Fotografia: M.I.

És un dia de pluja intensa i la pantalla de l’ordinador es torna lila. Així, de cop, sense solta ni volta. Potser fúcsia, maduixa, morada, violeta si voleu. La contemplo i tot és lila: l’escriptori, el correu electrònic i el WhatsApp, el document en què anava a escriure aquest article. Com si en paral·lel a la rebel·lió climàtica de què és signe aquesta pluja, de sobte el cel també s’hagués obert des de l’interior de l’aparell amb què escric. Mostra, el cel de l’ordinador, el seu infern? És lila? Interessant.

Fa dies que el tècnic que s’ocupa de sostenir-me en els moments cabdals de la cosa tecnològica de l’escriptura (amb la resta me’n surto soleta més o manco) diu que no podré aguantar gaire més temps el software, obsolet des de fa dies, però quan li explico això de la pantalla lila no insisteix, sap que no val la pena i, a més, jo soleta he arribat a la conclusió que el problema rau en la mateixa pantalla, no en el software obsolet. Que em dóna la raó, l’obsolet: falla abans una pantalla de gamma alta comprada fa poc (per a mi fa poc) que no pas ell, l’obsolet, que es limita a dir-me cada matí i sempre que l’engego que de certes funcions, m’avisa cada volta, no en tindré més actualitzacions, etc. etc.

Baixo la pantalla al tècnic, veí de casa, perquè se la miri i em digui si la podria reparar en el cas que això valgués la pena econòmicament parlant. No se’n riu perquè no cal, sé que em dirà que no valdrà la pena i sé també per què la vol veure. Hi està ben interessat perquè el seu ram comparteix característiques de l’ofici amb els de la perruqueria i els metges: un problema que no coneixen és l’oportunitat de saber més coses, d’entendre com funciona una tecnologia i, sobretot, com funciona el comerç, com s’ho fan perquè la pantalla (força nova, reitero, per a mi, no pas per a la indústria i, doncs, tampoc per al meu eficient i fiable tècnic) s’encarregui de recordar al client que hauria de tornar a passar per caixa. Sap les coses gràcies als clients, com el perruquer sap com queda un tall si el client se’l deixa fer i el metge dóna un tractament quan el pacient li diu quins símptomes té. Plou a bots i barrals.

Quedem que hi passaré al cap d’unes quantes hores i que, si encara no n’hagués pogut esbrinar res perquè té altres clients abans que jo, em deixarà una pantalla perquè pugui continuar treballant. Al vespre, només d’obrir la porta de la botiga em diu que si li passés a una pantalla seva no miraria pas d’adobar-la, la canviaria. Bo. Torno a casa, pensant com tinc l’agenda per a dedicar una estona a comprar-ne una altra i si valdrà la pena apuntar-me a això del Black Friday de la punyeta que em recomana dia sí i dia també el meu nebot, i comprar-la per internet, és clar. Decidiré demà, em dic, disposada a descansar de la jornada. M’ha agafat la pluja al carrer de les quatre a les cinc de la tarda, quan més forta ha estat, una caminada per l’Eixample que he interromput per comprar-me uns mitjons de llana i canviar-los pels xops que duia quan arribi al lloc de la reunió. M’agrada la pluja, m’agraden els paraigües, els barrets, el calçat: potser sí que haurem de tornar a les katiuskes, fins ara no calien gaire per ciutat, eren una picada d’ullet a la infància i prou, una pijada. Barcelona tindrà a partir d’ara tempestes llargues? Així és aquesta tarda. No allò que diem sovint: de seguida pararà. Sí, s’atura unes quantes vegades: tantes com torna la pluja. Un altre signe del canvi climàtic, les tempestes fortes i llargues?

L’obsolescència programada en l’electrònica contribueix al desori climàtic, tot aquest rebuig de plàstics i més és una ferum que alerta de la destrucció. La pantalla lila m’està posant apocalíptica, hi he de posar remei, ja hi ha massa afers en joc per a entrar en aquest, de joc, decidir si ets una apocalíptica o una integrada. Demà decidiré. M’alço de bon matí per escriure l’article. Torno a connectar la pantalla a l’ordinador i al corrent elèctric. S’engega ben lila. Al cap d’una estona, es fa verda; però, ara, només l’escriptori: quan engego els programes el fons és blanc com de costum. Escric. Al cap d’una estona, l’escriptori també ha tornat al seu fons habitual. Bé!

És com la tempesta d’ahir. Sembla que s’aturi però no. Al cap de no gaire, torna el color lila. I així estem. Fent-nos amigues, la pantalla i jo, fins que em doni la gana i no només quan li doni la gana a la indústria.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb