El Sol més emocionant a l’Hort del Zèfir

Als afores de Bétera, l’Hort del Zèfir és una parcel·la plena de tarongers amb molt bona visió cap a l’oest. I com en tants altres llocs una bona colla s’hi ha reunit per a veure una cosa que, abans de veure-la, potser ningú no esperava que fos com ha estat.

A partir de les set, amb antelació i prudència, s’hi anava aplegant gent, especulant sobre el fenomen que s’hi trobarien. Els més escèptics –entre els quals les dues dones més grans, la tia Rita i la tia Amparo– opinaven que no n’hi hauria per a tant. Els més entusiastes, en canvi, s’ho havien llegit tot i opinaven sobre totes les coses imaginables: sobre el nivell de qualitat de les ulleres, comparant les unes amb les altres, sobre si haurien hagut de venir vestits de roig o verd, sobre quant de temps duraria la cosa, fins i tot sobre l’impacte que podia tenia l’eclipsi en els arbres que ocupen en massa la parcel·la –tarongers de la varietat navel i navelina. 

Ferran, que del tema en sap molt, assegurava tot seriós que en dia d’eclipsi no s’ha de regar ni fer cap mena d’intervenció, que així ho marca una tradició acreditada, oportunament recuperada hores abans per alguns comptes d’Instagram. Mentrestant, Albert advertia sobre l’impacte que tindrà el moment de la foscor total, tot vinculant-ho amb un gran film polonès del 1966 –Faraó, de Jerzy Kawalerowicz–, en què un sacerdot manipula de manera molt hàbil un eclipsi solar per dominar el poble i sotmetre el jove faraó Ramsès. Amb una efectivitat difícil de creure abans de presenciar l’esdeveniment, però perfectament creïble després d’haver-lo vist i viscut.

Perquè aquest és el fet indiscutible: no crec que ningú que haja presenciat la foscor total, haja vist encendre’s la corona i haja tingut la sort de veure disparar-se la llum de l’anell de diamant puga restar indiferent a allò que ha vist. 

Com comentaven amb admiració els amics reunits a l’Hort del Zèfir, no és tan sols la imatge –sens dubte de les més poderoses i colpidores que cap ésser humà puga veure en vida. És també l’ambient. Aquesta llum lletosa que es va apoderant de l’horitzó fins a fer la nit més curta de la història, aquest vent que ha fet tremolar una vella olivera que presideix l’hort –molt probablement l’únic ésser vivent que haurà vist l’eclipsi anterior i que potser veurà el següent– i per damunt de tot l’emoció incontenible que desperta veure tanta i tanta bellesa concentrada en un minut que es fa molt difícil de pensar que ningú que l’haja presenciat puga oblidar mai.