El trencadís d’ampolles de la Pedrera

Aquests dies de commemoració del centenari de la mort de l’arquitecte Antoni Gaudí, no ens podem estar de mirar-nos el terrat de la Pedrera de Barcelona per recordar que un grup de xemeneies que s’hi aixequen estan ornamentades amb un trencadís fet amb trossos de vidre, culs i colls d’ampolla verda, de les que es fan servir per als escumosos. Aquest espai oníric meravellós ens demostra que les arts aplicades es poden generar de les maneres més sorprenents i que el món del vi, casualment i anecdòtica, en forma part com a element quotidià, modest i reaprofitable.

La imatge d’un coll d’ampolla emergint d’una de les xemeneies d’una de les cases més icòniques de la Barcelona modernista sempre ha fascinat més d’un amant del vi. I quin contrast tan fresc, àcid i seductor, el joc dels vidres punxants amb les formes sinuoses de les altres xemeneies i dels diferents nivells que pugen i baixen del terrat! I quin atreviment!

Cal aclarir de seguida que Gaudí va dissenyar el terrat i les xemeneies, sí, però el trencadís agosarat i excèntric el va fer amb el seu col·laborador Josep Maria Jujol (1879-1949), també arquitecte.

La Pedrera

La Casa Milà, anomenada popularment la Pedrera, es va començar a construir el 1906 i es va acabar el 1912 (Gaudí va deixar l’obra aleshores, perquè el projecte no estava acabat del tot). El passeig de Gràcia era el carrer principal i preferit de la burgesia de la ciutat, on l’expressió modernista ja el feia únic (com el fa únic encara avui), amb l’Illa de la Discòrdia a pocs metres de la Pedrera. Gaudí ja havia construït aleshores la Casa Batlló (del 1904 al 1907), primer projecte seu en què Jujol va col·laborar, i feia el Parc Güell, on Jujol també va intervenir (1900-1914).

A YouTube es pot consultar una entrevista al fill de Josep Maria Jujol (que tenia el mateix nom), enregistrada en vídeo, on explicava: “El meu pare va ser arquitecte i artista. Durant tota la seva vida va ser un gran dibuixant. També fou un gran escultor, professor d’escultura a l’Escola del Treball de Barcelona i, més tard, professor i catedràtic a l’Escola Superior d’Arquitectura. Després de la guerra va ser arquitecte municipal de Sant Joan Despí.”

“Ben aviat –continuava–, quan encara era estudiant, es va interessar pel vidre. A partir del 1905 va començar com a col·laborador [el fill insisteix en la paraula col·laborador, que no ajudant] d’Antoni Gaudí.” I destacava del pare que fou el gran decorador, entusiasta de les formes i del color. “Això es posa de manifest amb les col·laboracions que va fer amb Gaudí.”

A la Casa Milà, la xemeneia que conté els trossos de vidre d’ampolla, segons el fill de Jujol, va ser una mena de rúbrica, com dient: “Aquí he estat jo.” “És el detall jujolià de la Pedrera.” I també assegurava que Gaudí no hauria fet mai un trencadís amb trossos de vidre. En canvi, a Jujol li esqueia d’allò més.

Jujol era l’home del color, del reaprofitament, del palimpsest. Utilitzava materials de rebuig, pobres, i els donava una nova vida. Ho feia amb el ferro forjat i també amb el trencadís. Comentava el fill de l’arquitecte que per al trencadís del Parc Güell els arribaven camions plens de peces trencades de les fàbriques de ceràmica i també mosaics de l’enderroc de cases velles (la construcció de la Via Laietana havia començat el 1908). Tots aquests fragments de peces eren els que s’utilitzaven per al trencadís. Gaudí i Jujol ho aprofitaven tot.

L’ampolla de vidre, un procés industrial

Les ampolles de vidre tal com les coneixem avui van sorgir al segle XVII i no van parar de millorar tècnicament. L’ampolla de vi de 750 ml es va establir a Bordeu a mitjan segle XIX. Ja a principi del segle XX, coincidint amb la construcció de la Pedrera, el vidre d’ampolla era un material molt utilitzat, quotidià i popular.

Les ampolles gruixudes de vidre verd es van introduir a final del segle XIX al país, amb el començament de l’elaboració d’escumosos segons el mètode champenoise o tradicional (amb segona fermentació a l’ampolla). Tal com explica Codorníu, que fou la primera marca a elaborar-ne: el 1872, Josep Raventós i Fatjó va elaborar les primeres ampolles d’escumós a Sant Sadurní d’Anoia seguint el mètode tradicional. Per suportar les set atmosferes de pressió interior, l’ampolla de coll llarg i vidre gruixut patentada a Anglaterra el 1662 va ser clau, utilitzant un morrió de filferro per a fixar-ne el tap de suro. El 1885, Raventós era el primer productor de xampany del país. I el 1895, Josep Puig i Cadafalch va començar a projectar les grans caves modernistes, que es van inaugurar el 1915.

L’ampolla Casa de Família de Jujol

Sembla clar que a Jujol li interessava el vidre. El seu fill explicava que s’hi va interessar ja de ben jove. I l’última etapa de la seva vida professional, també va elaborar moltes vidrieres i vitralls –com ara els de l’església de Vilanova i la Geltrú–, i va reconstruir el rosetó gòtic de l’església del Pi de Barcelona. Segons que explica el fill de Jujol, hi havia tres fàbriques de vidriers importants després de la guerra, amb les quals Jujol va col·laborar: la de Lluís Oriach, el Taller Vitrall Art de Salvador Ubach i Vitralls Bonet.

Però, d’ençà del 1988, el vincle més conegut de Jujol amb el vidre ha estat l’ampolla Casa de Família, un disseny seu del 1912 que fa trenta-vuit anys que l’empresa BD Barcelona reprodueix i comercialitza. Explica Antoni Ribas Tur, a l’article “Josep Maria Jujol a la casa dels pobres” (Ara, 2 de juliol de 2022), que l’arquitecte cap al 1909 va començar a intervenir al convent de les monges mínimes del carrer del Carme, al Raval de Barcelona, a instàncies de la Junta Provincial de Protecció a la Infància de Barcelona, per convertir-lo en un alberg de cinquanta places, un centre d’observació i una casa de família, que acollia infants orfes de famílies desestructurades o desafavorides. Fins ara, aquesta remodelació arquitectònica de Jujol només era coneguda per l’ampolla amb trets escultòrics que ell mateix va dissenyar per al menjador d’aquesta institució assistencial.

L’ampolla Casa de Família coincideix amb el final de la construcció de la Pedrera i el procés de construcció del Parc Güell, quan Jujol i Gaudí encara treballaven plegats. Potser per això l’ampolla té un aire amb les formes ondulades i harmòniques d’ambdós monuments arquitectònics.