17.08.2018 - 22:00
Dins la gravetat dels fets que es commemoraven, de la sobrietat de l’acte, del dolor compartit, dels crits de quatre eixelebrats, mal educats que pixaven fora de test, etc., hi ha un moment de l’acte oficial en record als atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils celebrat a la plaça de Catalunya que m’ha fet riure per sota el nas. Podeu dir-me que sóc un recaragolat, potser sí, però no me’n puc estar d’explicar-vos-ho.
La imatge la servia TVE, el rei dels espanyols ferm com un titot, amb to marcial, ben posat, que per això és el ‘preparao’. A sota la imatge un titular resava ‘El acto empieza con la interpretación musical de “El Canto de los Pájaros” de Pau Casals’.
Ja d’entrada, traduir el títol podria denotar quelcom de malícia, ja que l’editor no s’atreveix pas amb la traducció de Pau per Pablo, per tant, no és d’entrada ni un tema de criteri ni un tema d’estil. Ara, atribuir l’autoria de ‘El cant dels ocells’ a Pau Casals demostra una ignorància XXL per part de qui ha documentat aquest tema. De fet no és gens difícil, en aquest cas només entrant a la Viquipèdia era suficient.
Aquest fet ha desencadenat la meva atenció, i a mesura que els compassos de ‘El cant dels ocells’ anaven avançant, he començat a relacionar coneixements i continguts sobre aquesta, a priori, innocent cançoneta de Nadal. Associada aquesta peça musical a la imatge del monarca que us he comentat abans i tenint en compte que l’acte era organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, m’he fet l’acudit fàcil, i dolent, de ‘te l’han Colau’ potser sense voler, segur, sí, però ‘te l’han Colau’.
Hi ha cançons, composicions, creacions, etc., que sense saber com, esdevenen quelcom que ultrapassa i de bon tros allò que els seus creadors havien pretès o imaginat. Un cas és ‘L’estaca’ que Lluís Llach va escriure el 1968 i que s’ha popularitzat tant que fins i tot hi ha qui desconeix la seva procedència, autoria, etc. ‘L’Estaca’ s’ha traduït a diversos idiomes, s’han enregistrat infinitat de versions i ha esdevingut un cant a la llibertat. El sindicat polonès Solidarnosk i l’equip de rugbi USAP el tenen com a himne, de la mateixa manera que va ser adoptat com a tal en la Revolució de Tunísia el 2011.
Un fet similar passa amb ‘El cant dels ocells’, que amb el temps, en aquest cas segles, ha passat de ser una cançó popular de Nadal a molt probablement la cançó catalana més universal. Diversos factors hi han contribuït de manera decisiva, però n’hi ha dos que són més que rellevants. El primer és la interpretació a la seu de les Nacions Unides que va fer Pau Casals el 24 d’octubre de 1971 en l’acte oficial amb motiu de l’estrena de l’himne d’aquesta organització internacional i que el Mestre del Vendrell va compondre per encàrrec. És el dia del famós ‘I’m a Catalan’ i que l’estat espanyol encara no ha paït, i mira que n’han passat, d’anys. Aquella interpretació magistral davant els ulls de tot el món va convertir ‘El cant dels ocells’ en el clam per la pau d’un poble oprimit que reivindica el seu dret a ser. El segon motiu és la versió que Joan Baez va enregistrar el 1966 en el seu àlbum Noël.
De ‘El cant dels ocells’, en sabem ben poca cosa. No en sabem autor, per la qual cosa diem que és anònima, no en sabem data, no sabem en quin lloc del país va néixer… No sabem res, vaja! Sí que sabem, però, que té unes semblances amb una cançó jueva que du per nom ‘La mare jueva’, un fenomen que passa també amb la melodia de ‘Els segadors’ i la cançó a tall de pregària ‘No hi ha ningú com el nostre Déu’, també jueva, però de moment desconeixem quina és la relació concreta.
Joan Amades, a Folklore de Catalunya, explica que és una de les cançons de Nadal més conegudes i que es canta amb diverses melodies. La versió que el folklorista recull en el seu treball (i que és la més coneguda) diu que el seu ritme s’adapta a l’acció de bressolar. Amades recollí aquesta cançó de Teresa Gelats, la seva mare, que molt probablement l’havia bressolat més d’un cop tot cantant-la. Una altra informació interessant que ens aporta és que aquesta cançó havia estat estampada per imatgers de Vic en fulls volanders amb el títol: ‘Naixement del Fill de Déu celebrat i cantat per los ausells’, i que podria donar-nos pistes de com va escampar-se la lletra per tot el país reforçant així la transmissió oral.
El cas és que amb la mateixa melodia trobem altres lletres que no tenen res a veure amb la bucòlica nadala, com per exemple ‘La cançó dels contrabandistes’, una cançó per a fer camí molt estesa a les comarques gironines, que explica un itinerari per diversos indrets portant tabac de contraban i que acaba com el Pare nostre, malament.
Un altre episodi molt interessant de ‘El cant dels ocells’ és la versió que va ser impresa l’any 1705 com a pamflet amb el nom de ‘Cant dels aucells quan arrivaren los vaxells davant de Barcelona y del desembarco de Carles III (que Déu guarde)’. Aquest full va distribuir-se a Barcelona per tal de ser cantat a l’arribada de l’arxiduc Carles a la ciutat a final del mes d’agost d’aquell any. El full és una lloança al nou rei, i titlla de bord i ‘ponçonya’ el Borbó, Felipe V. Em torna a la memòria la imatge del rei espanyol Felipe VI ferm, seriós, protocol·làriament com fent un acatament a la peça musical.
Finalment, la popularitat d’aquesta cançó, sobretot la cadència i dolçor de la melodia, l’ha portat a tenir mil i un usos. Ja hem vist que d’entrada és una nadala, però també una cançó de bressol, una peça fúnebre i de record, reivindicativa ja al segle XVIII, actualment també al XXI per a reivindicar la llibertat dels nostres presos polítics i exiliats (ai, la imatge em torna). I també té versions còmiques, com per exemple aquests versos que acaben la nadala:
«Los pagos indians / despleguen tafetans / pintats de mil maneres;
i a l’eixir del Born / los fiquen dins del forn / en unes greixoneres.
Les gallines i galls / també tenen treballs / i els tremolen les crestes.
Los ànecs i capons, / becades i tudons / temen aquestes festes.
La perdiu en un plat / llança suavitat / amb la taronja i pebre,
que tot ha d’ajudar / a més solemnitzar / lo Minyó del pessebre.»
