El parlament més tatatà de la història

  • "Fa gust de repetició, especialment, el debat sobre l’eix nacional contra l'eix social, 'el parlament més independentista de tatatà' contra 'el parlament més d'esquerres de tatatà'"

Marta Rojals
15.03.2021 - 21:50
Actualització: 16.03.2021 - 10:30
VilaWeb
Ple de constitució de la tretzena legislatura a l'Auditori del Parlament

Entre les notícies i les tertúlies dels últims dies, m’ha semblat entendre que hi havia un embolic a Múrcia i a no sé on més d’Espanya, i que, ah, sí, també s’ha constituït el nostre parlament. Exagero però no gaire. L’atenció del consumidor és un bé escàs que ajuda a reforçar el marc de pertinença a l’estat: un sainet polític a Múrcia o a Madrid genera més interès que la tediosa politiqueria catalana, o del que fos que pogués passar mai a Perpinyà. En aquest sentit, els mapes del temps són l’últim vestigi que ens recorda cap a on anàvem, mentre que la resta de cartografies mediàtiques empenyen com una de sola en el sentit contrari. Com a mínim, que ens quedi l’energia per a ser-ne conscients.

El parlament constituït, dèiem. Ja m’avorreixo d’escriure això: si fa cinc-set anys ens arriben a plantificar el titular dels 74 escons i el 51% dels vots, els independentistes hauríem fet bots d’alegria, impacients per a aplicar-ne el resultat. Però cinc-set anys més tard ni botem, ni ens queda alegria, i les xifres dipositàries de tantes esperances semblen un càstig a ulls dels nostres enemistats representants. Vejam: la repressió es va inventar per a això –com deia l’eslògan de flit: “eficàcia provada”–, tampoc no ens hauríem de fustigar més del compte, però en un context repressiu, una altra victòria del “qui” sense el “què” no engresca i només fa gust de repetició.

Fa gust de repetició, especialment, el debat sobre l’eix nacional contra l’eix social, “el parlament més independentista de tatatà” contra “el parlament més d’esquerres tatatà”. Una divisió que a mi em recorda la del català-valencià dels caixers automàtics i la burocràcia estatal, en tant que les dues estratègies obeeixen a un objectiu comú: afeblir-nos el sentit de país. És clar que servidora, com a catalana a l’antiga, entenc per “país” una cosa diferent que els meus conciutadans espanyolistes, però el que diguem els uns i els altres no té cap importància, perquè el resultat és el mateix: el punyeter mapa de color diferenciat dins de la taca peninsular, ja representi el model preferit d’estat, el dèficit en infrastructures, el percentatge de funcionaris i autònoms, o la predilecció per l’hamburguesa o l’arròs.

Els qui saben de política del món expliquen que a Catalunya passa una cosa curiosa: així com als estats plenament democràtics els partits i lobbies regionals, siguin del color que siguin, s’encaren als poders centrals, centralistes o centralitzats per tal d’aconseguir el màxim benefici per als seus territoris, a Catalunya tenim partits i grups de pressió autòctons que treballen contra interessos de la “regió” només per nacionalisme espanyol.

És per nacionalisme, i no per cap encanteri, que un partit que porti la C de Catalunya al nom, o una patronal o un sindicat arrelats aquí, ignorin en les seues càbales greuges objectius com el dèficit fiscal (sigui dels milers de milions que sigui), l’incompliment de la disposició addicional tercera o la suspensió sistemàtica de les lleis que millorarien la vida “de tots els catalans”, per dir-ho a l’espanyolista manera. És per nacionalisme, que no els veiem aixecar mai cap dit per assenyalar un responsable últim en l’escala de poder, com farien els seus equivalents estrangers, i en canvi ens afartem de sentir-los carregar contra el poder subaltern (vegeu, si voleu, la nota al peu). És per nacionalisme, també, que grups de pressió com ara Foment del Treball o La Vanguardia imploressin un govern amb els “comunistes” abans que amb la dreta dretíssima de Junts, en conjunció amb les esquerres espanyolistes i els indepes del corrent joantardanista, val a dir-ho, en un nou concepte de “lluites compartides” si més no particular.

Ja parlarem de governs, però una cosa és clara: el parlament “més d’esquerres de la història” i el “més independentista de la història” coincideixen i són el mateix parlament. Per la lògica aquella estrangera, les esquerres espanyolistes, si és cert com diuen que prioritzen l’eix social per sobre del nacional, no haurien de tenir cap problema de participar en les lleis progressistes a favor dels seus votants, compartint també l’aventura de la intromissió de les dretes de fora, entre el congrés i el constitucional espanyols. Qualsevol diria que tot això ja ho hem viscut, oi?, ni podem comptar les vegades: és la condemna per ser un país de desmemoriats.

Ja serà xamba que el parlament més tatatà de la història, subjecte a l’autonomia, tingui més marge de maniobra que un tal “gobierno más progressista de tatatà”, que ni ha derogat la llei mordassa, ni la reforma laboral, ni s’ha arromangat amb l’habitatge ni ha posat fi a la repressió, perquè la naturalesa de l’estat espanyol és de picar. No ho dic per mi, que sóc de la facció dels escarmentats, ho dic pels companys de viatge que esperen alguna cosa d’aquesta combinació “més tatatà de tatatà” aquí i a l’estat espanyol: perquè els escarmentats no tenim la solució, ens ho diuen sempre, però els de les enèsimes oportunitats tampoc.

 

Aquí la nota al peu: tot plegat no eximeix els governs catalans de la responsabilitat dels seus errors, no faltaria sinó. Però tampoc fem l’innocent: pel que fa als governs independentistes –formats per suplents, un cop expulsats els titulars del terreny de joc–, es busca confondre els fracassos d’uns dirigents circumstancials amb el fracàs del model de país que defensen, que ni s’ha pogut aplicar, mentre que no se’ls acudeix mai de relacionar-los amb la fallida del model present, l’autonòmic, que pots tocar i trepitjar. No res: per afegir-ho al paquet de les lògiques espaterrants.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any