Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Hi ha moltes maneres d’arrencar bé l’any que comença. I n’és una, mentre no tornin a tancar els cinemes, anar a veure, els qui encara no ho hàgiu fet, La vampira de Barcelona, el film de Lluís Danés que revisa, mitjançant la ficció, la història d’Enriqueta Martí, la vampira del Raval, rebatejada com la vampira de Barcelona. Per als qui ja l’hàgiu vist, quatre reflexions. I per als qui no, tant si ja heu fet un Danés a les nits de TV3 com si no, no aixafarem la guitarra, però no deixeu escapar aquesta oportunitat (encara és a la cartellera i no sabem si hi sobreviurà gaires setmanes més), perquè és d’aquells films que s’ha de veure. Per singular i per un grapat de motius i de petits detalls que fan que no sigui (en absolut) res que ningú pogués imaginar. No és perquè sí que va rebre el Premi del Públic al darrer Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.

Un Raval destruït i menystingut. Una policia connivent i incompetent a parts iguals. Advocats, jutges i notaris de dia que són pederastes de nit. Una premsa mentidera que s’inventa allò que calgui per vendre més exemplars. Una prostituta (i proxeneta) que no sabem si matava o no, si esbudellava o no, si era realment tan monstruosa o no, però que de segur que no tan sols va acabar pagant els seus pecats sinó també els d’uns quants més. I una ciutat falsa i irada, poc després de la Setmana Tràgica, dividida entre misèria i burgesia, entre dominants i necessitats.

 

El film, a més de ser un relat fascinant i ben construït que qüestiona la versió oficial, reivindica sobretot, i amb humilitat, una altra manera de fer cinema, que, en aquest cas, de la limitació en fa virtut. És un cinema de baix cost, sobretot perquè som d’on som i parlem com parlem, però que amb ombres i titelles és capaç de construir sentiments profunds, honests i inesperats. Amb cent vegades més de pressupost i tallant els carrers del barri durant setmanes per recrear la Barcelona de l’època, el film seria ben diferent i potser en part necessari per allò de l’autoestima, però segurament no seria tan bonic. Ni tan enginyós. La vampira de Danés és una petita obra d’artesania cinematogràfica, amb un Raval fet amb sacs i llençols (en una nau industrial de Martorell) i amb carruatges de cartó; un Raval oníric passat de voltes, en blanc i negre, amb una depravació, exagerada, en color (ep, som al 1912, en un barri sense electricitat, amb un 50% d’analfabetisme i més de deu mil prostitutes…). Una joia delicada, imperfecta (i per tant única), feta a mà, que ens explica la ciutat d’avui i d’aleshores, amb transicions audiovisuals genials, transgressions de tota mena (amb aparicions estel·lars com les d’Albert Pla i el mag Lari, per exemple) i tombs de guió fins a l’últim sospir.

Un detall interessant que potser fins i tot als qui ja heu gaudit de la vampira a les sales us ha passat per alt: pla veu de Nora Navas (la vampira) cantant al final, als crèdits, una cançó escrita per la cantant i poetessa Ivette Nadal específicament per a l’ocasió, fet que, compte, no és gens casual: l’Angeleta, una de les nenes que vivia amb la vampira i que també apareix al film, era la besàvia de la cantant (fora de la ficció), com Nadal mateixa ha explicat a les xarxes.

De fet, si se li pot retreure res, al film, és no haver parat més atenció a la figura de l’Angeleta, qui tothom pensava que era filla de la vampira quan en realitat era la neboda, que havia estat adoptada a petició de la mare biològica perquè havia nascut en viduïtat, circumstància, aleshores, massa insuportable. L’Angeleta, per si sola, que a diferència de les altres nenes segrestades va acabar oblidada d’orfenat en orfenat i que es va morir no fa tants anys, és un fil que no s’ha estirat prou i qui sap si, de fet, podria ser una segona part del film. Abandonada primer per la mare, després per la vampira i finalment pel sistema sencer. Tota una metàfora. Ella mateixa havia explicat, memòria viva, no fa tant i en veu alta, alguns dels crims de la vampira que havia presenciat en primera persona.

Amb tot, malgrat l’Angeleta, malgrat el film i malgrat el periodista protagonista, intrèpid i enganxat a la morfina, no sabrem mai del cert si Enriqueta Martí arrencava òrgans d’infants, si se’ls menjava, o si, com sembla, “tan sols” segrestava nens per proveir el prostíbul del carrer de Valldonzella on ella mateixa treballava. La veritat absoluta, si és que hi ha cap veritat absoluta, no la sabrem mai. I aquest és també un dels missatges del film: hi ha moltes veritats, massa veritats, que romanen i romandran amagades per sempre més. Això passa a tot arreu, però al Raval, com sempre, una mica més. Passava aleshores, passa avui i passarà demà passat. Perquè qui sigui que n’ha tingut l’oportunitat i la necessitat ja s’ha ocupat prou de teixir el relat convenient per als llibres d’història. De fet, el regust d’injustícia que deixa el film és anguniosament actual i obre un reguitzell de preguntes (a qui li vagui, que recuperi el segon paràgraf, referit al 1912, d’aquest modest article). Proxenetes, pederastes, venedors de drogues estranyes al Raval, fake news, caps de turc a les presons… Han passat cent nou anys i no sembla tan llunyà.

I, sense oblidar res de tot això, però alhora per no començar l’any amb aquest mal d’estómac sinó justament amb empenta, aneu-hi, al cinema i en aquest Raval pandèmic (al d’avui i al del 1912), perquè  la cultura és vida, sense la qual no hi ha ni ànima, ni salut ni veritat. I si encara en voleu més, una segona recomanació: escolteu aquesta cançó (i moltes més, si us vaga), d’Ivette Nadal, besnéta d’una víctima de la vampira, inclosa al nou disc, En nom de la ferida, acabat de publicar, amb Pascal Comelade i Caïm Riba. Un clam optimista després d’un 2020 massa fosc, com el rossinyol després de la tempesta, amb olor de Raval, per a aquest 2021 que comença, i amb foc, com el foc del final del film, un foc per a cremar-ho tot i, si es vol, arrencar de nou: “Farem un foc”.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.