13.11.2018 - 21:50
La renovació de la cúpula del poder judicial espanyol, amb la designació de facto del nou president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, per part del PP i el PSOE, ha causat un gran rebombori polític i sobretot mediàtic. Teòricament, són els vocals del CGPJ, també elegits pels partits polítics, que han de designar el president de l’organisme, però el nom ja els és imposat abans de ser elegits.
Cada cinc anys es renova la cúpula del poder judicial, amb els canvis al CGPJ. No hi ha voluntat política de canviar el sistema d’elecció dels vocals ni del president de l’òrgan director de la justícia espanyola. N’és una prova el piulet del president espanyol, Pedro Sánchez, el 2014, quan defensava un CGPJ independent de l’executiu. L’afirmació admet implícitament que amb el sistema d’elecció actual la cúpula judicial espanyola és polititzada. Quatre anys després, ara de la Moncloa estant, Sánchez no ha promogut cap reforma i ha negociat amb el PP el repartiment de cadires al CGPJ.
Aquesta politització flagrant de l’elecció de la cúpula del poder judicial espanyol és una de les principals mancances de la justícia, segons que han denunciat recurrentment els informes GRECO del Consell d’Europa. Ciutadans no ha volgut participar en l’elecció del nou CGPJ perquè és contrari a aquest sistema, mentre que Podem no ha renunciat a tenir pes en la nova cúpula judicial espanyola.
El repartiment dels jutges ha agreujat encara més la crisi de la justícia espanyola, cada dia més qüestionada per la contestació social d’algunes decisions judicials, el procés judicial contra els dirigents de l’independentisme i les múltiples condemnes del Tribunal d’Estrasburg per violacions de drets fonamentals.
Les clatellades del Tribunal d’Estrasburg
Aquests últims mesos, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) ha posat en evidència algunes sentències dels tribunals espanyols. L’última, la que diu que el dirigent independentista basc Arnaldo Otegi no va tenir un judici just a Espanya. Segons Estrasburg, tampoc no en van tenir Jacinto García, Díez Usabiaga, Zabaleta Tellería i Rodríguez Torres. Otegi, condemnat per haver intentat la reconstrucció de Batasuna, era un element molest per la implicació en el procés de pau del País Basc i la dissolució d’ETA.
L’any passat, l’ex-president del parlament basc Juan María Atutxa també va guanyar una demanda contra Espanya al TEDH. Estrasburg va sentenciar que tampoc no havia tingut un judici just per part de la justícia espanyola, que l’inhabilità per haver-se negat a dissoldre el grup parlamentari de l’esquerra abertzale el 2003.
Espanya, enguany, també ha rebut una condemna per haver multat dos joves que havien cremat fotografies del rei espanyol el 2007 a Girona. Els van sancionar per injúries greus a la corona, però el TEDH va dictaminar que aquell acte tenia l’empara de la llibertat d’expressió. L’Audiència espanyola també persegueix rapers (Valtònyc, La Insurgencia, Hasél), anarquistes com Nahuel, periodistes com ara Verónica Landa i Boro i cineastes com Alejandro García per suposades injúries a la corona i enaltiment del terrorisme en l’exercici de la seva llibertat d’expressió. Són desenes de casos que demostren la voluntat repressora de la justícia contra la dissidència social i política.
Les clatellades d’Estrasburg a Espanya per la qüestió de les tortures també són habituals. El 2004, una condemna per no haver investigat les tortures del 92; el 2011, per haver violat la llibertat d’expressió d’Otegi; el 2012, per les tortures a Martxelo Otamendi; enguany, per maltractaments als dos autors de l’atemptat d’ETA de la terminal 4 de l’aeroport de Barajas.
Malgrat que ministres com Josep Borrell han insistit a dir que Espanya rep menys sentències contràries del TEDH que alguns altres estats de la Unió Europea, és evident que la gravetat d’aquests casos, especialment relacionats amb el conflicte del País Basc, denota un biaix de la justícia espanyola contra l’esquerra abertzale. També cal recordar la sentència del 2013 contra la ‘doctrina Parot’. L’impacte polític, social i mediàtic de les condemnes d’Estrasburg tampoc no es pot menystenir.
El canvi de criteri amb l’impost de les hipoteques
L’últim escàndol del Suprem és el canvi de criteri sobre si l’impost de les hipoteques l’han de pagar els bancs o els clients. A final d’octubre, el tribunal va sentenciar que la banca s’havia de fer càrrec de l’impost. El rebombori i les caigudes a la borsa van fer que Lesmes i el president de la sala tercera, Luis María Díez-Picazo, convoquessin un ple de la sala al cap de dues setmanes per a analitzar si se’n desdeien, cosa que va passar, efectivament, la setmana passada, després de dos dies de deliberació.
La pressió de la banca va empènyer la sala tercera del Suprem a canviar el criteri després d’una votació molt ajustada. Oficialment, el motiu de la revisió fou l’impacte social i econòmic de la sentència, malgrat que teòricament la justícia pren les decisions de manera ajustada al dret i sense tenir-ne en compte les conseqüències. Una altra onada d’indignació va apoderar-se de la ciutadania i fins i tot dirigents del PP i Ciutadans van atrevir-se a criticar la justícia. En un cop d’efecte, el govern espanyol va aprovar un decret-llei per a rectificar la decisió del Suprem i apaivagar les mobilitzacions.
El president del CGPJ, Carlos Lesmes, va arribar al punt de demanar perdó públicament per la manera com s’havia gestionat aquest cas. L’associació Jutgesses i Jutges per la Democràcia va demanar-ne la dimissió i la de Díez-Picazo.
El cas Altsasu, o la doble vara de mesurar
Una baralla en un bar al poble navarrès d’Altsasu va acabar el juny amb una sentència duríssima de l’Audiència espanyola. Entre dos i tretze anys de presó per a vuit joves condemnats per desordres públics, atemptat contra agents de l’autoritat, lesions i amenaces. Qui va prendre part en la baralla van ser agents de la Guàrdia Civil, però van ser presentats com a víctimes de la baralla. De primer, l’acusació va ser per terrorisme –delicte del qual foren absolts. Per acabar-ho d’adobar, tres d’aquells joves van passar més d’un any i mig empresonats preventivament.
L’escàndol dels correus insultant l’independentisme
A mitjan setembre d’enguany, Eldiario.es i Elmón.cat van publicar una trentena de correus del fòrum intern del CGPJ en què jutges de tot l’estat espanyol abocaven sense miraments tota la seva catalanofòbia, amb insults inclosos, contra l’independentisme i els seus dirigents. ‘Nazis’, ‘virus’, ‘germen’, ‘criminals’, ‘violents’ i ‘fills de puta’ eren algunes de les dedicatòries als presos polítics, els exiliats i més dirigents del moviment.
El col·lectiu ciberactivista Anonymous va revelar poques hores després els noms dels jutges que havien insultat l’independentisme. El president de la Generalitat, Quim Torra, va demanar la dimissió de Lesmes, però el CGPJ ni es va immutar i les quatre associacions de jutges de l’estat espanyol van signar un comunicat criticant Torra.
El suport al tribunal de la Manada
La sentència de l’Audiència de Navarra, l’abril passat, va absoldre d’agressió sexual i va condemnar per abús els cinc membres de la Manada a nou anys de presó. Al juny, el mateix tribunal va decretar llibertat provisional per als cinc violadors. Les manifestacions van ser espontànies a tot l’estat espanyol, amb grans mobilitzacions d’indignació arreu. Els dirigents polítics van criticar amb més o menys èmfasi la decisió de l’Audiència de Navarra, però tant el CGPJ com el Suprem van fer pinya amb l’Audiència de Navarra i van defensar la sentència. El gest gremial va causar estupefacció.
La ficció de la violència i la persecució de l’independentisme
Aquest darrer any també s’ha recaragolat el codi penal per a construir un relat fictici de la violència que justifiqui els empresonaments dels dirigents independentistes. L’acusació de rebel·lió sostinguda pel Suprem i el jutge Llarena ha estat totalment desacreditada als tribunals europeus. El cas és que més d’un centenar de professors de dret penal veuen injustificada l’acusació. La instrucció de Llarena, curulla d’irregularitats segons que han denunciat els advocats, i totes les indefensions que ha posat en relleu la defensa dels presos polítics tindran un pes determinant en el judici i la demanda que es presentarà al TEDH després de la sentència, que es preveu que serà condemnatòria.
