«Deixà la seva petjada a la pedra i continuà el seu camí»
Refrany lamba, Zàmbia

Sempre he tingut la impressió que a l’Àfrica els estrats del passat són molt visibles en el present. El passat es veu, se sent i et parla. Com en un joc de miralls. Sobreïx entre les escletxes de la realitat, com un relat líquid, com un ésser viu, un magma que pot adquirir, en certs llocs i moments, una solidesa de diamant que, quan el travessa el sol, projecta llampecs de colors en direccions insòlites. És una llum que tant pot il·luminar fragments del visible com de l’invisible i alhora fer-los borrosos, deformar-los, ocultar-los.

Hi conviuen moltes èpoques a l’atzar, al continent negre. Entre els morts i els vius. Entre els morts vivents i els vius morents. Allà hi ha dues maneres d’explorar el passat: perseguir-lo o romandre quiet. Si hi vas darrere, sense saber el camí, sempre se t’escaparan fragments esquinçats, ombrívols, fugissers. Sense guia, et pots perdre, creure’t la mentida. Si estàs sol i t’atures, t’aïlles i esperes, la realitat t’amararà d’onades i ressons del passat que et mantindran viu i et faran comprendre que tu ets l’altre i que el passat és present.

Teoria general de l’oblit
Aquestes són algunes de les idees que m’ha suggerit la lectura de Teoria general de l’oblit (2012) de l’escriptor angolès Jorge Eduardo Agualusa, publicat ara en català per Edicions del Periscopi, en coincidència amb l’obtenció del Premi Internacional de Literatura Dublín 2017, un guardó que té un valor molt especial, perquè els llibres que hi participen els trien les biblioteques públiques. En cinc anys, doncs, el llibre s’ha fet gran, ha voltat món, és més viu que mai i s’ha guanyat el cor de desenes de milers de lectors anònims de les biblioteques públiques. Aquest és, potser, el màxim valor a què pot aspirar una obra literària, la màxima prova de la seva qualitat i utilitat.

A Teoria general de l’oblit hi ha dos personatges principals. Luanda, la capital d’Angola, paisatge desolat per dècades de guerra, des de les lluites per la independència a la guerra civil entre independentistes marxistes –amb el suport de Cuba i l’URSS– i les guerrilles capitalistes –impulsades per Sud-àfrica i la CIA. I la Ludo, una noia portuguesa que quan arriba la independència, aterrida, decideix d’aïllar-se del món i dels altres. Construeix una paret que tapa la porta del seu pis, s’hi atrinxera i, amb l’única companyia de Fantasma, el seu gos albí, decideix de no sortir-ne mai més.

Luanda i la Ludo són els protagonistes d’una novel·la que és tota una vida, un món d’interacció entre la realitat d’Angola, la història, els fets polítics, el record, la por i les vivències de la gent. Luanda i la Ludo constitueixen una trama aplicable a la crisi que avui es viu a tot el món: la misèria, la por, la violència, el rebuig de l’altre. Als ulls d’Agualusa, als ulls de Ludo, no hi ha bons ni dolents, tots són alhora captius i lliures de la mateixa realitat.

La vida, l’alegria i la violència és tot allò que succeeix als carrers. Allò que la Ludo percep en escenes des de dalt del terrat de casa seva, des de les finestres, quan va perdent la por de mirar cap enfora. Però no és això i prou, la vida. També és tot allò que hi ha al cervell insondable de la Ludo i als soterranis de la ciutat invisible.

La Ludo escriu poemes, records, pensaments, al seu diari, i quan se li acaben els quaderns, escriurà i dibuixarà a les partes amb un tros de carbó. La Ludo fa de la seva vida un collage de mots i d’imatges. Es transforma tota en un collage de mots i d’imatges. Quan perd la vista, es pregunta per què escriu. ‘Escric per a qui vaig ser’, pensa. El passat que protagonitza el present. O a l’inrevés. A poc a poc, la dona s’anirà acabant les provisions, plantarà verdura al terrat, cremarà els mobles per fer foc. Passen anys, molts anys. ‘Estalvio menjar, aigua, foc i adjectius’, diu. La Ludo anirà perdent la vista: ‘M’equivoco en llegir, i en l’error hi trobo encerts increïbles. En l’error m’hi trobo molt.’

El pas del temps afectarà el seu espai. A mesura que envelleix, anirà rebent visites de l’exterior, primer d’animals, després de persones que, lentament, l’aniran rescatant de la seva solitud, l’aniran atrapant com en una teranyina invisible, que la relacionarà amb el món exterior, amb la vida, amb la història, fins al punt que perdrà la por de l’altre, quan s’adoni que l’altre és ella. Allò que al principi eren ombres, siluetes, records fugissers de persones, s’aniran encarnant en personatges vius, en éssers que li parlen, una petita multitud que envaeix el seu amagatall, el seu món. Un nen del carrer, un periodista, un captaire, un empresari, un cantant, un revolucionari. Els lligams entre els personatges, i entre ells i la Ludo, són, d’entrada, invisibles, però, de pàgina en pàgina, van adquirint una lògica interna que imprimeix una progressiva solidesa a la narració.

És el món, inevitable, que segueix al seu voltant, malgrat que ella n’havia volgut fugir, aïllar-se’n. De la vida, no en pots fugir. Ni viu, ni mort. La realitat de l’exterior la va segrestant a poc a poc. Gràcies a aquests éssers de fora, ella descobrirà, sense moure’s de casa, incògnites del seu passat: com la tràgica fi de la seva germana i el seu cunyat, o la coneixença d’una filla portuguesa que va tenir quan va quedar embarassada de molt joveneta, a causa d’una violació.

Jo mai no he viatjat a Luanda, ni a Angola. L’única imatge que en tinc és dels llibres. Llegint José Eduardo Agualusa em retornen imatges d’Un dia més amb vida, de Ryszard Kapuscinski, o de les novel·les d’Antonio Lobo Antunes. El polonès i el portuguès, en la realitat i en la ficció, ens relaten la ciutat des de fora, ells són estrangers en aquells carrers, edificis i mercats. La Luanda que ens mostra Agualusa neix de dins, no te la imagines en fotos realistes, és un paisatge més oníric; són idees, impressions del cor de les persones, actituds, música, plors i somriures. En Agualusa les imatges se senten, es llegeixen, i les paraules es miren, es palpen. Les imatges fan poemes i les paraules, paisatges. No és perquè sí que Mia Couto ha dit que ‘Agualusa és un traductor de somnis’.

‘Si, dormint, somniem que dormim, podem, desperts, despertar-nos dins d’una realitat més lúcida?’, es pregunta la Ludo.

Als carrers desèrtics, plens de siluetes somnàmbules, incomprensibles, de la Luanda que veu la Ludo des del terrat, també hi ha quelcom fantasmal, inquietant, com a l’Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago. No va ser ell qui va escriure que els cecs són els primers de veure-hi? O que els cecs hi veuen amb el cervell?

Embolcallant-ho tot, hi ha el cel, el cel immens d’Àfrica, un cel que la Ludo té por de mirar, un cel on al principi no hi ha ocells, només ratpenats a la nit. ‘El cel d’Àfrica és molt més gran que el nostre. T’esclafa’, diu. I somnia criatures que viuen sota terra i li diuen ‘el nostre cel és el vostre terra’. I la nit, ‘com un pou, s’empassa estels’. I els núvols ‘envolten la ciutat com meduses’.

El Venedor de passats i l’Estació de pluges
En l’obra ressonen idees, imatges d’obres anteriors. La màgia d’elements mítics molt arrelats a l’Àfrica. Aquí hi ha un gos albí, com albí és l’home protagonista d’El venedor de passats (2004), una altra brillant reflexió sobre passat i present, veritat i impostura, ficció i realitat, emmarcada com sempre en la violenta història d’Angola, ferida pertot arreu, habitada per éssers que es revolten per fer unes altres vides, viure unes altres identitats. Una realitat, la d’una guerra tan llarga i cruel, que Agualusa també va tractar magistralment a Estació de pluges (1996).

Si el segon protagonista d’El venedor de passats, i amic de l’albí, és un dragó que en una vida anterior havia estat un home, a Teoria general de l’oblit els personatges animals tenen una presència important, com les persones. Hi ha el gos albí de la Ludo, coloms missatgers i un mico que freqüenta el seu terrat. També hi ha un hipopòtam nan que balla pels bars i gallines, gossos, cabres, porcs. Els coloms cauen en una trampa, atrets per la lluentor de diamants que ella hi posa com a esquer. La Ludo els caça i se’ls menja. Cosa que un dia també farà, apunyalant Che Guevara, un mico que bateja així perquè ‘té una mirada una mica foteta, rebel, una altivesa de rei que ha perdut el regne i la corona’. Mai no havia vist en un home, diu ella, ‘una mirada tan intensament humana’.

Cada persona és la humanitat sencera
L’escriptor moçambiquès Mia Couto diu que la ficció i la realitat són filles bessones i bescanviables de la vida. En l’imaginari africà, en la millor literatura escrita i oral del continent, no hi ha fronteres entre la realitat i la ficció, ni entre la vida i la mort. Tot és present. Tot és una unitat. A cada instant. També ho són l’espai i el temps. Per això crec que, a més de viatjar molt, per a conèixer l’Àfrica és millor llegir-ne la literatura que no la història.

Mia Couto és, per a mi, un dels més grans escriptors africans de tots els temps. Agualusa el considera el seu germà gran. Cada home és una raça, va dir Couto. Cada persona és la humanitat sencera, ens diu Agualusa. Si Couto és Moçambic, Agualusa és Angola. Tots dos són Àfrica. I Àfrica, el món.

Couto i Agualusa són africans blancs. Figuren entre els millors i els més universals escriptors africans i, a la vegada, entre els millors exponents actuals de la literatura en llengua portuguesa. Couto va néixer a Beira, Moçambic, el 1955. Agualusa a Huambo, Angola, el 1960. Tots dos utilitzen un llenguatge capaç de comunicar coses noves, com va dir José Saramago de Mia Couto.

Ambdós van viure molt de prop i es van involucrar en els processos d’independència i guerra que van viure els països respectius. Couto, tot i haver estudiat medicina, amb la Revolució dels Clavells es va implicar a fons en la independència i arribà a ser director del diari Noticias. Moçambic va viure (1964-1974) deu anys de guerra d’independència i una guerra civil (1977-1992) de quinze anys. Agualusa, com a ciutadà i com a periodista, va viure intensament la guerra d’Angola (1975-2002) que va durar vint-i-set anys, després d’una guerra d’Independència (1961-1974) de tretze anys.

Ells i els seus pobles han viscut en guerra més de mitja vida. Potser per això s’han dedicat a la literatura, per afirmar que són vius, per explicar-se, per explicar la seva cultura i el seu continent a la resta del món. Per esprémer la saviesa, la cultura i la joia de viure dels seus germans africans, el que destil·la aquell món després de tants anys de violència, por i mort.

Una actitud cada dia més universal i necessària en un món on hi ha centenars de milions de persones que viuen guerres i postguerres, i centenars de milions d’immigrants que caminen pel món sense casa ni país, fugint sense saber on anar, fugint sense poder tornar.

En el discurs d’acceptació del Premi Internacional de Literatura Dublín 2017, Jorge Eduardo Agualusa afirmava haver après alguna cosa de tants anys de guerra: ‘Els fabricants de guerres civils comencen desnacionalitzant l’enemic. A continuació, en qüestionen la humanitat. Primer l’enemic és un estranger, després un monstre. Un monstre i, al damunt, estranger es pot matar. S’ha de matar. En canvi, la gran literatura treballa gairebé sempre en sentit contrari. Ens fa veure la humanitat dels altres, fins i tot dels qui ens són estrangers. Fins i tot dels qui ens semblen monstres.’

La llibertat de la literatura per a fugir de les presons de la història
Tants segles de convulsions i violència, ja sigui esclavista, colonial, independentista, socialista, capitalista o neocolonial, han malferit la història de censura i manipulació, l’han sotmesa a les guerres dels poders, al relat dominant imperial, o els petits relats pretesament alliberadors i suposadament autèntics.

Podria ser que fos absolutament inútil que els vençuts s’esforcessin a escriure el seu relat, que desmuntessin amb paraules i fets el relat fals imposat pels vencedors. La cosa més probable, com de vegades hem vist, és que els qui no eren ningú, els mediocres que van sobreviure submisos, de perfil, s’apoderin del nou relat, en robin els arguments, i, per acaparar ells el poder, l’utilitzin falsament, novament, contra vencedors i vençuts. La guerra degenera. No deu ser que és millor el silenci? Ja no hi ha grans compositors com Bach ni Beethoven perquè no existeix el silenci, deia Carles Santos.

A la literatura, per contra, hi ha la sang i l’esperit de la història. És el que més podria acostar-se a la vida i a la mort. Als eterns, ancestrals i permanents misteris de la humanitat.

Teoria general de l’oblit és pura Angola, pura Àfrica, la literatura que ens explica a nosaltres mateixos, a l’ésser humà que els grans poders imperials i locals volen desorientat, dominable, enfrontat a l’altre, perdut entre un passat i un present que l’imposen i que mai no sumen per a construir el futur. L’anul·len. Més que la teoria general de l’oblit, Agualusa ha escrit la teoria general de la vida. La llibertat de la literatura per a fugir de les presons de la història.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb