Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Acostumats a cerimònies d’homenatge elogioses i emotives cap al premi d’honor durant l’acte de lliurament del premi, aquest vespre, al Palau de la Música Catalana s’hi ha fet un acte insòlit per celebrar el 52è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat al poeta, traductor i assagista Enric Casasses. Perquè enguany Casasses ha fet els honors al públic i no pas a l’inrevés. I ho ha fet amb un recital d’una hora en què ha resseguit la seva trajectòria poètica.

Casasses, cabells llarguíssims recollits amb una cua baixa, anava vestit com és habitual amb una jupa texana amb insígnies, pantalons texans plens d’esquitxos de colors, la senalla i la cullera de fusta. Abans de començar, a la sala Lluís Millet, es notava tens de cos. No és estrany, les autoritats s’havien concentrat al seu voltant per fer-se la fotografia. Per exemple, tres presidents de la Generalitat, el president del parlament, la consellera de Cultura, el tinent de batlle i regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, diputats a desdir… Es notava que no era una situació còmoda per a ell, tot i que no li hem pogut veure la cara, tapada per una careta quirúrgica.

A les vuit en punt ha començat l’acte –la connexió en directe de TV3 ho imposava–, amb el poeta acompanyat de Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium, entrant a la platea i precedits del president Quim Torra. Primera gran ovació del vespre.

El pòrtic ha estat el vídeo que els poetes Núria Martínez-Vernis i David Caño han confegit amb un poema a dues veus i quatre mans sobre Casasses i que reproduïm, perquè creiem que explica molt ben explicat el personatge que s’honorava:

L’Enric és de llibretes i de llibres, de dibuixets i de colors.
És d’escriure amb la mà dreta i de pensar amb l’esquerra.
L’Enric no sentencia ni postula res.
És poeta i duu un cabàs i espardenyes.
L’Enric té molts noms:
Enric Castanyes, Enriqueta, Mossèn Xemeneia, Henrietta Pitawker.
Duu sovint dues ulleres al cap i toca el triangle.
L’Enric ja recitava per bars i presons
quan en aquest país no hi havia pas la cultura de recitar.
És més de vi que de cervesa
i a vegades diu ‘aquest vi dolent és molt bo’.
No sap quants poemes ha fet ara per ara,
però sí que sap que per pujar a casa seva li calen 100 graons.
L’Institut d’Estudis Catalans hauria d’agafar de bracet l’Enric
i treballar-hi.
L’Enric pertany a la llibertat i no és de ningú més.
L’Enric és en si mateix un assaig de poesia.
Son pare fou del tot ateu i em sembla que ell també ho és.
L’Enric és un pencaire
i sempre que l’han volgut fer rei s’ha pirat a la francesa.
L’Enric és una mà a la llengua, l’altra al cor i la que sobra
a la butxaca.
L’Enric assegut a la plaça del Raspall
pensa en un escampall de taronges flotant
al mar de l’Escala.
Núria Martínez-Vernis i David Caño

Començament dels començaments

A l’escenari, sis pantalles, un piano i uns instruments a punt per a ser tocats. I quan tots esperàvem a veure qui sortiria a fer-li els honors, doncs en Casasses s’ha aixecat de la butaca, tot dient un primer poema a tall de proclama i ha pujat a l’escenari. I ha començat el recital, amb un poema de Començament dels començaments. S’ha tret la careta i ha parlat dels quatre o cinc temes grossos: l’amor, la mort, la llibertat, ella, la invenció poètica. I per a cada temàtica un poema o dos, dels primers, de formació, enllaçats en algun moment amb un poema dels d’ara, per veure com ha anat evolucionant la seva poesia. Però tot ha estat una festa, res acadèmic.

I tot banyat per la música, que és tan present i tan protagonista també en la vida del poeta. El compositor i pianista Pascal Comelade havia de ser-hi, però no ha pogut venir per la situació de pandèmia. I, tot i l’absència, s’ha esdevingut un gran moment quan Casasses s’ha posat el barret de copalta negre, ha començat a sonar el tema de Comelade dedicat a Casasses, ‘Retrat d’Enric amb el seu capell’ i ell s’ha deixat anar amb la Sextina percudida:

Dóna’m dóna’m
dóna’m cerca
dóna’m corda
dóna’m quasi
dóna’m mata’m

Mata’m mata’m
mata’m dóna’m
mata’m quasi
mata’m aire
mata’m corda
mata’m cerca

Cerca cerca
cerca mata’m
cerca corda
cerca dóna’m
cerca aire
cerca quasi

[…]

Després ha arribat Verdaguer, el referent, la tradició, l’altura creativa. I ha entrat Feliu Gasull acompanyant-lo amb la guitarra. I després d’un poema de taulell, han aparegut Don Simón i Telefunken, vestits de firmament amb barrets de cucurutxo. Els rockandrollers de fantasia han fet pujar el ritme, un altre moment amb potència, perquè Casasses pertany a la llibertat i no és de ningú més i ho ha dit amb el rock fet banda sonora. I fins i tot ha dedicat el poema Després ‘als adolescents enganxats a la droga dura de la pantallota’.

Uh! Nicomedes!

Però Don Simón i Telefunken no han arribat al clímax del recital, perquè en Casasses la paraula dita és la força motriu. Així ha arribat el momentàs dels Nicomedes Mendes, un grup d’improvisació poètica format per Núria Martínez-Vernis, Guim Valls, Víctor Bonetarbolí i l’Oriol Sauleda. I juntament amb Casasses mateix han dit i interpretat un fragment del llarg poema-llibre Uh! (324 pàgines de poema agafat per la 129).

Casasses ha marcat molt bé el ritme d’un recital variat, ple de matisos. Després dels Nicomedes Mendes la cosa ha agafat un to més líric, ha tornat a estar sol, amb un domini complet de l’escenari. Ja només li mancava enfilar la recta final amb El nus la flor i tornar a la música, aquesta vegada amb Maria Mauri al cant i Daniel Ariño al piano.

El recital s’ha acabat amb un poema inèdit, per a anar fent boca, del nou llibre de poemes, La policia irà de bòlit, que encara s’ha de publicar. I abans de baixar de l’escenari i sense micròfon ens ha regalat un:

Si hi ha una cosa més bonica que l’amor, hi anirem tots dos i donats de la mà.

Aleshores ha sonat l’orgue del Palau i han anat apareixent en les pantalles les fotografies de la cinquantena de premis d’honor que han precedit Casasses.

En defensa dels Països Catalans

El recital s’ha acabat però no s’ha acabat l’acte, que ha continuat amb una glossa de Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en llengua Catalana (AELC), i després el parlament de Marcel Mauri. El vice-president d’Òmnium ha tornat a exigir la llibertat de Jordi Cuixart, empresonat de fa mil cent dies, tres anys. Ha posat èmfasi en la importància de la cultura i també ha destacat i condemnat la prohibició feta pel Tribunal Constitucional espanyol als tres governs dels Països Catalans de comunicar-se en la llengua pròpia.

Amb la senalla penjada del braç, Enric Casasses ha recollit el premi, l’estatueta, que ha quedat desmanegada tot just agafar-la, perquè se n’ha desprès el peu. Casasses ha tingut un record pel seu pare, que va ser jurat del Premi d’Honor, i ha dit que davant totes les fotografies dels premiats que l’han precedit se sent ‘com un nen que deixen seure a la taula dels grans’. Enhorabona.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.