar el seu tarannà democràtic, en qüestions com la judicialització, els presos polítics, l’autogovern i l’acusació de terrorisme a Valtònyc, que seran una prova de la voluntat del nou govern de canviar realment les coses.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any