El model de la festa major de Gràcia, en perill?

Els organitzadors de la Festa Major de Gràcia encaren la recta final de la preparació dels guarniments als vint-i-tres carrers i places que hauran d’estar enllestits el 15 d’agost. Mentre les comissions acaben els decorats, preparen el muntatge i fan crides a afegir-hi mans, hi ha un debat de fons que es fa cada vegada més present: com fer compatible una celebració multitudinària amb la vida quotidiana dels veïns.

Fa unes quantes setmanes, l’Independent de Gràcia va anunciar que almenys sis carrers guarnits havien rebut peticions d’alguns veïns i botiguers descontents que demanaven que s’anul·lessin les activitats nocturnes. Les queixes d’una part del veïnat de Gràcia han reobert una discussió tan antiga com les festes populars: fins on arriba el dret de festa i on comença el dret de descans? Soroll, alcohol, entrompades, brutícia i carrers saturats formen part d’un conflicte que es repeteix cada estiu.

Però enguany la controvèrsia ha adquirit una nova dimensió amb l’aparició de Gràcia Conviu amb la Festa, una plataforma veïnal que reclama un canvi de model de la festa major. Amb més de cent seixanta adhesions al manifest, la plataforma defensa unes celebracions més populars i familiars, menys hores de música nocturna i la revisió d’alguns emplaçaments per reduir-ne l’impacte acústic i facilitar la mobilitat. “Volem recuperar unes festes pensades per al barri i per als veïns”, resumeixen.

A l’altra banda, l’Associació de la Festa Major de Gràcia reivindica la celebració com una expressió de cultura, patrimoni i cohesió social construïda durant generacions. L’entitat recorda que aquests darrers anys ja s’han introduït mesures com la nit tranquil·la o noves franges horàries per mirar de fer compatible festa i descans. Admeten que hi ha queixes veïnals legítimes, però observen amb preocupació que l’única solució proposada per la plataforma sigui “la renúncia al propi espai, a l’alteració del projecte col·lectiu, a la seva retallada o desplaçament”. I això, afegeixen, no ho poden permetre.

Tanmateix, el debat que afronta Gràcia va més enllà dels decibels. En el fons, obliga a preguntar-se què significa avui viure en un barri.

Viure en un lloc o formar-ne part?

El fenomen no és exclusiu de Gràcia. A molts municipis del país ha canviat la relació entre els habitants i l’espai on viuen. Les transformacions del mercat de l’habitatge, la mobilitat laboral, el turisme i la rotació constant de població han fet que una part dels residents tingui una vinculació més feble amb el teixit associatiu del seu entorn.

Per a molta gent, l’habitatge és sobretot el lloc on es torna després de treballar, descansar i dormir. Tot plegat fa que sovint no hi hagi una implicació real amb la vida al carrer o al barri. Allò que per a alguns és una plaça de trobada, un carrer on fer una cercavila o un local on preparar uns guarniments, per a uns altres és principalment l’entorn immediat de casa seva.

La gent que participa en la festa major de Gràcia parteix d’una concepció del barri segons la qual el carrer no és tan sols un lloc de pas, sinó un espai comunitari on, durant mesos, centenars de persones s’organitzen per construir decorats, compartir materials i esmerçar hores a fer feina voluntària.

És precisament aquí on la festa troba un dels arguments més potents per defensar-se: no s’acaba en la celebració, sinó que és també –sobretot– una manera de fer comunitat.

La festa com a porta d’entrada al barri

Els preparatius dels carrers s’han convertit, en alguns casos, en una de les primeres portes d’entrada a la vida comunitària per als nous veïns. Aquesta realitat es veu en iniciatives com Vincles, un projecte d’Òmnium Cultural que crea grups de conversa en català i que a Gràcia ha acabat entrant directament als espais on es construeixen els guarniments.

“No són classes de català, sinó espais de conversa en què es prioritzen la confiança, la naturalitat i la cohesió social”, explica Anna Olomí, conductora del projecte al barri. “Les trobades –afegeix–, que inicialment es feien en espais de la Fundació Festa Major, s’han anat traslladant als carrers.”

La conseqüència és que aprendre català deixa de ser una activitat separada de la vida quotidiana. Es parla mentre es pinta, es retalla, es construeix o es comparteix una estona amb membres de la comissió.

Sara Bores, arribada d’un poble petit de Palència, explica que aquest entorn li ha permès de posar en pràctica el català i, al mateix temps, construir “una petita família” al barri. Mohàmmed Albazroun, de l’Aràbia Saudita, assegura que en un mes participant en el grup ha millorat considerablement el seu català i ha fet nous amics. Vincles, per a ell, han constituït també la seva entrada a les tasques de guarniment i li ha fet descobrir que li agrada molt la pintura. I Carla Puntí, que ve de Vic i fa quatre anys que participa en els preparatius de la festa, ho descriu com “un espai segur on els neoparlants es poden equivocar sense sentir-se jutjats”.

En definitiva, tot això demostra que les festes també trenquen la frontera entre els qui fa anys que viuen al barri i els qui hi acaben d’arribar. Per a aquests últims, poden convertir-se en una manera de conèixer els veïns, crear-hi vincles i començar a sentir-se part de la comunitat.

Les festes de Gràcia poden morir-se d’èxit?

Probablement, un dels grans interrogants que la festa major haurà d’encarar els anys vinents és si l’èxit la pot acabar aclaparant. La celebració ha esdevingut un esdeveniment que desperta l’interès de moltíssima gent. Ja no hi participa tan sols la gent del barri de Gràcia o de Barcelona: també desperta interès turístic. La multitud que omple els carrers cada agost és una demostració d’aquest èxit. Però aquesta popularitat amaga una contradicció: com més gent hi va, més difícil és caminar pels carrers, contemplar els guarniments i participar en les activitats. I com més saturació hi ha, més augmenten també alguns dels efectes que susciten rebuig. Per tant, fa temps que entre els veïns de Gràcia sobrevola un dubte: la festa major s’ha de protegir, però com? De moment, sembla que no hi ha una resposta única ni cap debat públic que entomi aquest interrogant.