El suport de catalans, menorquins i valencians a la independència dels EUA

First Presbyterian Churchyard
Morristown, Noba Jersey, EUA
Mapa a Google

La participació de personatges amb arrels als Països Catalans en les lluites d’alliberament de les nacions americanes ha estat un motiu recurrent en aquesta secció d’ençà que va començar, l’estiu del 2019, amb exemples fins ara relacionats amb els processos d’independència de Colòmbia, Cuba, Hondures i Nicaragua, el Perú, Puerto Rico, l’Uruguai i Xile. La llista es pot ampliar perfectament aquesta setmana cap al nord del continent, arran de la commemoració dels dos-cents cinquanta anys de la declaració d’independència dels EUA.

La declaració, signada el 4 de juliol de 1776, proclamava la independència unilateral de les Tretze Colònies nord-americanes respecte del Regne Unit i va obrir una guerra revolucionària en aquest territori que no es va tancar formalment fins al tractat de París del 1783, en què Londres reconeixia els incipients EUA. En aquest procés independentista, hi podem trobar menorquins, catalans i valencians que van donar suport actiu –en termes militars, logístics, polítics i financers– als revolucionaris nord-americans en lluita contra els anglesos.

El primer nom que cal esmentar, vinculat al terreny militar, és el de Jordi Ferragut Mesquida (1755-1817), un mariner menorquí de Ciutadella que, després d’haver-se enrolat a la marina tsarista i haver lluitat en les guerres russo-turques el 1770, va arribar a Amèrica a vint anys i va decidir d’ajudar amb la seva “vida i fortuna a la lluita per la independència nord-americana”. Va començar promovent el contraban d’armes en favor dels revoltats i poc després es va allistar a l’exèrcit revolucionari i va participar en els combats més terribles, sempre a primera línia: la batalla de Savannah, una de les desfetes més grans dels nord-americans; el setge de Charleston, desastrós també per als independentistes; i la batalla de Cowpens on, segons alguns historiadors, Ferragut va salvar la vida del cap militar dels revoltats, George Washington, futur president dels EUA.

En el terreny de la logística i el finançament, cal esmentar que Nova Orleans, a la Louisiana, el darrer tram del segle XVIII era plena de menorquins i sobretot catalans, majoritàriament de la zona de Reus i dedicats essencialment a l’explotació agrària i a la importació de vins i licors del país. Per això, durant la revolució nord-americana, la capital d’aquest territori aleshores sota domini espanyol es va convertir en una base d’aprovisionament dels exèrcits independentistes, i els comerciants reusencs hi van participar activament.

I en el terreny polític, cal destacar la figura del comerciant valencià Juan de Miralles y Trayllon, nascut a Petrer el 23 de juliol de 1713, fill d’un capità d’infanteria que es va destacar al servei del duc d’Anjou en la guerra de Successió i de la bearnesa Gracia Trayllon. El 1740, després d’uns quants anys de formació en el negoci mercantil (i negrer) a Cadis, es va traslladar a viure a l’Havana, on va establir una important xarxa comercial amb empreses britàniques de Jamaica, la Florida i la costa est nord-americana. Per la seva bona posició econòmica i geogràfica, quan la monarquia hispànica va declarar la guerra a la Gran Bretanya el 1779 per mirar de recuperar la Florida, Menorca i Gibraltar, Miralles es va convertir en un peó important en l’estratègia de Madrid de donar suport als rebels nord-americans per a debilitar encara més els anglesos.

Amb els seus vaixells i contactes, doncs, va canalitzar –sovint via Nova Orleans– molts fons econòmics i material bèl·lic necessaris per als insurgents, a més de sostenir una intensa activitat diplomàtica amb repercussions notables en el desenvolupament de la guerra d’Independència de les Tretze Colònies.

Un dels contactes principals de Miralles fou precisament el general Washington, a qui va conèixer el 1778 per Nadal i amb qui va establir una certa amistat. De fet, el comerciant i diplomàtic de Petrer es va morir el 28 d’abril de 1780 d’una pulmonia justament a la mansió Ford, la residència de Washington a Morristown (Nova Jersey). El funeral, amb tots els honors al petit cementiri presbiterià de la localitat, fou encapçalat pel futur primer president dels EUA.

Amb el final de la guerra, curiosament, un altre diplomàtic valencià amb ascendència mallorquina, José de Jáudenes y Nebot (1764-1812), va agafar el testimoni de Miralles com a mà dreta de Diego de Gardoqui, el primer ambaixador i ministre plenipotenciari de la monarquia espanyola davant el govern de Washington a la primera capital dels EUA, Filadèlfia. I ja com a encarregat de negocis de la legació, Jáudenes va ser clau a l’hora de negociar el suport financer del monarca Carlos IV a la jove administració nord-americana.

I una mica més: El colofó d’aquest article el posa un navarrès, Pedro Casanave (1766-1796), que el 1785 es va plantar als EUA sense saber anglès i amb pocs calers a les butxaques. Malgrat això, va experimentar una bonança econòmica i social tan ràpida, que va tenir l’honor, com a gran mestre d’una lògia de Georgetown, de col·locar el 12 d’octubre de 1792 la primera pedra del màxim símbol de poder als Estats Units d’Amèrica: l’edifici de la Casa Blanca a la nova capital, Washington. Alguns investigadors expliquen l’ascens fulgurant de Casanave en terres nord-americanes per la influència d’un possible oncle seu: Juan de Miralles.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat