El partit dels límits i l’autèntic tripartit

El PSC és el partit que marca els límits de la conversa política a Catalunya, com s’ha vist amb la censura al Zona Franca de TV3. La seva funció és la del fil elèctric que tanca la prada. Si t’hi esmunys pots travessar-lo, però fa d’avís. És el negatiu de la fotografia: no ofereix cap debat nou, ni cap idea nova ni espurna de futur, sinó l’assegurança de les coses que no passaran si mana. L’única oferta dels socialistes és la continuïtat del sistema, mentre les aspiracions de la comunitat autònoma es van esterilitzant. És una idea estàtica, per això repeteixen tant que volen “fer avançar Catalunya”. L’única oferta de Ciutadans eren les porres de la policia, i per això el seu lema per a les eleccions del 155 va ser “ara sí que votarem”. Perquè no sembli que es limiten a obstruir, els partits que fan de tap han d’apoderar-se dels significats que combaten.

Sota les contradiccions d’Esquerra i de Junts hi ha impotència, debilitat i petitesa; sota les contradiccions del PSC hi ha la força i la violència de l’estat que no poden fer explícita, la prohibició del referèndum, l’article vuitè de la constitució espanyola. Esquerra i Junts tenen la comoditat del doble joc: poden exigir un referèndum, fins i tot sense voler-lo, i així explotar “el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi”. Mentre hi hagi prou catalans que se’ls creguin, aguantaran. Els socialistes, en canvi, han de defensar que l’autodeterminació no és possible perquè no és cap dret, han de marcar els límits, i per tant un PSC fort és l’indici d’una Catalunya abnegada. En una Catalunya més democràtica, i per tant amb més conflicte, el PSC fort és Ciutadans.

Tal com Esquerra fa pensar massa en la rendició, el PSC fa pensar massa en el preu que l’independentisme ha pagat per rendir-se. L’acord pel pressupost no és l’antesala d’un nou tripartit que despengi els hereus de Convergència. Els mesos, potser anys, vinents és ben factible que el PSC recorri més a Junts i Junts al PSC que no pas a Esquerra. En l’autèntic tripartit del pressupost hi ha Junts, en lloc dels comuns. Quan Jordi Turull diu que és “l’acord del deixar-ho estar” no ho diu per fer passar Junts per irredempt. Ho diu perquè, si es vol menjar el pastís, Junts també necessita comunicar que ho ha deixat estar, i a través dels altres és més fàcil. Quan Albert Batet diu que l’acord de pressupost dóna per acabada la legislatura del 52% no ho diu com una crítica a Esquerra, sinó com un anunci als seus votants.

La tara social més útil avui per al PSC és la presumpció de les respostes. A Catalunya, s’ha estès com una taca d’oli la suma del sentiment de fàstic per haver ficat l’esperança en un fracàs, de la culpabilitat per no haver resistit prou i de la pressió externa perquè sembli de curt de gambals fer preguntes sobre la independència que situïn el PSC en contradicció. Per això el PSC subcontracta Esquerra i Junts perquè menteixin sobre la independència, i Esquerra i Junts deleguen en el PSC la feina de marcar els límits. Els socialistes no són la gàbia, són la fiança que l’independentisme paga als amos de l’alberg mentre no fa les destrosses que diu que vol fer. Salvador Illa sembla predestinat a presidir la Generalitat perquè, si no combats els límits que descriu el PSC, només hi ha marge per a ballar amb la seva música.

Paral·lelismes a Stalingrad

La presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, s’ha encarregat avui mateix de recordar a tothom que el temps de turbulència econòmica encara no ha passat, encara que hi hagi millores en certs estats, com l’espanyol especialment, al voltant de la inflació. Els tipus d’interès han assolit avui un 3%, una xifra que no es veia d’ençà del 2008. Mentrestant, Vladímir Putin torna a enviar senyals que ni Lagarde ni cap dirigent europeu no han de confiar en una resolució pròxima de la guerra d’Ucraïna per a millorar la perspectiva econòmica. En el vuitantè aniversari de la victòria soviètica contra els nazis, el president rus ha traçat paral·lelismes amb Stalingrad i ha promès que guanyaran a Ucraïna. Putin és un detector fi de les ferides de l’acomplexament europeu. “Ara, malauradament, veiem que la ideologia nazi en la seva manifestació moderna amenaça de nou la seguretat del nostre país. Una vegada i una altra ens trobem obligats a repel·lir l’agressió de l’Occident col·lectiu”, ha dit.