Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El Tribunal Constitucional espanyol (TC) ja es prepara per a la batalla judicial que els presos polítics presentaran al Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg, contra la sentència del judici contra el procés. I ho fa procurant d’afinar tant com pot els arguments contra les demandes dels condemnats i de presentar una cara ben neta, apartant magistrats manifestament hostils i bel·ligerants contra l’independentisme, amb la recusació recent d’Antonio Narváez, i cercant la unanimitat en les resolucions. Perquè fins ara, en els recursos previs dels presos polítics, hi ha hagut divergències importants, algunes de profundes, i que podrien arribar a tenir conseqüències a Estrasburg. Però ara s’acosta l’hora de la veritat.

Fins ara, d’ençà de l’empresonament dels dirigents independentistes i de l’exili d’una part del govern, hi havia hagut nombrosos recursos al TC per vulneracions de drets fonamentals durant la fase d’instrucció. El tribunal els havia anat blocant tots perquè no poguessin arribar gaire aviat a Estrasburg, en una estratègia planificada i filtrada per una part del TC, d’anar-los desant al calaix i que anés passant el temps fins a l’arribada del judici i de la condemna. Però ara arriba la part més important de la pugna, la relativa a la sentència, i el primer recurs d’empara que el TC ha resolt és el de Meritxell Borràs, i l’ha desestimat.

Borràs, condemnada a un any i vuit mesos d’inhabilitació per desobediència i a pagar una multa de 60.000 euros, va presentar un recurs qüestionant la competència del Tribunal Suprem per a jutjar: va denunciar que li havia estat vulnerat el dret del jutge predeterminat per la llei i el dret de tenir una doble instància judicial, és a dir, de presentar un recurs a un altre tribunal en cas de condemna. És un punt important, que també han exposat els presos polítics en els seus recursos. I és fonamental, perquè si el Tribunal de Drets Humans resolgués que s’ha vulnerat aquest dret, implicaria la nul·litat del judici. És precisament l’argument que el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les va esgrimir per desestimar l’extradició del conseller Lluís Puig a l’estat espanyol tal com pretenia el Tribunal Suprem. Perquè, segons la sentència belga, no hi ha una base legal que justifiqui la competència del Suprem per a jutjar Puig ni, en conseqüència, la resta d’encausats.

Sobre la sentència belga, que Borràs va aportar en el seu recurs, el TC diu d’entrada que no el vincula pas per a decidir sobre el recurs d’empara. I després afegeix que no és cert que no hi hagi una base legal, i tot al llarg de la sentència s’esforça a explicar-la. En resum, el TC diu que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya és la llei que determina que els membres del govern han de ser jutjats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i que “fora del territori de Catalunya, la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes a la sala penal del Tribunal Suprem”.

Però si justament els fets van succeir a Catalunya. La manera que va tenir el Tribunal Suprem de forçar argumentalment que els acusats fossin processats i jutjats a Madrid i no a Barcelona és que hi va haver fets que van tenir lloc fora de Catalunya, segons l’escrit d’acusació de la fiscalia. I diu que van succeir fora de Catalunya perquè hi havia personal a les delegacions a l’estranger i al DIPLOCAT que maldava per internacionalitzar el procés. I amb això en tenen prou, tant el Suprem com el Constitucional, per a dir que l’abast geogràfic dels fets justifica que fossin jutjats pel Suprem.

La principal objecció a la competència del Suprem és que els acusats ni tan sols eren diputats, no tenien aforament, perquè l’aplicació de l’article 155 va dissoldre el parlament, el 27 d’octubre. Però diu el TC que una part dels acusats (els membres de la mesa del parlament i la presidenta Carme Forcadell) mantenien l’aforament perquè eren membres de la diputació permanent de la cambra. I tot i que la resta d’acusats no tinguessin aquesta condició, el Suprem els podia jutjar tots perquè la llei preveu que es jutgi tots els acusats en un mateix procediment per “fets delictius connexes”. Per fets duts a terme per tots els acusats que són “inescindibles”. Si el primer argument forçat –que els fets van tenir lloc també fora de Catalunya– serveix per a justificar que el Suprem en jutgés uns, aquest segon argument és l’emprat per a explicar que també jutgés els altres.

Arribats a aquest punt, es fa difícil d’explicar per què, aleshores, la sala presidida per Manuel Marchena va decidir en darrera instància que tots els membres acusats de la mesa, tret de Forcadell, fossin jutjats (aquests sí) al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Serà un dels punts que haurà d’explicar bé el Tribunal Constitucional quan resolgui el recurs de Carme Forcadell, aquestes setmanes o mesos vinents.

Ara, de moment, ha resolt el primer recurs contra la sentència, el de Meritxell Borràs. I el TC l’ha resolt cercant la unanimitat i deixant enrere, de moment, les tensions internes i les diferències de criteri que havien causat alguns dels recursos anteriors dels presos, sobretot els relatius a la vulneració del dret de la participació política quan van ser elegits diputats o bé al Parlament de Catalunya o bé al congrés espanyol.

Les defenses dels presos polítics esperaran previsiblement que el TC hagi resolt tots els recursos per presentar una causa conjunta i coordinada al Tribunal d’Estrasburg, exposant i detallant la llarga llista de drets vulnerats en la sentència del Suprem.

Una conspiració de togues contra l’independentisme al TC que ara culmina

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.