[Com cada dia l’editorial es va enviar ahir a les deu als subscriptors de VilaWeb i els lectors el van poder llegir a partir de les dues de la matinada. En el text veuran que dic que ‘esperem notícies, doncs, i esperem-les, em diuen, aviat.’ Han arribat tan aviat com per a fer que l’editorial haja quedat en algunes coses vell, en només unes hores. Ara haurem de mirar els detalls de l’acord per ratificar el president Puigdemont però crec que podem estar contents. Enhorabona.]

 

Un govern per a fer què? Aquesta és la gran pregunta, el debat real, que condiciona totes les negociacions, a Brussel·les i Barcelona. En la resta de punts, l’acord és més o menys senzill i va molt ben encarrilat, però aquesta pregunta és la que encalla el pacte ara mateix. Cosa ben raonable, és clar.

Com tothom pot entendre perfectament, hi ha dues alternatives. D’una banda, hi ha qui creu que la situació originada pel 155 obliga a fer minvar la tensió, moderar l’enfrontament, recuperar-se i agafar forces, concentrar-se a fer eixir els presos al carrer, recobrar una mínima normalitat. I, d’una altra banda, hi ha qui parla de continuar construint la República proclamada el 27 d’octubre, amb una ambiciosa remodelació del concepte de govern i amb la conseqüència lògica de l’enfrontament obert amb l’estat. Els partidaris d’aquesta segona alternativa posen en relleu una cosa que trobe ben evident: que els presos només eixiran al carrer si hi ha un acord polític amb l’estat; i que aquest acord no arribarà mai si l’independentisme no suscita una crisi suficient per a obligar-lo a seure i negociar.

La divisòria no té a veure només –ni diria que principalment– amb l’alineament partidista. Tinc la sensació que des de Brussel·les les coses es veuen més clares que no pas des de Barcelona. Per això, tot indica que la sorprenent decisió del conseller Comín i dels altres consellers residents a Brussel·les de recollir l’acta de diputat també té una part d’estira-i-arronsa amb la pròpia organització. Però no pas personal, sinó de projecte.

Si hi ha acord, ha de començar a fer-se efectiu a la mesa. Perquè la primera decisió política important serà proposar la investidura, la reafirmació de Carles Puigdemont com a president. Els partidaris de la moderació voldrien votar un candidat tercer, ni Puigdemont ni Junqueras, per fer arrancar la legislatura. Però els altres no, convençuts que aquest serà el moment clau que marcarà els anys vinents.

Amb el reglament a la mà, és molt difícil d’evitar la presentació de Carles Puigdemont, però veurem un filibusterisme extrem i la mesa haurà d’imposar la seua autoritat. Per a això, cal una mesa forta. Després és possible que el Constitucional anul·le el nomenament o que el rei d’Espanya es negue a signar-la o qualsevol altra cosa semblant. I quan passe això caldrà respondre i ja veurem de quina manera. Aleshores sí que seria possible, segurament, un tercer candidat, que renunciàs a les formes i el protocol de presidència i es limitàs a exercir el càrrec de cara a la burocràcia espanyola i remarcant sempre que ell només és el delegat del president real. Però si ja de bon començament la mesa se sotmet i no s’atreveix a proposar el president Puigdemont a la investidura, la legislatura arrancarà inevitablement amb un caràcter de rendició que no fa preveure que el procés puga avançar mínimament.

I és per aquesta raó que una part dels polítics involucrats en la negociació pensa que valdria més fer noves eleccions abans que transigir sobre la investidura, en primera instància, del president legítim. La proposta espanta molta gent, però és coherent. El govern legítim va prendre la decisió de residir a Brussel·les i, d’allí estant, liderar la reacció al 155 i pilotar la construcció de la República proclamada. Però per a la República l’acceptació d’una política de moderació, de renúncia, que menystinga tot allò que va passar a l’octubre, significa la mort política. Que és córrer un gran risc? És possible. Però vivim un temps de riscs. O és que creure que una política de moderació servirà de res, tal com està l’estat espanyol avui, no és també un risc enorme? No ho hem vist ja en el tracte indignant rebut pel vice-president Junqueras?

Esperem notícies, doncs, i esperem-les, em diuen, aviat. Però fem-ho conscients que allò que passe durant les primeres hores i la primera votació ja ens indicarà quin camí hauran triat els partits independentistes. I en conseqüència a partir d’aleshores sabrem, per tant, de què podem esperar que haja servit la gran victòria del primer d’octubre, la proclamació del 27 i, sobretot, el resultat extraordinari del 21 de desembre.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb