Aquesta nit han dormit al carrer nou-centes persones només a Barcelona. I serien moltes més si no fos per entitats com la Fundació Arrels, que actualment proporciona un llit a gairebé dues-centes i dóna serveis i fa el seguiment de moltes més que es troben en situació de risc. L’incendi a l’estació abandonada d’Adif, que abans-d’ahir va paralitzar la ciutat, ha tornat a posar el focus damunt la pobresa extrema, cada vegada més latent i alhora visible, a la nostra societat. ‘Però arreglant l’estació no solucionem el problema de fons’, avisa Ferran Busquets, director d’Arrels, que es pregunta, per exemple, on han anat els qui hi vivien i qui se n’ha preocupat. Remarca que tots som igual de vulnerables, que cap d’aquests nou-cents sense-sostre no havia previst que acabaria dormint en un caixer i que ningú, per molt que hagi comès errors durant la vida, no s’ho mereix.

Què ha de fer un ciutadà que vulgui ajudar quan observa algú que dorm al carrer? ‘El mateix pas que faria si presenciés un accident de trànsit: avisar de seguida.’ Per a facilitar aquesta comunicació, Arrels ha posat en funcionament una aplicació per a mòbils amb què els ciutadans poden indicar els indrets on hi ha persones que dormen al carrer. La fundació recull la informació i hi envia un equip de carrer. El resultat és esfereïdor: en tan sols dues setmanes ja s’han rebut 770 localitzacions només a Barcelona.

‘El repte és gran i molt complex. A més, no hi ha cap solució clara ni única, però prendre consciència d’aquest problema i no aclucar-s’hi d’ulls una vegada i una altra és el primer pas necessari.’ Busquets analitza en aquesta entrevista la situació a la ciutat, ‘que no millora en cap cas’; detalla el paper i les accions de la fundació; i reflexiona sobre el paper de l’ajuntament, les administracions i la societat catalana en general.

L’incendi a l’estació abandonada i el caos a la ciutat han tornat a posar l’accent en la problemàtica dels sense sostre…
—Sí, però compte, perquè en algun moment ens hem perdut, en aquest debat. Això que ha passat no és solament un problema d’Adif, sinó que tots podem acabar havent de dormir al carrer. El debat és que a Barcelona hi ha nou-centes persones dormint al carrer. La gent que vivia a l’estació abandonada, on és ara? Segur que són en un altre lloc. Hem desplaçat o potser fins i tot empitjorat el problema. El debat de fons no ha de ser l’incendi, per molt que hagi paralitzat els trens i ens hagi afectat la mobilitat a tots, sinó que ha de ser que hi ha gent dormint al carrer i que molt probablement aquesta gent no té alternativa. Si en lloc d’indigents els qui haguessin causat l’incendi haguessin estat uns nens jugant sense pares, l’escàndol hauria estat què feien i per què no eren a l’escola. En canvi, com que són indigents, ningú no es fa més preguntes. Per què eren al carrer? Perquè no tenien cap més lloc on anar dormir. On són ara? No ho sabem.

Per tant, el caos que ha originat l’incendi pot servir per a posar de manifest una vegada més que la pobresa és  dins i afecta tota la societat, fins i tot les dinàmiques més bàsiques com ara agafar el metro?
—Sí, exacte, però vigilant de no oblidar que ningú no acaba dormint al carrer per gust. És a dir, això que ha passat és una bona excusa per a fer reflexionar qui encara no ho ha fet prou, però no es pot culpar els indigents per haver dormit en aquella estació. A més, en aquest cas sembla que parlem de gent que es troba en situació irregular i irresoluble. La seva situació no és regulada i la previsió és que continuï igual. És gent que no se n’ha pas anat, no ha desaparegut. Per tant, dins l’estació o fora, el problema continua igual.

Quina solució hi ha?
—És complexa, no la tinc ni és única, però segur que no és aclucar-se d’ulls, arreglar l’estació, oblidar-se’n i mirar cap a una altra banda. La solució requereix, en primer lloc, prendre consciència que és un problema que ens afecta tots, tota la societat, i que, sigui quina sigui la solució, és lenta. He de dir també que en aquest cas el perfil dels sense-sostre que hi havia a l’estació de l’incendi no és el de les persones que normalment atenem a Arrels, perquè sembla que era un assentament, probablement famílies. Nosaltres atenem persones, sovint soles, que dormen al carrer i que no estan organitzades en forma d’assentament. Sigui com sigui, el fet més important és no defugir el problema i que cadascú de nosaltres en prengui consciència.

‘Quan algú veu un accident de trànsit, què fa? Per a una persona que dorm al carrer caldria fer el mateix pas’

Per ajudar, què ha de fer el ciutadà quan veu algú dormint al carrer?
—Quan algú veu un accident de trànsit, què fa? Com a ciutadà trucarà als serveis d’urgència, oi? Per a una persona que dorm al carrer caldria fer el mateix pas, però en canvi es tendeix a girar la mirada i a no fer-ne cas. És a dir, quan un ciutadà veu algú dormint al carrer hauria de fer dues coses: la primera, entendre-ho com un problema gros i complex i no com una molèstia, entendre que aquella persona té moltes dificultats i un problema molt greu; i la segona, dir-ho i avisar. Per fer aquesta segona cosa hi ha diverses maneres d’actuar i, de fet, tenim un projecte entre mans que esperem activar aviat que té a veure amb això, és a dir, amb ajudar i acompanyar també els qui viuen situacions d’aquesta mena de manera propera, sense ser-ne directament els afectats. Però, per exemple, d’entrada, podem dir que qui s’hi trobi pot trucar als serveis socials o avisar entitats com la nostra. Fa pocs dies que hem posat en funcionament una aplicació de mòbil perquè tothom qui vegi algú dormint al carrer ens pugui avisar marcant la localització.

En què consisteix aquesta aplicació? Va bé?
—Sí, les xifres són espectaculars: des del 19 de gener, quan va començar a funcionar, fins ara, ja hem rebut 770 localitzacions de gent que dorm al carrer a Barcelona. En tot l’any passat, des de la nostra web es podia fer això mateix i vam rebre només 220 localitzacions. L’aplicació funciona d’una manera molt senzilla: només cal indicar el lloc on hi ha algú dormint i s’hi pot afegir un comentari.

I què fa Arrels quan rep una localització a través de l’aplicació o de la web?
—Tenim quaranta equips de carrer. Un equip d’aquests s’hi arriba i parla amb les persones que dormen al carrer. Ni tan sols diem que som d’Arrels, al principi. La nostra missió és parlar-hi i acompanyar-los en tot el procés. Cal entendre que és lent, molt lent. Primer cal que la persona que dorm al carrer recuperi la confiança, perquè són persones que ho han perdut tot, han perdut la confiança en tothom i en tot. Després cal recordar-los els drets, que van des de l’habitatge fins a la salut, passant per la intimitat i la seguretat. Una persona que dorm al carrer viu, de mitjana, vint anys menys que la resta. La nostra missió és ser al seu costat.

Això vol dir que els proporcioneu un lloc per a dormir?
—Nosaltres oferim llit actualment a cent noranta persones que vivien al carrer, els proporcionem lloc per a dormir en pisos i pensions, però no tenim lloc per a tothom. Aviat hem de tenir vint-i-cinc pisos més. A banda, com deia, és un procés lent. Sovint, d’entrada, aquestes persones refusen l’oferiment, perquè no tenen confiança en res ni en ningú. Quan la recuperen, de mica en mica s’acosten al centre, que és obert per a donar aixopluc, dutxes, consigna per a deixar les coses, etc. L’habitatge és un dret i és el punt de partida, però són persones que necessiten molt més, necessiten suport i seguiment. A banda, tenim trenta-quatre places a la residència Pere Barnés, que és específica per a gent en una situació molt deteriorada, per a gent que necessita una atenció molt intensiva. Ara també ens trobem amb un altre problema, que no és nou, però que ens preocupa: moltes pensions tendeixen a reconvertir-se al turisme i cada vegada n’hi ha menys per a acollir els nostres usuaris. Per això també necessitem més pisos.

‘Quan es mor un usuari nostre és habitual que a l’enterrament només hi hagi gent d’Arrels’

Com és la gent que dorm al carrer a Barcelona?
—Primer de tot cal entendre que això pot passar a qualsevol. Ens pot passar a qualsevol de nosaltres. Hi ha persones que sort que tenien suport familiar, perquè si no n’haguessin  tingut haurien acabat al carrer. Qui no té ningú per un motiu o per un altre, pot acabar havent de dormir al carrer. Sol ser gent que ha perdut la feina o que ha viscut una separació, que té una depressió, o que s’ha enganxat a l’alcohol o a alguna droga per alguna d’aquestes causes, etc. Potser és gent que ha comès errors, però cap error no pot justificar haver d’acabar dormint al carrer. Nosaltres solem atendre gent cronificada, gent que ha passat una certa línia vermella després de la qual és molt difícil de tornar enrere, gent que ho ha perdut tot. Per a molts, nosaltres som la seva família. Penseu que fan el sopar de Nadal aquí, al centre. I, perquè us en feu una idea, quan es mor un usuari nostre és habitual que a l’enterrament només hi hagi gent d’Arrels. Per a la gent que dorm al carrer és una sensació habitual i molt dura. És saber que si demà no hi sóc no em trobarà a faltar ningú. Com deia, són persones que necessiten molt més que un lloc on dormir.

Ha empitjorat la situació aquests darrers anys a Barcelona?
—Si una cosa és segura és que no ha millorat. Hi ha un ball de xifres perquè no s’ha fet un recompte unitari. Nosaltres calculem que avui hi ha nou-centes persones que dormen al carrer a la ciutat  i que serien mil noranta si Arrels no n’acollís cent noranta. Però no podem dir amb xifres que fa cinc anys n’hi havia menys perquè no disposem de dades equivalents per a fer la comparació. Ara, és segur que la xifra no ha baixat. Dormint al carrer hi ha més gent. I alhora hi ha més pisos buits. La desproporció és molt gran i ens ha de fer reflexionar.

El problema és de tots, sí, però en tot això que dieu, l’administració ja fa la seva feina? No s’hauria d’ocupar, també, de tots aquests casos?
—D’entrada, ens encantaria que Arrels no hagués d’existir. Però aquesta és una qüestió interessant i que té matisos. Perquè s’entengui: nosaltres tenim una agilitat bestial que no té l’administració. Podem ser molt més ràpids i eficaços. El 60% dels nostres ingressos són privats, a partir de quotes dels quatre mil tres-cents socis i de donatius; i el 40% restants són ingressos de diner públic, de les administracions, que en el fons són diners que provenen dels impostos dels ciutadans, de privats. L’origen dels diners és el mateix, són diners de la gent. Però els que passen per l’administració són administrats segons els criteris de l’administració. Passa que els altres, els diners que ens arriben directament, aquest 60%, són molt més àgils. Nosaltres podem ser més eficients, podem arriscar-nos, podem innovar, ens podem equivocar, etc. El 60% del diner privat és transparent del tot, ho publiquem tot i tenim auditories, però som lliures d’utilitzar-los de la manera que ens sembli més eficient. El diner públic, en canvi, és un martiri, és lent i a més ens costa molt temps i molts diners justificar-lo.

‘Si només tinguéssim diner públic ens passaríem la vida fent les mateixes coses i no avançaríem’

Què voleu dir?
—Que amb diner públic segons què no es pot fer o és molt lent. És a dir, no podem demanar diners per fer coses que l’administració no entén. Per exemple, l’aplicació de mòbil no hauria estat possible si hagués estat un projecte demanat a l’ajuntament. Si no hi ha garanties de resultats no pots fer segons quines coses, no et pots arriscar. Si només tinguéssim diner públic ens passaríem la vida fent les mateixes coses i no avançaríem. Com que no depenem directament de l’administració, si ens arrisquem i ens equivoquem en alguna acció, no passa res. N’aprenem, millorem i continuem per fer-ho millor. L’administració, l’ajuntament per exemple, no pot assumir segons quins riscos.

Ada Colau va guanyar les eleccions en bona part per la lluita que havia encapçalat precisament contra els desnonaments…
—Això trenca els esquemes, sí, perquè és quasi com dir que amb diners privats pots atendre la gent i amb diners públics no pots o és més difícil. És bèstia, però és una mica així. L’ajuntament ha de vetllar perquè ningú no dormi al carrer, sí, però és evident que no ho aconsegueix i que no té l’agilitat per a fer-ho. Per tant, vista la situació, és bo que hi hagi entitats com Arrels que puguin actuar amb recursos privats. La situació actual ens obliga a ser eficaços i a no perdre el temps amb burocràcia. Cal actuar.  A banda, com dèiem, a Arrels aquestes persones tenen una relació molt personal amb tothom, fan comunitat, tenen converses, fan tallers, etc. No sé fins a quin punt tot això és possible des de l’administració municipal.

I en l’àmbit social i privat, la societat catalana respon prou?
—La societat catalana respon, sobretot si confia en el lloc on deixa els diners o el temps. Un dels nostres objectius és també ser transparents al màxim per a garantir que allò que dóna la gent és per a allò que li hem dit que servirà. La nostra darrera campanya era molt clara: allotjar una persona sense sostre una nit a Barcelona amb tot el suport de professionals necessari costa 22 euros. Ja hem reunit 580.000 euros i les xifres i el marcador és a la web. Si ho fem així, funciona i la gent respon.

‘No volem que la gent ajudi Arrels sinó que la utilitzi’

Arrels és justament coneguda per accions enginyoses i eficaces, com aquesta darrera,  ‘El vídeo viral més avorrit del món‘ o les HomelessFonts. Prepareu cap acció nova?
—Volem reactivar el projecte de HomelessFonts perquè sigui una eina de sensibilització d’abast mundial. Penseu que molt sovint rebem correus de gent de fora que s’hi interessa i volem per tant redefinir l’estratègia. A més, fins i tot pot ser una via de finançament de l’entitat. També volem potenciar la participació de voluntaris en accions esporàdiques. Per exemple, si realment obtenim els vint-i-cinc pisos que esperem demanarem a la gent que ens ajudi a moblar-los, que la societat participi en les nostres accions i s’hi impliqui. Pel que fa a la campanya de l’any que ve, encara hi anem pensant, però sí que volem ensenyar de la manera més clara possible el nostre pressupost i el preu de les coses. Que la gent vegi clarament on van els seus diners. Per cert, ‘El vídeo viral més avorrit del món’, YouTube ja l’ha retirat dues vegades de la xarxa. Però, així i tot, va ser èxit, va arribar a tenir dues-centes mil visites la primera vegada i vuit-centes mil la segona.

Doncs fa una estona bé es podia veure… Per quin motiu el va retirar YouTube?
—No ho sabem exactament, però com que d’alguna manera mostra la seva contradicció amb la publicitat i juguem amb les seves etiquetes, pensem que va per aquí. Si ara es pot veure deu ser perquè algun usuari l’ha tornat a carregar a la xarxa.

Publiquem l’enllaç perquè qui el vulgui veure ho pugui fer abans no el tornin a retirar, si us sembla. També heu estrenat una obra de teatre…
—Sí, ‘L’últim crit‘. En aquest cas, com ens agrada que passi, una persona que volia implicar-se en les nostres accions, la Ivana Miño, una actriu coneguda, presentadora del programa ‘Catalunya Experience’ de TV3, va proposar de fer un taller de teatre. Ho fa fer juntament amb una treballadora d’Arrels, la Laia Vila, que també és actriu. De mica en mica, el projecte va anar agafant volada i n’ha sortit un espectacle fantàstic dirigit per la Ivana Miño del qual ja hem fet dues representacions i en farem més. La resposta dels usuaris és magnífica, brutal. Treballen junts usuaris, voluntaris i professionals. És un repte per a tothom i els resultats són molt i molt bons: treball en equip, sensació de grup, d’igualitat, etc. També en va sortir un vídeo promocional en què va participar una altra actriu coneguda, la Carlota Olcina. A més, la història de l’espectacle és trepidant: segresten una noia i comença tota una trama policíaca a base d’interrogatoris per entendre què li ha passat. Les activitats que es fan al centre són molt importants. La gent que dorm al carrer demana de fer coses, demana activitat, necessita fer activitat.

I teniu una xarxa de gent que us ajuda…
—Sí, però jo sempre dic que no volem que la gent ajudi Arrels, sinó que la utilitzi. Tots defensem una causa i cadascú hi aporta allò que pot. Si tu vols ajudar la gent que dorm al carrer i saps fer teatre, doncs utilitza Arrels per ajudar-los fent teatre. Si ets un dissenyador com en Curro Claret i saps fer mobles, doncs pots utilitzar Arrels per fer mobles. Penseu que la botiga Camper del carrer de Pelai l’han feta tota usuaris d’aquí, els mobles que fan amb en Curro Claret es venen al bar Bormuth del Born, els còmics del Miquel Fuster, etc. A Arrels ens agrada que la gent ens demani i ens proposi coses. Mirem de donar-hi resposta i fer-les realitat amb l’únic objectiu que cada dia hi hagi menys gent dormint al carrer. Si ens ho creiem una mica més i entenem que és un problema que ens afecta a tots, podrem prevenir-lo molt millor i hi podrem actuar.

 

‘El vídeo viral més avorrit del món’, el vídeo de la Fundació Arrels que YouTube ja ha retirat dues vegades:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb