25.01.2017 - 22:00
Les demandes d’asil a Catalunya s’han triplicat en tres anys. L’any passat, la Creu Roja va tramitar-ne 1.300 sol·licituds. El grup més nombrós d’exiliats, el 25,9 %, procedia d’Ucraïna. Les tensions que s’hi viuen entre pro-europeus i pro-russos fa tres anys que duren. Ja han causat deu mil morts. Des de final del 2013, que van començar les protestes pro-europees a Kíev, els interessos russos es van reforçar a l’est i van menar a la independència de Crimea i al conflicte armat de Donetsk, encara en actiu, que han originat molts milers de desplaçats interns i exiliats.
La violència, la guerra, la divisió social i la corrupció vulneren els drets humans de molts ciutadans que fugen per salvar la vida, en cerca de seguretat i ajut. Maksim Sokolenko és un cas entre milers que indica com el conflicte i l’exili afecten el ciutadà mitjà. De la seva història, hi ha episodis i opinions que es reserva perquè pertanyen a la seva intimitat. Heus aquí el seu relat.
«Vaig néixer a Donetsk, de pare ucraïnès i mare russa. Tinc trenta anys. Vaig arribar a Catalunya la tardor del 2015. Allà ja no hi podia viure. Era fatal. Tenia por i de vegades em sentia amenaçat. La societat hi és dividida, tant a Kíev com a Donetsk. A la meva ciutat no hi ha res a fer. Està destruïda, encara que ara està una mica millor.
Per què me’n vaig anar d’Ucraïna? Són moltes coses… L’estiu del 2014 ja s’havia proclamat la República Popular de Donetsk. Jo treballava, des de feia cinc anys, en un hipermercat i vaig anar-me’n de vacances amb la meva ex-dona amb cotxe, a la platja, a Berdiansk, a la mar d’Azov. La meva mare era a Moscou, amb la meva germana, que hi vivia des d’abans de la guerra. I el meu pare i la meva àvia, a Donetsk. Per les informacions que teníem, havíem de ser fora només una setmana, perquè després tot seria fatal. Vam veure a la televisió el president que deia que esperéssim dues o tres setmanes i Donetsk seria alliberat i netejat de separatistes. Va passar la primera setmana de platja. Bé. La segona, la tercera… Molt de mar, moltes vacances, però Donetsk cada vegada estava pitjor. Fatal.
No podíem tornar a Donetsk. Després de la mar d’Azov, vam anar a la mar Negra. El meu pare em deia per telèfon que no tornés, que tot anava molt malament. Que era la guerra, que la gent moria, que les finestres rebentaven. La guerra. Ell s’havia quedat a Donetsk amb la meva àvia, que tenia vuitanta-sis anys. Ella no se’n volia anar. Ja havia viscut dues guerres. Deia que si queia una bomba almenys es moriria a casa seva. Els meus amics se’n vana anar tots a Rússia, a Europa.
Finalment, la meva ex-dona i jo, amb el cotxe, vam anar a Kíev. Estava més tranquil, però no del tot. A Donetsk hi havia separatistes. A Kíev, nacionalistes. Tot és manipulació… dels EUA o de Rússia. A Kíev vaig poder treballar en un altre hipermercat de la mateixa cadena. Vivia en una habitació llogada. Havia de compartir pis. Kíev m’agradava, sí, però jo preferia viure a Donetsk, al meu apartament, sense conviure amb ningú. A més, a Donetsk no hi ha escarabats. A Kíev i a Barcelona n’hi ha molts, d’escarabats. No sé per què.
Un dia, a la primavera del 2015, la meva mare em va trucar plorant. Havia tornat a Donetsk per veure com estava l’apartament i vendre’l, i es va trobar malament. Els metges li havien diagnosticat càncer. Era en una clínica. Va ser un xoc. Vaig demanar dues setmanes de vacances, vaig agafar el cotxe i cap a Donetsk. M’hi vaig passar un mes. Va ser impressionant. La ciutat era destruïda. Hi havia tancs pels carrers, molts controls militars, tots els anuncis trencats, no hi havia negocis, el 80% de les botigues tancades. Per comprar les medicines de la meva mare havia de recórrer tota la ciutat en cotxe. No n’hi havia. Ucraïna ho havia blocat tot. No em va passar res, però tenia por. Després, per tornar a Kíev a la meva feina, vaig haver de passar set o vuit hores de controls. Primer els separatistes, amb kalàixnikovs, em feien parar, m’interrogaven… Al final, els ucraïnesos. No em van deixar sortir perquè no tenia un passi oficial. Em feia falta un visat per circular pel meu país! Vaig haver de tornar a la ciutat i pagar a la corrupció per obtenir-lo ràpid. Em va costar dues setmanes d’obtenir-lo. I no he tornat mai més! La meva mare és viva. La meva germana és amb ella.
A Kíev, algunes persones em pressionaven, desconfiaven de mi. Totes, no, algunes. Un dia que em van obrir el cotxe per robar-me els altaveus, vaig trucar a la policia, van venir i l’inspector de policia, mirant-me fixament als ulls, em va increpar dient-me que què hi feia jo allà, si havia de ser a Donetsk combatent, defensant la meva ciutat, matant separatistes. A mi, això no em va agradar, però vaig callar. És discriminació. A mi no m’agraden les armes. No m’agrada disparar. Ni de nen. Jo vaig estudiar música a l’escola. Em vaig escapar del servei militar. A més, aleshores jo tenia vint-i-vuit anys i encara no ens havien cridat per anar a la guerra. Ara sí, ara hi van tots.
Un altre dia, vaig anar a cal metge perquè tenia grip i volia demanar la baixa. La doctora era bona, però calia que una superiora seva hi posés un segell. Em va dir que no anés sol, que a la seva cap ni li agradava la gent de Donetsk perquè el seu marit era a la guerra allà, amb l’exèrcit. Una altra vegada em vaig sentir discriminat.
Em va passar més vegades, però no en vull parlar. Tot això em feia sentir incòmode, malament. Jo no feia res dolent. Aleshores vaig vendre’m el cotxe i vaig venir cap aquí en Bla Bla Car. El meu pare em deia que no vingués. Estava influït per la propaganda. De la mateixa manera que a Europa diuen que Rússia és dolenta. Allà creuen que Europa és la degradació total, gais, lesbianes, drogues… Fatal.
Tinc contacte amb el CEAR, són molt bona gent. Ells m’informen, m’orienten. Al cap de mig any d’arribar em van oferir d’anar a un centre de refugiats de la Creu Roja a Cantàbria, però no m’hi vaig adaptar. Va ser un xoc. A més, la meva xicota estava a Barcelona i quan em venia a veure plorava. Total, que vaig tornar cap aquí. Com que m’havia d’esperar dos mesos per a tenir un advocat, vaig fer jo sol els tràmits d’asil. Mira, ja tinc el carnet de sol·licitant d’asil i protecció internacional. No ha estat fàcil.
Ara estic més tranquil, però he tingut problemes dels nervis, i he hagut d’anar a cal metge. Treballo a la construcció, parlo poc amb la gent, així no em discuteixo. Pinto parets i em puc pagar una habitació, a Roquetes, prop de la muntanya. M’agrada molt passejar pel camp amb la meva xicota els dies de festa. Les catalanes són molt maques. Ja he tingut algunes xicotes. Elles m’han ajudat molt.
Mentre van passant els dies, espero la resposta del Ministeri d’Interior sobre la meva demanda d’asil, per poder refer millor la meva vida, però no m’han dit quan serà. Vull millorar la meva educació. Estudiar bé l’idioma. Tinc alguns plans. O fer-me autònom o demanar feina a la cadena d’hipermercats on treballava al meu país. No és fàcil. La meva il·lusió, però, és poder tornar un dia a Donetsk amb la meva família. Tinc molta nostàlgia, però el meu pare, de moment, em diu que no, que no torni. Parlo amb la família, amb els amics per telèfon, però m’enyoro molt. Potser d’aquí a cinc anys. No ho sé… El nostre objectiu és construir un nou país.
Articles de la sèrie publicats fins ara:
Europa, els paranys de la immigració
‘Si hagués tingut una pistola, ja no seria en aquest món’
‘L’estat espanyol vulnera la convenció de Ginebra’
‘A Barcelona la màfia no ens va alliberar fins que no vam pagar’
‘Les víctimes de tràfic d’éssers humans haurien de tenir el mateix tracte que les de terrorisme’
‘Em van dir que si no pagava, ens matarien, a mi i als meus fills’
‘Envien els deportats a un país on ja no tenen cap lligam, ni l’idioma’
‘Sense l’asil de l’estat espanyol, si em retornen em perilla la vida’
‘Psicològicament, ningú no surt indemne del camí de la immigració’
‘El meu pare em deia que no tornés. Que era la guerra, que la gent moria’
