El remarcable discurs que ha passat desapercebut

  • "Molts van passar per alt el fet políticament més important de la jornada: el discurs del líder de la majoria del senat i senador per l'estat de Kentucky, Mitch McConnell"

Joan Ramon Resina
10.01.2021 - 21:50
Actualització: 10.01.2021 - 23:28
VilaWeb

Mentre molts comentadors posaven l’accent en l’aspecte llampant de la jornada del 6 de gener passat, dia de Reis a Catalunya i de confirmació dels vots del col·legi electoral al congrés dels Estats Units, molts van passar per alt el fet políticament més important de la jornada: el discurs del líder de la majoria del senat i senador per l’estat de Kentucky, Mitch McConnell. McConnell és segurament el polític republicà més influent al congrés dels Estats Units, una figura que pocs republicans gosen contradir i que ha estat clau en la política conservadora de les darreres legislatures. McConnell és un polític experimentat, amb trenta-sis anys de servei al congrés, bon coneixedor de les martingales i les estratègies del poder. Durant aquests darrers quatre anys ha deixat fer a Trump tot allò que servia els interessos del partit i dels multimilionaris que el greixen. No sols va ser l’artífex de l’escandalosa retallada d’impostos per valor d’un bilió i mig de dòlars a les corporacions i les grans fortunes i el principal responsable d’aprovar un pressupost militar de 675.000 milions de dòlars el 2018, causant amb tot plegat un dèficit de dos bilions de dòlars al tresor del govern federal, sinó que, per compensar-ho, va proposar de retallar la seguretat social i l’assegurança mèdica dels jubilats (Medicare) i dels necessitats (Medicaid). Un any després, el 2019, encara va presentar una iniciativa per a eliminar l’impost de successions, ja força limitat en l’aplicació a les fortunes més ostentoses. També ha estat decisiu en el nomenament de jutges conservadors al Tribunal Suprem i a molts jutjats de districte. I encara va fer possible que el president, sotmès a un procediment de destitució, no hagués d’enfrontar-se a cap testimoni. L’aliança de McConnell amb Trump ha estat tan profunda que el líder de la majoria al senat va merèixer l’epítet d’enabler-in-chief (‘facilitador en cap’). Vertadera bèstia del conservadorisme i servidor de l’oligarquia americana, McConnell ha estat aquests darres anys el polític republicà més poderós després de Donald Trump. 

Mentre el vice-president Mike Pence intentava d’esmunyir-se pel camí del mig, denunciant l’estafa electoral per aplacar Trump bo i evitant de comprometre’s amb el cop d’estat que li exigia el president, McConnell ja feia tres setmanes que havia acceptat públicament el resultat de les eleccions. I el dia 6 aquesta fura política va fer un discurs memorable en què no deixava cap marge als polítics del seu partit que encara no havien entès que el Titànic estava tocat i enfonsat. No hi fa res que en el discurs mirés d’implicar els demòcrates en la mateixa follia amb què durant mesos els republicans han abonat la fantasia de Trump de capgirar el resultat de les eleccions a la força. Amb aquest gest de perol que fuig de la paella, McConnell es guardava les espatlles dels atacs que podia rebre de l’ala més fanatitzada del propi partit. Però sabia que Trump és l’accident i el partit la substància i que calia preservar el partit per a temps millors. I amb aquesta intenció va enviar un avís per a navegants als membres de la seva formació: “Seria injust i equivocat de privar del dret de vot els electors americans i desautoritzar els tribunals i els estats amb tan poc fonament. I no faré veure que un vot d’aquesta mena [referint-se al vot per a revocar els resultats del col·legi electoral] seria un gest de protesta innocu mentre deixo que uns altres facin allò que cal.”  

La frase és extraordinària en més d’un sentit. Deixem de banda l’oportunisme de qui la pronuncià, conscient que la follia del president abocava els republicans a l’autodestrucció com a alternativa de poder legítima. Deixem de banda també que durant anys McConnell hagi fet els ulls grossos al menyspreu del decòrum institucional per part del president. Tot això és innegable; tanmateix, resta l’agudesa, el reflex polític i al capdavall la dignitat de distingir no pas retòricament entre “un gest de protesta innocu”, en realitat indistingible del no gens innocu assalt dels arditi de Trump al Capitoli, i “allò que cal”, és a dir, l’assumpció democràtica de la voluntat popular expressada a les urnes i referendada amb els vots del col·legi electoral. “Allò que cal” és senzillament respectar la democràcia i defensar-la dels seus opositors dins el seu partit i de les dèries d’un impúdic cap d’estat irrespectuós envers la llei i despectiu envers el sistema que li havia encomanat de protegir-la.

El franc desdeny de les normes i dels protocols que les acompanyen, el resolut sabotatge de les institucions posant-les al servei personal són el llegat de Trump a la política americana. L’assalt al Capitoli sols és la darrera i més espectacular bufonada –talment com si Lluís XVI hagués encoratjat la presa de la Bastilla– d’un cap d’estat, el narcisisme del qual aboca una llum tètrica sobre el mecanisme psicològic de la plebs que va omplir Washington amb l’única finalitat d’encastellar-hi el seu ídol. Trump és una condensació de la irracionalitat, la ignorància i fatxenderia que s’ha apoderat dels qui hi veuen el venjador de qui sap quins complexos; d’aquells que, havent assaltat el palau d’hivern, una vegada dintre es van acontentar fent-se selfies davant els retrats d’uns personatges històrics que representen una tradició que ni coneixen ni poden apreciar. 

De seguida, veus locals, amb la capacitat analítica que les caracteritza, han comparat l’assalt al Capitoli amb la manifestació a les portes del parlament català d’anys enrere. N’hi ha que fan política casolana a cop de notícia internacional, però, com que d’aquesta tan sols en copsen el clixé, no passen mai de caricaturitzar la realitat. Si en lloc de comparar els adversaris polítics amb les figures del calendari es fixessin una mica en allò que passa a les institucions, veurien que l’ocupació d’un espai històric sense haver consciència de la tradició ni cap més finalitat que reduir-lo a un espectacle caòtic per a fer-s’hi unes fotografies inversemblants, ha estat cosa no pas dels qui en defensen la sobirania sinó dels qui el degraden a una fira de les vanitats, si no a una cambra dels horrors. 

Els espectacles de Ciutadans al parlament, els discursos agressius farcits d’insults, l’histrionisme reiterat amb l’única finalitat d’embrutar la cambra, envilir el principi de representació i menysprear la dignitat dels càrrecs electes, el llenguatge viciat per l’exabrupte, la cridòria i la gesticulació espasmòdica; res d’això no es pot atribuir a cap gest de protesta innocu. Aquestes provocacions sols eren possibles mentre uns altres continuessin fent “allò que cal”.

Durant un temps el parlament ha estat ostatge d’una gent hostil a la seva sobirania i insensible a la seva història. No em refereixo pas a l’ocasió en què l’edifici fou encerclat per activistes que n’exigien la integritat, sinó a aquelles altres en què ha estat vulnerat des de dins, i especialment a aquell trist 6 de setembre de 2017 en què es va aprovar la llei del referèndum. La llei es votà malgrat l’escàndol dels partits revoltats per un procediment democràtic en què no esperaven guanyar. Abandonant la cambra en un gest de protesta no pas innocu per la democràcia, els cinquanta-dos diputats d’aquests partits optaren per no votar abans de reconèixer sobirania legislativa al parlament. La raó adduïda era que la presidenta de la cambra, condemnada a onze anys i mig de presó per haver presidit aquella sessió, havia posat la votació a l’agenda sense anunciar-ho prèviament, de manera que impedí que els partits contraris a apoderar la gent la impugnessin al Tribunal Constitucional abans de poder-se votar. Aquest era i és encara el tarannà democràtic del tripartit (ara ja quadripartit) del 155. En cap d’ells no hi ha cap McConnell per recordar-los que seria injust de privar del dret de vot els catalans o desautoritzar el govern autonòmic amb tan poc fonament democràtic. Tan poc, que, uns quants mesos després, el Tribunal Constitucional va validar la reforma del reglament que havia fet possible de sotmetre a votació la llei del referèndum al parlament. Llei que el mateix tribunal tombaria a petició del govern espanyol l’endemà mateix d’aprovar-se. Però aquesta darrera actuació, acomplerta amb celeritat inusitada, forma part d’una altra història, la d’un exercici coordinat del poder que ja no té res a veure amb la democràcia.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any