Xesca Ensenyat (Pollença, 1952 – Inca, 2009) va ser una de les veus més incòmodes de la literatura catalana contemporània. Va ser una de les pioneres de l’escriptura digital i en aquesta casa va escriure el bloc L’hidroavió apagafocs, en què va anar publicant fragmentàriament el llibre Babalusa, la medusa, una novel·la que enguany ha publicat El Gall Editor en format de llibre. L’edició ha anat a cura del seu fill, el també escriptor Marc Cerdó. El pas d’una obra de ficció nascuda en un espai digital a una publicació en paper ha passat poques vegades a la literatura catalana, però encara és més sorprenent que aquest text hagi estat un dels pioners de la creació digital a casa nostra.

Una de les millors maneres d’explicar què és aquesta novel·la és aprofitar la sinopsi que n’ha fet l’editorial: “Biana Muntaner és una alumna interna d’un col·legi de monges de Palma. Sor Barceló l’afillarà, la instruirà i l’ensinistrarà en el difícil art de fer negocis. Té un amic que li duplica l’edat, un company de confidències que, de bell antuvi, ella convertirà en un referent moral i professional. El consum de patates fregides, ruixades de quètxup, i de gerres de cervesa escumosa, servits en una guingueta de platja, amenitzaran les trobades de dues intel·ligències molt potents que passen revista a una realitat sovint escàpola: la família, les relacions laborals i les misèries humanes. Biana adreça el discurs al vell còmplice, ja difunt, per tal que no perdi passada del que s’ha esdevingut del seu traspàs ençà: el vincle d’afecte amb la tia Rafaleta, mare adoptiva de la narradora protagonista del llibre, el record viu de la Roca Elefanta, les corredisses entre passadissos de llençols blancs a la portassa del Tamarisco, la utilització de la medusa en sofisticades elaboracions culinàries i l’adveniment dels desenganys, més propis de l’adultesa.”

Promoció estival de la novel·la

A la novel·la destaca la mirada sobre la realitat illenca i la transformació que ha generat el turisme a Mallorca, però sobretot la voluntat estilística i l’ús particularíssim de la llengua que fa servir Ensenyat a tota la seva obra i que aquí excel·leix novament. La novel·la d’Ensenyat s’ha començat a promocionar fa poc i aquest estiu ja ha viscut dos moments importants: la presentació al Club Pollença, on tantes vegades l’escriptora va donar a conèixer la seva obra, i l’acte que es va fer aquest dijous a la fundació ACA, a Búger, en què la companyia Heura va donar cos i ànima als personatges principals de l’obra i va fer reviure les paraules d’Ensenyat i, a més, es va fer un debat previ sobre l’obra en què van participar Cerdó i el poeta i escriptor Carles Rebassa, responsable de l’adaptació teatral. També hi va haver un sopar gastronòmic de celebració.

Xesca Ensenyat va ser sempre una veu incòmoda i li va costar de trobar el seu espai a la literatura catalana contemporània, tot i que els anys noranta va ser una autora molt llegida i seguida. Nascuda el 1952, alguns hi han volgut veure un epígon de la generació dels setanta. Certament, va publicar el primer llibre, Ciutat de l’horabaixa, el 1969, i el primer de narrativa el 1976, L’amagatall de Guipur, que va guanyar el premi Ciutat de Manacor. Un any abans havia debutat Carme Riera i quan es va estrenar en poesia feia poc que havien començat a publicar Antònia Vicens i Maria Antònia Oliver. Totes quatre conformarien el pòquer de narradores illenques d’aquella mateixa generació, però Ensenyat va ser sense cap mena de dubte la més amagada i desconeguda, i avui dia ho continua essent tot i tenir una obra d’una potència i una qualitat fora mida.

D’esquerres i independentista

Uns quants motius d’aquesta ocultació els podríem trobar tant a la seva ideologia com al seu posat vital respecte del fet literari, i fins i tot en una situació perifèrica geogràfica. Xesca Ensenyat va ser una dona d’esquerres i independentista, que freqüentava poc els cercles literaris –creia molt més en el valor dels texts que no pas en tota la parafernàlia de les promocions dels llibres i en la vida literària–, i que a més a més –excepte un temps que va viure a Barcelona– va romandre arrelada al poble de Pollença, al nord de Mallorca, allunyada del petit poder literari local situat sobretot a Palma. El periodista Andreu Manresa va titular el seu obituari Xesca Ensenyat, escritora insolente e hipercrítica i la va definir perfectament.

Però sota tot aquest posat vital hi ha una obra de primera magnitud que la publicació de Babalusa, la medusa confirma i fins i tot consolida. Pollença es transforma en Bellpuig o País d’Urxella al corpus d’Ensenyat i la seva mirada sobre el territori és sovint demolidora. El 1985 va guanyar el premi Ciutat de Palma amb l’obra Villa Coppola, però el seu èxit més gran va arribar el 1994 amb l’obra Quan venia l’esquadra, un llibre a mig camí entre la novel·la de no-ficció i les memòries, en què repassa una part important de la seva vida i de les transformacions que va comportar per a Mallorca el turisme de masses que va començar a arribar els anys seixanta. Passava comptes així amb una de les grans qüestions de la transformació social illenca, tal com havien fet tants autors abans: Llorenç Capellà amb Dos dies de maig; Antònia Vicens amb 39 graus a l’ombra i Gabriel Tomàs amb Corbs afamegats. Aquesta novel·la es va convertir en un monòleg teatral protagonitzat per Cati Solivellas el 2015.

Retratava el món incipient del canvi turístic, però Ensenyat no mostrava la cara amable de la Mallorca pre-turística, ans al contrari: ens ensenyava tota la duresa i crueltat de l’illa, potser perquè la seva pertinença a una família de pescadors sense gaires recursos li havia fet entendre ben aviat el sistema de classes socials imperants a la pedra que sura.

Els noranta, la dècada gloriosa

La darrera novel·la que va publicar en vida va ser el 1997, signada amb pseudònim perquè formava part d’una col·lecció de novel·la romàntica que volia impulsar l’editorial tarragonina El Mèdol. Abans havia publicat Una moda fresqueta (1991); Massa vi per a un sol calze (1994) i Canvi de Perruqueria i altres misèries (1995). Per això podem afirmar que amb cinc títols publicats entre el 1991 i el 1997, Ensenyat era al moment de màxima popularitat els anys noranta, però després va arribar el silenci fins a la seva mort, trencat tan sols per les entrades al seu bloc on va anar confegint aquesta novel·la que ara s’edita per primera vegada entre molts més texts que mostraven les seves preocupacions.

Ensenyat va ser una escriptora que sempre va cercar la màxima qualitat literària i lingüística per als seus texts i no es va estar de denunciar l’empobriment progressiu de la literatura catalana. A més de la creació pròpia, són molt recordats els pregons i alguns texts assagístics i sobretot la lectura moderna que va fer de la poesia de Maria Antònia Salvà el 1981, ara fa quaranta anys, i que llueix al pròleg a l’antologia poètica de la poetessa de Llucmajor.

El 2012 es va fer una jornada sobre blocs i literatura i creació virtual a Búger en homenatge a l’escriptora, que havia estat tota una pionera. Cal desitjar que l’edició d’aquesta novel·la pòstuma serveixi per a redescobrir una narradora excel·lent, incòmoda i valenta.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.