Sossusvlei, dessert de Namib, Namibia, 2007 © Pere Sala Marti

Llegeixo en una nota de premsa de la Generalitat de Catalunya que la consellera d’Agricultura, Teresa Jordà, vol posar al mateix nivell els espais agraris i els espais naturals protegits. Reivindica l’ordenament dels primers mitjançant la nova Llei dels espais agraris que ja es tramita al parlament. Té la intenció de planificar-los i gestionar-los amb la finalitat que puguin complir el seu objectiu, que és produir aliments de manera sostenible i respectuosa envers el medi. ‘Quan parlem d’ordenació del territori, també podrem parlar d’ordenació dels espais agraris, que són el 90% del nostre territori’, ha dit la consellera.

El text al qual em refereixo també diu: «Fa dues setmanes, es va presentar al Parlament de Catalunya la Proposició de llei d’espais agraris amb la qual es dóna resposta a una reivindicació històrica del sector i del territori i a les demandes del Parlament mateix, que ha apressat de manera reiterada sobre la necessitat d’una llei d’espais agraris. La tramitació de la Llei va decaure amb la imposició de l’article 155 i ara s’han de tornar a iniciar  els tràmits parlamentaris. El text de la Llei té el suport del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació i ha estat concertat amb les principals entitats del sector, amb l’objectiu de dotar el país d’una Llei que permeti planificar i actuar tenint en compte el sector agrari com a productor d’aliments, equilibrador del territori i cohesionador social.

Els objectius de la Llei d’espais agraris són, d’una banda, definir bé què són aquests espais i identificar aquells que tenen un alt valor agrari, amb l’objectiu de preservar-los, i, d’altra banda, posar en funcionament un mecanisme que permeti mobilitzar al màxim les terres en desús, amb transparència i garanties, per tenir el màxim de superfície agrícola en condicions de producció per avançar en la sobirania alimentària, garantir la gestió sostenible del medi i afavorir el relleu generacional, cosa que facilitarà que més joves es puguin incorporar a l’activitat agrària i el dimensionament d’explotacions professionals que ho necessitin.»

Paisatge sublim contemporani
Aquesta informació es vincula amb els valors no quantificats que aporten l’agricultura i la pagesia, dels quals parlàvem la setmana passada en aquesta secció. Però també lliga amb els valors de paisatge i amb les reflexions que aporta un llibre que fa poques setmanes que ha arribat a les llibreries, Lo sublime contemporáneo. Paisajes de la perplejidad (editorial Àmbit), de Pere Sala i Martí, actualment director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

És un llibre de fotografies fetes per ell mateix, amb l’aportació de textos propis i de cinc estudiosos del paisatge des d’àmbits diversos: la geografia, la història de l’art i l’estètica, i l’arquitectura. Perquè les imatges serveixen de pretext per a interrogar-se i reflexionar sobre com ha canviat la idea de paisatge sublim d’ençà del romanticisme (i d’abans i tot), i quina és l’atracció de l’abisme contemporani, què marca avui el paisatge sublim.

I dic que el paisatge sublim contemporani és vinculat a l’agrari perquè, tal com escriu al començament del llibre el geògraf Francesc Muñoz, director de la col·lecció: «El creixement de les ciutats i la urbanització del camp, la construcció del territori i la destrucció dels hàbitats naturals han estat la cara A i B de la modernitat dels segles XIX i XX en tot el planeta.»

El llibre de Pere Sala combina la mirada entrenada i afinada d’un especialista en paisatges amb la reflexió sobre un dels grans temes de l’humanisme, el paisatge sublim, abordat per la filosofia i la història de l’art de tal manera que han determinat profundament en la cultura occidental com ens commovem davant d’un paisatge, d’una natura salvatge de bellesa exaltada. Ara aquesta natura pren unes altres dimensions, lligades a la intervenció desproporcionada i agressiva de l’home a i les conseqüències que se’n deriven. Les fotos de Pere Sala mostren sovint l’abandó de grans infrastructures industrials, però també la immensitat de paisatges que semblen infinits. Molt sovint la seva mirada també aporta una ironia que fa somriure i que sempre és una lectura polisèmica de la imatge.

Tal com el geògraf Joan Nogué explica al pròleg amb gràcia narrativa i expressiva: «L’experiència del sublim va adquirir gran rellevància al segle XVIII, i va ser entesa a partir d’Edmund Burke com un temor controlat que genera plaer estètic, que atrau l’ànima i és present en allò que és immens, allò infinit, el buit, la soledat, el silenci; és una bellesa extrema capaç de conduir a qui l’experimenta a l’èxtasi que va més enllà de la racionalitat.»

I com diu Pere Sala: «La contemporaneïtat ha creat nous paisatges capaços de generar sensacions contradictòries, de grandiositat, de sorpresa o d’eufòria, sovint difícils d’entendre, però no per això menys seductores. Són paisatges que de sobte ens inquieten i ens provoquen estranyesa, però que també ens atrapen i captiven.» I també: «El sublim contemporani ja no només és una qüestió estètica. La petjada humana és tan present a tot arreu que, d’alguna manera, remet a una complexa xarxa de relacions ètiques i polítiques amb la naturalesa.»

Més enllà del sublim i tornant al començament, a la gestió necessària dels paisatges agraris, que és gestió del territori, és important que la consellera cerqui el saber i l’assessorament de l’Observatori del Paisatge de Catalunya per a tenir una Llei dels espais agraris en consonància amb criteris de paisatge contemporanis i amb els catàlegs de paisatge de Catalunya, que contenen un gran coneixement del territori.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb