El joc del limbo

Hi ha una pregunta que fa temps que em ronda pel cap cada vegada que escolto un debat entre polítics: en quin moment la política va arribar a un nivell tan baix? No dic que els temes que ocupen hores i hores de tertúlia no siguin importants. Alguns ho són. Uns altres ho són una mica, com el Hard Rock: durant uns quants mesos semblava que el futur de Catalunya depenia d’un casino amb hotels i una muntanya de ciment, i avui costaria de trobar algú capaç d’explicar pel carrer en quin punt es troba tot allò sense consultar el mòbil. La política té aquesta capacitat extraordinària de convertir qualsevol assumpte en una emergència nacional fins que n’arriba una altra, més nova i més sorollosa. I així anam, d’incendi en incendi, amb polítics corrent darrere l’última notícia com gossos perseguint una ambulància, sense tenir gaire clar cap on va ni què hi ha a dins.

Ara toca la immigració. Un partit ha capitalitzat una part important del malestar social assenyalant un culpable fàcil, recognoscible, a l’abast de qualsevol persona amb por, una feina precària i una hipoteca: l’immigrant. I com que ha aconseguit vots, la resta han descobert sobtadament que la immigració existeix. Han arribat tard a la festa i, com passa sovint amb els qui arriben tard, criden més fort per fer-s’hi un lloc: els uns rebaten xifres, els altres expliquen que tot és més complex i uns altres decideixen que el discurs de l’altre tampoc no anava tan desencaminat i comencen a fer equilibris semàntics incòmodes de veure. El problema és que intentar de derrotar un discurs construït sobre dades falses, vídeos manipulats i una realitat fabricada a mida és com jugar a escacs contra un colom: pots saber totes les obertures del món, però el colom acabarà tirant les peces a terra, cagant sobre el tauler i anant-se’n convençut que ha guanyat la partida.

Potser aquesta batalla està perduda. No perquè els arguments no importin, sinó perquè hi ha gent que no en cerca: només vol un culpable. I quan algú ha decidit que tots els seus problemes ja tenen cara, no serveix de gaire posar-li al davant un gràfic de l’Idescat. La pregunta útil és una altra: per què tanta gent necessita desesperadament trobar algú a qui culpar i què fa la resta de la política perquè aquesta necessitat sigui tan fàcil d’explotar. Perquè, mentre discutim sobre qui sobra, ningú no sembla especialment interessat a parlar de qui faltarà. La natalitat és més baixa que mai i la població envelleix. Qualsevol que sàpiga fer una divisió sense calculadora entén que un país on cada vegada neix menys gent haurà de respondre, tard o d’hora, a preguntes bastant incòmodes: qui treballarà, qui sostindrà les pensions, qui cuidarà una societat cada volta més envellida… Amenaces reals, molt més urgents que no pas la fantasia d’un califat.

I aquí és on la política ha perdut una mica el nord. Els partits s’han fet esclaus de la minoria sorollosa, aquella gent que es desperta indignada, esmorza indignada i se’n va a dormir indignada. Mentrestant, hi ha una majoria silenciosa que mira l’espectacle amb perplexitat i es pregunta quan algú parlarà d’habitatge, del preu dels aliments, d’educació, de productivitat, d’energia, de serveis públics, d’intel·ligència artificial o bàsicament de com pensem viure d’aquí a vint anys. Però aquests temes són lents. No caben en un titular ni en un vídeo de quinze segons amb subtítols de colors. Exigeixen reconèixer que els problemes són complexos, que a vegades cal la humilitat de dir que encara no en tenim la solució i que l’hem de construir junts.

Comença a fer la sensació que el problema no és que els ciutadans no entenguem la complexitat, sinó que els polítics han perdut la capacitat d’explicar-la. És més fàcil discutir una hora sobre una frase desafortunada que no pas explicar com es governa un país. És més còmode preguntar en un plató “vostè hi està a favor o en contra?” que no pas preguntar “amb quin pressupost ho farà, quines competències necessita, amb qui pensa pactar i què farà quan descobreixi que guanyar les eleccions no és la mateixa cosa que tenir el poder?” Aquesta última pregunta em sembla interessant. A tots aquells que construeixen el seu projecte polític anant en contra de tothom, algú els hauria de preguntar: “Molt bé, i amb qui pactareu per governar? Quines de les coses que prometeu depenen realment de vosaltres?” Perquè hi ha partits que parlen com si només hàgin de guanyar les eleccions i l’endemà ja puguin prémer un botó vermell per canviar-ho tot. Això ja ens ho van fer creure una vegada, i d’aquí ve bona part del mal d’avui. Assumir que tenir el govern no és tenir tot el poder no hauria de portar a la resignació, sinó a una política més intel·ligent i a una estratègia de país pensada perquè no ens tornin a agafar amb les calces a la mà.

És aquí on l’independentisme té feina pendent. Recuperar el discurs de la independència no pot ser repetir allò mateix que fa deu anys, però una mica més fluixet per no fer enfadar ningú, o una mica més fort perquè els actors anteriors van ser massa febles. Tampoc no pot quedar reduït a un conflicte intern sobre qui té la culpa de les coses que no van sortir bé. Ha de ser la resposta a una pregunta molt més àmplia: quin país volem ser quan els joves no poden accedir a un habitatge, quan l’emergència climàtica ens obliga a canviar-ho gairebé tot, quan la transformació tecnològica es menja feines senceres i quan la convivència en una societat cada vegada més diversa és el terreny on es juga tota la resta? Hem passat massa temps discutint què som i massa poc discutint què volem arribar a ser.

No sé si la gent que ha trobat en la immigració l’explicació de tots els seus mals tornarà a votar els partits que ha abandonat. Però sí que crec que intentar de recuperar-la desmuntant cada mentida, cada vídeo manipulat i cada indignació de la setmana és una manera magnífica de perdre el temps. Val més posar els esforços a tornar a oferir un futur: un projecte sòlid, que no necessiti viure permanentment enfadat amb algú i que sàpiga capitalitzar els errors d’una legislatura que té gairebé tots els sectors en contra (i que una part de l’independentisme ha emblanquit).

Volem un projecte que no ens tracti com criatures ni consumidors d’eslògans, sinó com ciutadans capaços d’entendre que l’objectiu és difícil i que per això mateix cal exigir alguna cosa més que una frase ben construïda per a la samarreta de la Diada de cada any. Cal tornar a parlar de país, però d’un país real: amb gent que hi neix, que es fa gran, que hi arriba, que se’n va, que treballa, que no pot pagar un pis i que té angoixa pel futur.

El problema del joc del limbo és que guanya qui s’ajup més. Per això fa anys que el nivell de la barra només baixa, però potser no necessitem algú capaç de passar encara més arran de terra, sinó algú amb prou força, intel·ligència, imaginació i mala llet per a tornar-la a aixecar d’una vegada.