29.06.2026 - 21:40
Els edificis on resideix el poder no són mai solament pedra, fusta, acer o vidre. Són, al contrari, una manera de dir al món qui ets i com vols que et reconeguen els altres. Per això totes les decisions que els afecten –construir-los, traslladar-los, doblar-los, devaluar-los– acaben essent decisions polítiques, per més que es vulguen disfressar d’arquitectura, de manteniment o de protocol.
Ho dic arran de la proposta de rehabilitació integral del palau de Pedralbes, de la qual acabem de saber els plans d’execució. La descripció oficial parla de la construcció d’una “segona seu institucional” del govern, però el detall ho desmenteix, això: hi ha el despatx del president, espais de rebuda d’autoritats, oficines per als departaments, sales de reunions i, fins i tot, un pis residencial per a hostes institucionals. No sembla, doncs, que hi vulguen bastir una segona seu protocol·lària, sinó més aviat que hi vulguen crear una seu completa. Una seu que, clarament i si es vol, puga funcionar com l’altra. O substituir-la i deixar el Palau de la Generalitat en l’oblit.
Per a entendre la decisió –i la polèmica–, cal recordar una cosa que sovint donem per sabuda i que sembla que no ho és prou: els palaus de la Generalitat de Barcelona i València són dels ben pocs edificis d’origen medieval a Europa que continuen essent seu del govern i de la institució que els va fer alçar. La Diputació del General, govern propi i sobirà del Principat, va comprar l’immoble del call major el 1400. A València, la construcció de l’edifici començà el 1421 amb un sol propòsit: allotjar la Diputació General del Regne. Així doncs, són ni més ni menys que els palaus on ens governàvem quan érem estats independents, els palaus del país.
I això té molta importància, especialment si ho comparem amb les seus autonòmiques espanyoles. El Pazo de Raxoi de Sant Jaume de Galícia es bastí com a seminari, presó i ajuntament; cap rei ni cap govern d’estat no hi van governar. El palau de San Telmo de Sevilla fou universitat de mariners i, més tard, residència privada. Ajuria Enea, a Vitòria, no era sinó la torre d’un industrial alabès reconvertida en col·legi de monges. Fins i tot la Real Casa de Correos de Madrid –que té un balcó on sembla que Azaña va proclamar la República espanyola–va albergar el Ministeri de Governació i la sinistra i terrífica Direcció General de Seguretat franquista.
Per una altra banda, l’altra institució autonòmica del nostre país, el Govern Balear, és a l’antiga seu, ni més ni menys, que del Consolat de Mar.
En relació amb això, que els nostres palaus siguen els únics casos no és pas per casualitat. És perquè, a diferència de les artificials autonomies espanyoles –algunes literalment inventades d’avui per demà–, nosaltres teníem institucions de govern abans, sobiranes, amb edifici propi. I les hem mantingudes –amb les interrupcions sagnants que sabem– fins avui. I els palaus són, en definitiva, els testimonis d’això. Testimonis que ja érem abans de la constitució espanyola, abans del franquisme, abans de les repúbliques hispàniques, abans dels borbons, abans d’Isabel i Fernando, abans… I la conseqüència es pot explicar fàcilment: quan un cap d’estat estranger visita el Palau de la Generalitat i hom li explica que fa segles que ens governem allí, el país agafa un relleu, un cos, una consistència, que visitant el palau de Pedralbes no tindrà mai ocasió de copsar.
Per això tots els estats consoliden els seus edificis principals com un pilar simbòlic ineludible. Si el president dels Estats Units viu a la Casa Blanca –el mateix immoble on John Adams es va instal·lar el 1800– no és pas per comoditat, sinó perquè el lligam amb els predecessors és part de la legitimitat del càrrec. Macron treballa al palau de l’Elisi, allà on van treballar De Gaulle, Mitterrand i Chirac, i abans que ells Lluís Napoleó. El primer ministre britànic continua entrant a la seua residència pel número 10 de Downing Street, una porta modesta, que sembla poca cosa, però que té un valor incalculable precisament perquè és la mateixa del 1735 ençà. Els alemanys, després de Hitler i del mur, no van triar un edifici nou per al Bundestag: van rehabilitar el Reichstag del 1894 i hi van plantar a sobre una cúpula transparent de Norman Foster perquè els ciutadans poguessen mirar literalment, de dalt estant, com es governa. Aquest darrer és un exemple brillant de continuïtat i ruptura al mateix temps, però sempre al mateix lloc. Westminster, el Quirinal, el Kremlin, el Hofburg: són edificis on s’estatja la història i, per tant, on els pobles es reconeixen.
I el palau de Pedralbes no és això. Té una història llarga, però no és la nostra i, sobretot, no és la que ens distingeix. És, primer de tot, palau reial: una cessió del comte Güell a la corona espanyola, residència d’Alfons XIII entre el 1924 i el 1931, residència de Franco quan venia a Barcelona. Sí, és cert que també fou seu del govern de Negrín el 1937 i que Manuel Azaña hi va viure unes quantes setmanes. Però el conjunt simbòlic de l’edifici és, sobretot, el d’un palau de la monarquia espanyola en terra catalana. Per això intentar de convertir-lo ara en una “seu completa” del govern de la Generalitat, amb despatx presidencial i tot, políticament no té res d’innocent.
De moment, hi han de fer la reforma –que això durarà anys– i potser no hi haurà mai trasllat, aquesta és una possibilitat que he de reconèixer avui. Potser sí que acabarà essent una segona seu, purament auxiliar. Però, siga com siga, avui toca avisar que els edificis no esperen els discursos: els edificis parlen tots sols. I un país que té el privilegi –i és un privilegi raríssim, gairebé únic– de ser governat en el mateix indret on van seure els diputats propis fa sis-cents anys, crec que no es pot permetre de canviar de local com si fos una empresa qualsevol que canvia d’oficina.
