El teu cos és un camp de batalla

Fa pocs dies vaig llegir el piulet d’una dona que explicava que s’havia d’anar a posar un dispositiu intrauterí, popularment anomenat DIU. Explicava que el dolor que havia sentit era suprem i es demanava per què ningú no l’havia advertida que tal procediment era un viatge carnal i emocional a l’infern, que si ho hagués sabut tal vegada no se l’hauria posat. L’opinió d’aquesta dona amb relació al dolor patit no és pas un cas aïllat. N’he sentides moltes i he sabut de moltes dones que compartien aquest mateix patiment. Aquest procediment no es considera una cirurgia, sinó una intervenció més aviat senzilla i ambulatòria (vista des de la perspectiva mèdica), i per aquest motiu durant dècades, arreu, majoritàriament, la col·locació del DIU a les dones s’ha practicat sense cap mena d’anestèsia, ni local, ni general. La comunitat ginecològica, mèdica i la cantarella social, com en tants altres procediments mèdics que afecten les dones i que fan un mal de mil dimonis, ho han rebaixat amb frases com ara “és una mica molest”, i au, a aguantar, a callar i a córrer. En un estudi de l’any 2013 publicat a la revista científica Contraception, un 93% de les dones enquestades deien haver tingut dolor durant la inserció del DIU. En estudis posteriors, mentre es continuava fent la intervenció sense cap analgèsic, es va poder comprovar que les dones que no havien tingut abans un part vaginal puntuaven el sofriment amb un 7 sobre 10. Durant les investigacions posteriors a l’estudi publicat a Contraception es va poder comprovar que ni tan sols aquelles participants que havien pres medicació per al mal abans de la intervenció descrivien absència de dolor, i puntuaven el patiment amb un 5 sobre 10. Malgrat tot, no va ser fins a l’any passat que el Col·legi d’Obstetres i Ginecòlegs dels EUA va publicar recomanacions específiques perquè els professionals oferissin a les pacients opcions de control del dolor. Així la comunitat mèdica ginecològica reconeixia que fins ara es feia, en termes generals, un control insuficient del dolor.

I aquí és on cal parlar del famós biaix de gènere en medicina –en anestèsia, en aquest cas. Les dones som víctimes de més infratractament pel dolor, més minimització dels efectes secundaris i menys investigació de les nostres patologies. La diferència es veu quan valorem procediments prou comparables. Ells: el tacte rectal sol fer-se amb gel anestèsic local, la vasectomia amb anestèsia local, la biòpsia testicular amb anestèsia local, la cistoscòpia (tubet que s’introdueix dins el penis per examinar l’interior de la uretra i la vesícula) amb sedació. Elles: tacte vaginal sense gel anestèsic, introducció de DIU, res de res, biòpsia endometrial sense medicació, histeroscòpia i biòpsia de cèrvix, gens de medicació per al dolor. I no caiguem en la trampa de dir: a mi sí que em van posar anestèsia: parlem de dades que mostren el gruix de la realitat.

I ara que ja hem exposat quina mena de patiment implica la col·locació del DIU i el turment de les dones en la medicina, afegim a l’article una notícia ben recent que hi té molt a veure i que augmenta el greuge de tot plegat. Dijous el parlament danès va aprovar la indemnització d’unes 300.000 corones daneses (40.000 euros) per a milers de dones de Grenlàndia a les quals, durant dècades, els van implantar espirals intrauterins, és a dir, DIU, sense autorització i sense el seu consentiment. El març del 2024 vaig fer un article que parlava d’aquell assumpte; en aquell moment, algunes d’aquelles dones acabaven de demandar el govern de Dinamarca per haver abusat del seu cos i de la seva llibertat. Per resumir els fets: amb l’objectiu polític de limitar el creixement de la població, entre el 1960 i el 1991, més de 4.000 nenes i adolescents van veure castrada la llibertat reproductiva amb procediments mèdics que implicaven una violència física i moral absoluta. Aquella crueltat responia a una campanya de pretesa modernització i de planificació familiar en un territori que el 1953 havia perdut la condició de colònia per convertir-se en una província danesa. El govern danès va tirar pel dret i el de Grenlàndia no s’hi va oposar i, a conseqüència de tal negligència, el cos de milers de dones va ser violat amb connivència política d’uns i altres i la seva dignitat i llibertat, manllevada i mutilada per sempre.
Avui podem celebrar que aquella atrocitat, aquella vulneració absoluta dels drets humans, aquell genocidi, ha estat reconegut i pretesament restaurat, si és que es pot restaurar un mal tan profund amb un feix de bitllets. En l’article del 2024, explicava que Naja Lyberth, una de les afectades, que aleshores tenia catorze anys i que ara en té vuitanta llargs, narrava que moltes d’aquelles dones van tenir hemorràgies internes i infeccions abdominals durant dècades i reclamava de “recuperar la nostra autoestima i el respecte pels nostres ventres. No hi ha cap govern que tingui el dret de decidir si has de tenir fills o no.”

Topem novament amb un exemple més que demostra que, històricament i encara ara, arreu, a les dones se’ns roba l’autonomia reproductiva. Nosaltres, que menstruem durant anys per fer que la humanitat sigui possible, hem hagut de veure i de patir que ens neguin els avortaments, és a dir, que ens obliguin a tenir fills; alhora, quan convenia, ens impedien de tenir-ne, ens esterilitzaven sense consentiment. I no oblidem que al greuge de gènere s’hi afegeixen els conceptes de racisme i de colonialisme. Aquella planificació familiar va marcar una jerarquia racial respecte de la dona danesa, perquè no afectava dones daneses aleatòriament, sinó nenes i dones en un context colonial contra les dones kalaallit, les inuits.

Serveixen unes disculpes polítiques per a esborrar el fet que un estat utilitzés la capacitat reproductiva de les dones per a aconseguir un objectiu demogràfic? Restitueixen l’autonomia corporal perduda?

Penso en aquelles dones, en les dones en general, i em ve al cap un vers de Barbara Kruger que diu: “El teu cos és un camp de batalla.” L’artista conceptual, el 1989, va crear un cartell amb la frase “Untitled (Your body is a battleground)” per a la manifestació del 9 d’abril, per a les dones de Washington que defensaven el dret d’avortament, els drets reproductius i la igualtat de gènere. 

Dona, el teu cos és un camp de batalla, és el tauler de joc de les partides dels interessos polítics, l’estora trepitjada a l’entrada, el camp sembrat, ple de cultius que serà trepitjat si convé i quan convingui. Però dona, no et queixis, tot plegat són petites molèsties, noses del teu gènere.