14.06.2021 - 21:50
Des de fa una setmana ha aparegut del no res un museu obert vint-i-quatre hores, amb una geolocalització a Google que inclou tres ressenyes dels visitants, una adreça i una fotografia. I de fet en el recompte de visites al web ja se’n comptabilitzen més de tres-centes. La cosa va anar així. Algun visitant desorientat que anava a fer el primer bany de l’any va veure en una de les carreteretes que porten a la platja del Trabucador, al Delta de l’Ebre, una nova senyalització amb direcció al desconegut Museu del Mosquit. La indicació estava feta amb la mateixa cartelleria oficial, de color groguenc, que anuncia altres emplaçaments d’interès de la zona, com el mític restaurant de la Casa de Fusta o les activitats tradicionals dels voltants. Sí, sí. De sobte, apareixia un misteriós equipament sense que ningú hagués sentit a parlar de llicències d’obres, ni debats previs o inversions milionàries.
No era cap broma. Efectivament, seguint la fletxa s’arriba al lloc, i de primeres ja queda clar que no es tracta de cap Hermitage. Sense vestíbul, ni sales d’exposició o cafeteria opulenta. Només una pila de pedres mal distribuïdes, que podrien semblar una muntanya de runa qualsevol, però que en realitat són les restes del que va ser una de les construccions típiques del Delta juntament amb les barraques: les coeteres, ara abandonades. Les coeteres, i això algunes ho vam saber fa ben poc, són una joia arquitectònica deltaica, encara pendents de catalogar del tot, que trobem per moltes carreteres de la zona. Van ser construïdes entre els anys cinquanta i setanta enmig dels arrossars i en el seu moment servien per a llençar coets cap al cel per desfer els núvols i evitar pluges i pedregades que fessin malbé la collita de l’arròs. Són construccions molt petites que enlloc més de Catalunya existeixen.
L’ideòleg d’aquest nou museu, en principi d’identitat desconeguda, ha situat a peu de coetera un QR que dóna la benvinguda al museu, i convida els visitants a fer-hi una visita virtual amb el telèfon mòbil. Centre d’Interpretació de la vida del Mosquit, diu a l’accés. I aquí és quan pren vida el concepte. Quan el museu, o qualsevol museu, trobaria la seua raó de ser en una fórmula molt bàsica: un lloc físic i un relat. Un punt de trobada, enclavat en un tros de terra o asfalt, que vol parlar amb allò que té al voltant des d’un ull afilat que mai hauríem imaginat: que sorprèn, que et descol·loca, que et fa sentir petita davant l’estranya dimensió d’allò que planteja.
De fet, el director i cap d’obra d’aquest museu, que ja us podeu imaginar que és un boig molt intel·ligent, a part de recuperar un edifici, ha pensat a explicar-hi una història. Ha considerat que si algun col·lectiu es mereixia ser reinterpretat al Delta, aquest havia de ser el mosquit. En un indret on han viscut generacions i generacions de mosquits; que han deixat històries i picades escrites en els braços i cames autòctons i forasters; que han contribuït a la sostenibilitat del medi ambient del Delta i han representat una gran part de la biomassa, ells són els vertaders protagonistes. De fet, diu l’artista –que hem aconseguit trobar i identificar però que no identificaré, de moment– que quan un mosquit et pica, has de saber que és un individu respectable. Els mosquits són els principals pol·linitzadors del Delta i els tractaments químics per a erradicar-los, segons hem sentit dels ecologistes, poden acabar afectant greument l’ecosistema. El mosquit també és una espècie de guardià de la massificació turística al Delta. Contra tota classe de gentrificació. I sí, potser gràcies a ell, el Delta s’ha salvat en moltes ocasions d’acabar rebentat de turistes, que han fugit atemorits, escapant-se d’aquests exèrcits voladors.
Aquest museu posa per fi localització a una història del mosquit com a símbol incòmode d’un territori que no és nova. Ja la va desenvolupar el col·lectiu artístic de la Bouesia, quan van decidir procedir a la transmutació del bou, símbol poètic del Delta i del desaparegut festival de poesia, en un mosquit. Deien en aquell moment que el mosquit era un infraanimal, petit i volador, molest i sense prestigi, que tothom voldria esclafar contra alguna paret, però que de la seva existència depenia en part la supervivència del Delta, i això ho havíem de saber.
A veure si ens queda clar d’una vegada. Per fer un museu només cal posar-hi l’enquadrament, el frame que diuen els anglesos, i amb aquesta unitat mínima, la resta és sobrer. Aquesta és la lliçó que ens ensenya sobre l’Hermitage el recent descobriment del Museu del Mosquit. De fet, segurament això també ho sap l’artista reusenc Jordi Abelló, a qui vaig conèixer fa poques setmanes en el circuit artístic Ports, Natura i Art, un cicle d’intervencions artístiques als Ports de Beseit. Abelló, amagat entre els pins, com un mestre de cerimònies, ens feia una visita guiada a un altre museu que encara no havíem vist: el que acollia l’obra dels més grans escultors improvisats de la Història de l’Art: els tèrmits. Aquests insectes socials que mengen fusta i altres materials amb cel·lulosa com trocs o bigues, modelen amb el seu rossec noves formes enmig del bosc, que sorprenen l’ull humà per la seva bellesa. Formes precioses fetes per criaturetes a extingir i que Abelló denominava obres d’art, com podrien ser les siluetes de Giacometti o de Louise Bourgeois abans que fossin descobertes per algú.
El Museu del Mosquit, fet amb una inversió mínima que no sabem però que segur que no supera els cinquanta euros, és com l’Institut de la Recerca Innecessària, un projecte artístic que reconeix la inutilitat de tot allò que fa i precisament en aquest poc gruix de pretensió es troba la potència. Per fer un museu no cal cap franquícia estrangera ni una infrastructura gegant, només algú que hi posi el marc i l’emplaçament i, molt important, que desperti la curiositat del visitant, que vulgui acceptar el repte d’entrar-hi. Veient-ho així potser ens podríem estalviar 50 milions d’euros, que és la xifra en què, si no m’equivoco, es valora el polèmic Hermitage de Barcelona. Un cop més, les cartografies extraviades ens ensenyen el sentit del que hauria de ser un museu, un lloc capaç de reinterpretar l’entorn amb una mirada inèdita, i poca cosa més. Amb la lleugeresa implacable d’un mosquit.
