Dimecres, o la felicitat d’estar enfilat dalt de la baca del cotxe de la Guàrdia Civil durant moltes hores. Al meu davant, la porta del Departament d’Economia. Una posició privilegiada en un dia clau. Quan sigui avi ho explicaré. Veus aquest cotxe, nét meu? Allà dalt era jo amb més membres de la premsa lliure. Res the notes. Treballant feliç de veure una gernació de gent pacífica i mobilitzada des de quarts de nou del matí, envoltant l’edifici, sense deixar-los sortir. Ens detenen el govern? No surten. Així de senzill.

Saber, més tard, que entre els independentistes va haver-hi el dubte de si els havien d’atrapar indefinidament o deixar-los sortir, com es va fer finalment. Ser conscient, com poques vegades, que el control del territori era a les nostres mans. Jo ja ho sé, que és notícia que la justícia espanyola detingui membres del govern català. Però sorprenent, lamentablement, ho és? Diria que no. Aquí la sorpresa és que milers de persones van retenir guàrdies civils espanyols gairebé un dia sencer. No ho havia vist mai. I si al final van sortir és perquè als independentistes els va donar la republicana gana. D’això en dic jo control del territori.

Dijous, una història semblant. A mig matí rebo una fotografia d’uns clavells damunt la taula del jutjat número 13. Me l’envia un advocat. ‘Mira què em passa un procurador. És la taula del jutge que va ordenar la detenció dels membres del govern. Avui té flors damunt la taula.’ Torna a ser un exemple clar de control. De deixar clar qui mana i qui no. De marcar territori.

Divendres, un altre exemple, en aquest cas extrem. El govern espanyol envia vaixells amb policies a Barcelona? Doncs els portuaris de la CNT els filmen amb càmeres, no els porten menjar, se’n riuen per Twitter i durant la nit engeguen les sirenes del port perquè a les forces d’ocupació els costi dormir. Si això no és control del territori, ja no ho sé pas (i costa molt, família, no evocar unes altres sirenes: les sirenes que van sonar a Barcelona l’any 1936 per despertar la ciutat durant l’alçament feixista. Així estem.).

Dissabte, sant tornem-hi. Joaquim Forn, conseller dels Mossos, diu que la policia catalana no es posa a les ordres d’un guàrdia civil. Ni parlar-ne. La fiscalia vol que els Mossos depenguin de Diego Pérez de los Cobos, cap de gabinet de la Secretaria d’Estat de Seguretat. En el seu temps va ser la mà dreta de Pérez Rubalcaba (PSOE). Aquest home fou acusat de tortures. Finalment va ser absolt. Aquest guàrdia civil és fill d’un membre de Fuerza Nueva, germà d’un ex-president del TC i militant del PP. Que mani els Mossos, aquest? Que Forn digui no també és qüestió de control de territori. De manar a casa teva. Veurem com va.

Diumenge, o la incredulitat de veure que només falten set dies per a l’1-O. Set dies i el control del territori, de moment, és nostre: tractors a Lleida, estibadors al port, gernació davant Economia, crits al Liceu i la cúpula dels Mossos. Tot això, tenim a favor. En contra, Joan Manuel Serrat. Diu que el referèndum no és transparent.

Per això acabarem amb una de les cançons que canta Serrat, icona de la transició i el règim del 78:

‘Cobrem un escut d’or
i a les rates fem el joc.

Em negaran el salut
tots els qui m’han conegut,
m’ho tindré ben merescut.

Ai, si jo ho hagués sabut!
Contra mi m’he venut
 i la paga tururut!’

La cançó es diu ‘El soldat avergonyit‘.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]