07.02.2019 - 09:46
|
Actualització: 07.02.2019 - 11:36
La pintura de l’absis que trobem a l’església de Santa Maria de Mur, un pantocràtor romànic, es tracta d’una rèplica peculiar. En realitat, el què veiem és un absis mòbil de fibra de vidre que es desplaça sobre rodes. Aquesta va ser la solució que es va donar a l’hora d’instal·lar una còpia, ja que encara quedaven restes de pintura de l’original del segle XII al mur i s’haurien pogut malmetre. La dificultat del cas, i un canvi de govern pel mig, van allargar el procés gairebé 10 anys. El més peculiar de tot, però, és que es va haver de pagar drets de reproducció del fresc original al Museum of Fine Arts of Boston, on es troba, a dia d’avui, el pantocrator de Mur. La història es remunta a l’estiu de 1919.
Ara fa 100 anys es va produir un punt d’inflexió en la història del patrimoni cultural dels Pirineus que arriba als nostres dies: l’arrencament de l’absis de Santa Maria de Mur, un Crist en Majestat d’estil romànic català. El rector de l’església de Mur va vendre el mural a l’antiquari nord-americà Ignasi Pollak, per encàrrec del famós marxant d’art Lluís Plandiura; el mateix que, el 1932, arruïnat, vendria tota la seva col·lecció al MNAC.
Per entendre com això es va poder produir amb la total impunitat dels autors, és necessari comprendre el context. Martí Gironell, autor del llibre Strappo, sobre l’arrencament del fresc de Santa Maria de Mur, diu que “en un poble dels Pirineus s’hi vivia pitjor a principis del segle XX que al segle XII”. No està confirmat què es va fer amb els diners de la venta de l’absis, però la situació crítica de pobresa i la manca de legislació per protegir el patrimoni, juntament amb la recent popularitat del romànic als cercles acadèmics dels Estats Units, en són els motius més evidents de l’arrencament. El 1921, dos anys després, Plandiura ven l’obra als Estats Units i fins a dia d’avui, l’absis de Crist en Majestat de Santa Maria de Mur segueix exposat en el Museum of Fine Arts of Boston.
El fresc de l’absis de Santa Maria de Mur va ser la primera de moltes pintures d’estil romànic català que es preveia que serien venudes a l’estranger. Aquell 1919, La Mancomunitat i la Junta de Museus van iniciar una campanya per evitar que el patrimoni dels Pirineus creués l’Atlàntic, on no es podria recuperar mai més. El resultat de la seva actuació es tradueix en un transport massiu d’aquestes obres a l’actual MNAC. Pràcticament totes les pintures, així com també talles i retaules, de les esglésies de la Vall de Boí van ser transportats a Barcelona. En boca de Gironell, “els polítics del moment es posen al servei del poble que els demana ajuda, i s’endeuten fins les celles per a que les obres es quedin a Catalunya”.
La col·lecció d’art romànic del MNAC és encara avui l’emblema del museu. El Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, “l’obra mestra de la col·lecció” com diu el cap de la col·lecció d’art medieval del museu Jordi Camps, és la icona internacional del romànic per excel·lència.
La Vall de Boí i Castell de Mur, avui
La Vall de Boí va viure un revifament a finals de la dècada dels 90. Diverses campanyes de sensibilització pel patrimoni i una promoció potent van aplanar el terreny per la Declaració de Patrimoni Mundial del Conjunt Romànic per part d’UNESCO l’any 2000. Aquest va ser el tret de sortida d’una gran campanya de restauració de les esglésies, moltes d’elles en mal estat o pràcticament buides. “L’estat del romànic era bastant penós a la dècada dels 80 i els 90”, afirma Joan Perelada, alcalde i vicepresident del Consorci Patrimoni Mundial de la Vall de Boí. A dia d’avui, el conjunt de les esglésies gaudeix de gran èxit: l’any 2018 es van assolir, segons Perelada, les 140.000 visites en un territori de no més de 1.000 habitants. No és estrany que la dependència de la vall en el sector cultural sigui del 80%.
Probablement, una de les restauracions amb més ressò i popularitat per la seva singularitat és el mapping de Sant Climent de Taüll, una projecció digital de les pintures originals sobre el mur. Aquest projecte i d’altres, com ara l’elaboració de rèpliques de talles de fusta (Santa Eulàlia d’Erill la Vall) o de frescos (Sant Joan de Boí), han comptat amb la col·laboració del Govern i, sobretot, del MNAC, que manté una relació molt estreta amb l’administració de la vall. Per la commemoració del centenari sortiran a la llum noves iniciatives a Sant Joan de Boí, i el MNAC s’ha compromès a fer més evident la relació entre la seva col·lecció romànica i la vall, el seu lloc d’origen.
Mentrestant, a Santa Maria de Mur, la Noemí Nus, guia del conjunt romànic de Mur, fa dos anys que va comunicar l’apropament del centenari al bisbat. A dia d’avui, tot i que aquesta església va ser la primera i la única que va patir un arrencament de pintura el 1919, no hi ha cap activitat commemorativa programada per part del Consell Comarcal. Nus denuncia un abandonament general per part de l’administració que dificulta molt la creació d’un interès turístic basat en la cultura al Pallars Jussà.
“Per la falta de línies estratègiques de l’Alt Pirineu, tot acaba depenent de particulars amb interès per la cultura”, afirma. Nus desenvolupa la seva feina de guia per compta pròpia i sense rebre cap mena d’ajuda de l’administració. L’Ajuntament de Mur no té pressupost per contractar algú. És un cas particular, únic als Pirineus, en què el patrimoni cultural queda a mans d’un gestor privat.
Espoli o rescat?
“Tenim molt bona relació amb el MNAC, però això no vol dir que la Vall de Boí renunciï mai a tenir allò que és de la Vall de Boí”, diu Perelada. La paraula espoli moltes vegades apareix a les converses sobre l’arrencament dels frescos dels Pirineus, si bé en el sentit estricte, per una banda, Boston va pagar al rector per la pintura de Mur, i, per l’altra, la motivació principal de la Junta de Museus per endur-se les obres a Barcelona era impedir la seva migració a l’estranger. Karen Frascona, del Museum of Fine Arts of Boston, sosté que des del museu són conscients de les circumstàncies en les quals es va adquirir l’absis de Santa Maria del Mur, i afirma no haver rebut cap petició de repatriament.
Santa Maria de Mur (estat real de la paret i reproducció)
Noemí Nus defensa la definició d’espoli de l’arqueòleg Jordi Campillo: tota obra que marxa del seu lloc d’origen i no retorna. Segons Celia Ramírez, restauradora, “és espoli apropiar-se d’obres de zones petites i amb menys recursos, com quan un col·leccionista agafa i compra una obra sense que la gent del poble tingui una consciència real del patrimoni que té”. “Fa 100 anys no era espoli, però avui sí”, defensa Nus, “l’art ha de tornar a casa i ha de ser defensat”.
A la dècada de 1920, la campanya de trasllat d’art romànic era molt important per a la Junta de Museus, i definitivament, anava més enllà de l’amor a l’art. El 1919, quan s’inicien els arrencaments, segons explica Eva March, doctora en Història de l’Art, “l’actual MNAC quedava molt lluny de ser el gran Museu d’Art Català que acabaria sent i, a diferència d’altres institucions com El Prado, que es va formar a partir de la col·lecció reial, era un museu petit, amb poc contingut”. El Museu d’Art Català necessitava fer-se un nom. I és justament al 1934 amb l’exposició del Romànic català, que el museu es projecta al món, en la inauguració del museu al Palau Nacional de Montjuïc.
El Pantocràtor de Sant Climent de Taüll
La creació d’un gran museu d’art nacional català formava part del projecte de creació de la identitat catalana en un context on feia poc que es tenia un govern propi. En aquest sentit, el 1919, el Govern de Catalunya va considerar imprescindible la migració de l’art romànic dels Pirineus a Barcelona per tal d’evitar el risc de que aquell patrimoni es perdés per sempre.
Amb el centenari de l’arrencament, es reobren antics debats. El context i la perspectiva actuals permeten reflexionar amb distància les causes i conseqüències dels arrencaments. El què mai se sabrà és el preu que ha pagat el poble pirinenc per la pèrdua d’un símbol identitari tan fonamental com el romànic, quelcom que el MNAC sí ha pogut fer des de el poder de la capital. Si bé fa 100 anys l’arrencament era imprescindible i necessari, avui des dels llocs d’origen es qüestiona la validesa de les mateixes premises. Joan Perelada ho descriu com “una batalla històrica, que no tindrà fi i que probablement no la guanyem mai”.
