25.08.2026 - 21:40
Aquest mes d’agost he seguit amb una preocupació especial les polèmiques sobre el professor Jason Arday: sobre les acusacions de plagi documentades i, també, sobre la desproporcionada i violenta cobertura periodística dels fets, la manipulació racista de tot allò que ha passat i la ràbia contra alguns periodistes expressada per tanta gent després de la seua mort. No és que la cosa m’haja sorprès –a la meua edat, ja sé prou bé que el món és francament dolent–, però sí que m’ha cridat l’atenció comprovar fins a quin punt hem normalitzat que una discrepància, una sospita o una acusació fundada es puga convertir en un martell que pica sense aturador.
Em va inquietar especialment que un tema com aquest es transformés ací –no pas allà, que també, però sobretot ací– en la torrentada d’insults i de desqualificacions, de trampes matusseres, de mitges veritats i, sobretot, de deshumanització programada entre els propagandistes de l’extrema dreta. I la pregunta que tot l’afer m’ha deixat clavada al pensament és per què caram acceptem, cada vegada amb més naturalitat i amb menys prevenció, que la manera de discutir amb algú, de discrepar-ne, siga fer-lo miques, intentar de destruir-lo i negar-li la més mínima dignitat humana?
Perquè d’això es tracta. Poden fer tantes trampes al solitari com vulguen, però en aquest cas la cosa més transcendent, la cosa que fa que tot allò que ha passat siga tan especial i únic, no és un problema de continguts, sinó de formes. No és que no importen els fets, només faltaria. Però cal estar molt fanatitzat i ser insensible en un grau màxim per a no reconèixer que els fets, en aquest cas, són sobretot l’excusa.
La preocupació em ve de lluny. Ja fa uns quants anys que discutisc amb el meu bon amic Ove Joanson sobre què és tolerable i què no en un article d’opinió. Discutim, en definitiva, sobre els límits de la llibertat d’expressió, un tema sempre difícil de tractar en el nostre ofici. I ell –un periodista suec de trajectòria llarga i que n’ha vistes de tots colors– opina, crec que encertadament, que el to i l’escala és allò que marca la diferència, òbviament partint de la base de no mentir. Es pot tindre raó i dir-la cridant, repetir-la mil vegades, dir-la fins que l’altre no puga alçar-se o eixir al carrer, fins que s’ofegue o es mate; o es pot tindre raó i dir-la una vegada, amb la contundència necessària, i deixar que la raó faça la resta de la faena. Sense pietat, però amb elegància. La diferència no és banal.
Durant dècades, la “civilització política” –una expressió que fa pocs anys no calia posar entre cometes i que ara sembla gairebé una cursileria– consistia justament en això: a acceptar que el conflicte és inevitable, que l’adversari pot ser combatut amb totes les armes legítimes, però que hi ha un llindar –un límit de volum i de durada– per davall del qual la discussió és política i per damunt del qual esdevé una altra cosa, que no té nom bonic i que no porta enlloc.
Doncs bé: aquest llindar s’ha esfondrat, i s’ha esfondrat perquè molta gent del carrer i –encara pitjor– tots els polítics autoritaris del nostre país i del món, han decidit que traspassar-lo era un camí legítim. Un camí eficaç. Un camí que dóna vots, clics, titulars i aquella sensació embriagadora de ser algú que “diu les coses clares”. Però, en realitat, l’única cosa que fan és cridar més fort que no pas el del costat, manipular amb menys vergonya i intentar de dividir la societat perquè mai més no puga reaccionar unida davant res.
L’insult com a estratègia no és nou –Ciceró va escriure les Filípiques, que no han passat precisament a la història de la literatura com un exercici de cortesia–, però hi ha una diferència de grau que acaba essent una diferència de naturalesa. Abans, l’insult formava part d’un repertori: es feia servir puntualment, però després es tornava a la negociació, a l’acord, a la vida en comú. Perquè tots sabien que l’endemà calia continuar governant junts o, si més no, convivint al mateix territori, discutint-hi. Però això que vivim ara és una altra cosa: l’insult com a estat permanent, com a to per defecte, com a manera de no haver de tornar mai a la negociació ni al diàleg, perquè l’objectiu ja no és convèncer els adversaris, sinó anorrear-los. Matar-los, quan això es puga fer, com tan bé ens recorda Johann Chapoutot en els seus magnífics treballs comparant l’ascens del nazisme a Alemanya i el moment actual a Europa.
Avui, qualsevol ciutadà, a X o als comentaris d’aquest diari mateix, descobreix ràpidament que pot dir de la manera més desagradable i destructiva imaginable tot allò que vulga d’algú, siga veritat o no, i no pagar-ne cap preu. Més i tot: pot descobrir que insultar, fer de l’insult personal un argument, el fa destacar sobre la massa i potser fins i tot li atorga una presència pública que, per mèrits propis, no aconseguiria mai. Ho veiem cada dia i ací és on naix el problema de l’escala: ara hi ha més insults que mai, sí, però ara passa sobretot que cada insult és concebut per a obrir la porta al següent, una miqueta més gros, de manera que el llindar de tolerància del públic també s’acostume a la rutina de la violència –de moment verbal. Com el cos s’acostuma a una dosi de qualsevol droga.
Evidentment que el problema no és la crítica. Una societat sana necessita la crítica més dura possible, la sospita permanent respecte del poder. I ha de remoure els racons de l’administració o la vida col·lectiva que faça falta. I necessita polítics que es discutisquen entre si amb totes les de la llei i sense concessions. Però no necessita –allò que cap societat necessita ni pot aguantar gaire temps sense corcar-se per dins, podrir-se i desintegrar-se– que la crítica es transforme en un assetjament sistemàtic i inclement, que la sospita raonable es transforme en una execució pública, que el debat es convertisca en una cursa per a veure qui humilia més l’altre, qui és més desagradable i facinerós, qui embruta més i fa més mal. I la diferència entre l’una cosa i l’altra no és una qüestió de matisos: és una qüestió de to i d’escala, la mateixa distinció –si em permeteu la metàfora– que hi ha entre un cirurgià que talla per guarir i una persona que talla només perquè li agrada l’espectacle de la sang.
Aquesta és la raó per la qual crec, i tem que cal insistir-hi –encara que semble una obvietat de manual de bones maneres–, que el to i l’escala no són un afegit decoratiu a la política, en són l’essència mateixa. Una democràcia no es defineix només per allò que es pot dir, sinó també per com es diu i amb quina intenció. I quan renunciem a exigir això –quan acceptem que “és igual com ho diguen, importa només que ho diguen”–, renunciem a la part més fràgil i més necessària de la civilització, que no és la llei ni la institució, sinó el costum, l’hàbit après durant generacions de tractar l’altre, fins i tot l’enemic, com algú que continuarà existint demà i amb qui, per tant, has de negociar, has de pactar i has de treballar si vols resoldre els problemes que tens. Amb qui se signen els acords de pau, sinó amb els enemics?
És una evidència que aquells que han descobert que, en el món d’avui, abandonar qualsevol rastre d’humanitat aporta premi estan feliços i envalentits cada dia més –només cal llegir el diari per a comprovar-ho. Però els qui ho sofrim i ens en preocupem, tem que encara no hem après prou que cal plantar-s’hi. I que cal dir-los que no: que ja n’hi ha prou, que no volem anar per aquest camí de cap manera, perquè ens porta a la desgràcia com a poble, a la indefensió com a societat i a la barbàrie com a persones.
I estic per dir que és això, aquest silenci de tanta i tanta gent que hauria de parlar i manifestar-se i que no ho fa, allò que m’ha preocupat més aquest mes d’agost.
