El trastorn bipolar: ser enganyat pel propi estat d’ànim

  • És considerada una de les malalties mentals més greus i es calcula que la tenen uns 300.000 catalans

VilaWeb
Xènia Casanovas Díez Andrea Zamorano Pardines
09.02.2016 - 12:19
Actualització: 01.03.2016 - 23:43

Quan el psiquiatre va preguntar a la Mònica si considerava que sabia llegir el pensament, ella va respondre: ‘Sí, perfectament.’ Aquesta resposta va implicar el primer ingrés hospitalari d’aquesta jove de 22 anys, quan en tenia només 17. En aquell moment, estava en plena fase maníaca. Sis mesos abans havia tingut una depressió, un dels indicis que van fer que li diagnostiquessin un trastorn bipolar.

Cinc anys després d’aquest episodi, Mònica Puig estudia primer curs d’animació turística a l’Escola d’Hoteleria i Turisme de Girona. ‘Quan ho tens controlat pot ser que no apareguin els símptomes’, diu. Aquest control requereix, a part de prendre la medicació i portar una vida saludable, acceptar que es té el trastorn i exercitar la ment. Un cop aprens a detectar els símptomes, ‘tens molt a favor’, conclou la Mònica. Asunción Soriano, psiquiatra i ex-coordinadora de l’Hospital de Dia per Adolescents Sant Pere Claver, confirma que aquestes persones, amb un bon tractament, poden portar una vida molt normal.

El trastorn bipolar és una malaltia mental crònica que es manifesta per l’alteració dels mecanismes del cervell que regulen l’estat d’ànimEs calcula que en té un 4% de la població, és a dir, uns 300.000 catalans. La malaltia se sol diagnosticar al principi de l’edat adulta, però els primers símptomes poden aparèixer durant l’adolescència i, segons la visió més biologista de la psiquiatria, també a la infància.

El fet que el cervell no gestioni correctament les emocions fa que el qui té la malaltia pateixi canvis anímics pronunciats: passa d’un extrem, que s’anomena mania, en què la persona se sent eufòrica, a l’extrem oposat, que és la depressió. Aquestes fluctuacions no són instantànies sinó que cada fase pot durar dies, setmanes o mesos. També hi ha períodes d’estabilitat, que, gràcies principalment a la medicació, poden esdevenir l’estat habitual de la persona. Però no tothom respon bé als fàrmacs i els efectes de la malaltia poden requerir l’hospitalització.

El psiquiatre de l’Hospital Clínic Diego Hidalgo-Mazzei explica que s’arriba a l’hospitalització quan hi ha un episodi que ‘fa perillar l’existència de l’individu o de tercers’. Explica que en les fases de mania els pacients ‘tenen una pèrdua de la realitat que fa que s’acostin més al perill sense adonar-se’n’. En aquesta fase costa més d’ingressar-los perquè se senten bé. En l’altre extrem, la depressió pot provocar en els individus pensaments suïcides.

La magnitud dels símptomes varia molt segons la persona i les circumstàncies que l’envolten. Per simplificar, la psiquiatria classifica els pacients segons diversos tipus de trastorn bipolar, però Hidalgo-Mazzei aclareix que aquestes classificacions només serveixen de guia. ‘Al final cada cas és únic’, precisa.

L’experiència de les persones amb problemes de salut mental mostra que, tal com diu Soriano, ‘la realitat humana és molt més complicada’ que no mostren els manuals. L’Ainhoa García, de 35 anys, va ser diagnosticada el 2011. Des d’aleshores ha tingut unes quantes crisis i ha hagut de ser hospitalitzada. Malgrat prendre la medicació, no ha tingut gaires etapes d’estabilitat; per això té la baixa i ha de viure amb els seus pares. En canvi, la Mònica només ha tingut una recaiguda lleu des del primer ingrés perquè va deixar la medicació. Actualment viu fora de casa, en una residència d’estudiants.

A partir del diagnòstic, la Mònica explica que ha hagut de modificar certs hàbits de vida. Per exemple, ha hagut d’agafar el costum de seguir una rutina saludable, no prendre substàncies tòxiques i mantenir l’ordre. També destaca que és fonamental un ‘canvi de pensament’. La doctora Soriano pensa, a més, que el suport psiquiàtric i psicològic tenen un paper vital en la recuperació.

Soriano demana prudència a l’hora d’utilitzar fàrmacs i creu que abans de receptar res ‘s’ha de fer balanç entre riscos i beneficis’. Considera que el treball amb l’entorn i amb el psiquisme de la persona és bàsic. Aquesta manera d’actuar, sobretot entre els més joves, fent un ‘abordatge’ global, pot servir perquè la patologia que s’hagués fixat no es fixi tant, i fins i tot pot evitar que la malaltia esdevingui crònica.

Per completar tota aquesta feina, hi ha associacions d’afectats per malalties mentals, com ara Caminem Junts, l’Associació de Bipolars de Catalunya o Activament, on les persones amb problemes de salut mental poden compartir experiències i rebre suport de gent que viu o ha viscut situacions similars a les seves.

Per què apareix el trastorn bipolar?
La causa fonamental del trastorn bipolar és, segons Hidalgo-Mazzei, l’herència genètica. Sense antecedents genètics ‘les probabilitats són mínimes’, diu. En canvi, Soriano considera que aquesta explicació és molt discutible. No nega que la genètica hi tingui influència, però posa al mateix nivell causal la biografia de la persona, ‘les coses que li han anat passant a la vida’, el seu entorn i més aspectes de la seva vida social.

L’estigma
Com passa amb més malalties mentals, també hi ha un gran estigma social respecte del trastorn bipolar. Per la Mònica, és important de tractar el trastorn amb naturalitat, perquè ‘en el moment que tu actues d’una manera corrent i ets tu mateix’, passa a un segon pla i la gent ja no et rebutja. L’Ainhoa explica que allò que ha viscut més és ‘ignorància’, i confessa que ha intentat no exposar-se a l’estigmatització. Per exemple, no ha explicat que té un trastorn bipolar a la feina perquè no sap quines conseqüències podria tenir. Un element que pot contribuir a normalitzar i visibilitzar aquest trastorn és que persones conegudes facin públic que el tenen.

Persones famoses amb trastorn bipolar

Mancances del servei sanitari
Una crítica general que fan els qui han de conviure dia a dia amb el trastorn és que la Seguretat Social no els proporciona atenció personalitzada. En molts casos les visites amb el psiquiatre són molt espaiades, cada quatre mesos o sis, i les del psicòleg duren només vint minuts. Hidalgo-Mazzei ho atribueix a la falta de recursos del sistema: ‘Hi ha pocs psicòlegs preparats per a aquestes malalties i no poden atendre tota la demanda.’ És per això que molts pacients han de recórrer a la sanitat privada, perquè els assegura una atenció més constant.

Soriano critica aquest aspecte, que atribueix a la manca de planificació política a llarg termini. Explica que ‘no hi ha gaire diferència’ entre el cost d’un tractament psicoterapèutic i el que de medicar per tota la vida. En canvi, la diferència entre l’una cosa i l’altra és ‘recuperar una persona per a la vida social normalitzada’, enfront del que passa actualment, és a dir, assumir directament ‘el cost que pot ser tenir una persona cronificada’.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any