Què fa que ens agradi escoltar algú que ens explica alguna cosa? En quin moment decidim que és hora de desconnectar i pensar què farem al vespre per sopar? L’oratòria és precisament la disciplina que s’ocupa de donar-nos les eines de manera que l’interlocutor ens escolti i, si pot ser, fer una cosa encara millor, que li canviem algun pla –potser que el convidem a sopar aquell vespre! L’eina principal de l’oratòria és el llenguatge, facultat que posem en pràctica a través de les llengües que emprem (català, castellà, amazic, fula, etc.). Des d’aquest punt de vista, l’oratòria és una disciplina del tot pràctica, en el sentit que ens ensenya a fer coses amb la llengua i ens diu com aconseguir els objectius que ens proposem. L’oratòria converteix  tot el llenguatge (repertoris lingüístics, gestuals i posició del cos) en acció per a persuadir.

El referent de l’antiguitat en oratòria és Aristòtil, que fa més de 2.000 anys que ja va parlar dels tres grans elements de la persuasió: la credibilitat (ethos), l’emoció (pathos) i les evidències (logos), i aquests tres elements continuen essent vigents en la majoria de manuals de retòrica i oratòria. També els trobem des de fa unes quantes setmanes el diumenge al vespre a TV3.

El programa ‘El got d’aigua’ és un concurs en què participa jovent de quinze a vint-i-dos anys (seleccionat en un càsting) que competeix per fer un discurs sobre una experiència viscuda. Per exemple, al primer episodi, els joves van visitar un institut d’alta complexitat a Terrassa i van viure l’experiència d’un taller de basket beat. Després, van haver de preparar un discurs d’un minut i mig que seria avaluat per dues persones del jurat (al programa en diuen coaches, pronunciat ‘coutx’), més una persona convidada. Les dues coutx són l’actriu Alba Florejachs i l’experta en argumentació Gemma Lligadas. Al primer programa, el convidat va ser Marc Giró (editor de moda i col·laborador a mitjans de comunicació). Simplificant, el programa és un Oh happy day, en versió de discursos d’un minut i mig, amb la seva dosi de tècnica, drama, superació i nervis pel perill d’eliminació. En un programa com Oh happy day o semblants (pensem en les competicions de cuina, per exemple), la tècnica sol anar associada a la dicció, la precisió, l’escenificació o a l’habilitat per a explicar una recepta amb processos complexos. Recordem que a Oh happy day hi havia una professora de cant, un professor d’interpretació i tres membres del jurat (una cantant, un actor i un professional de l’àmbit de la música), tots experts en els múltiples vessants del cant, cosa que els permetia d’abordar l’actuació dels participants des d’angles diversos.

Quina és la tècnica que es valora a ‘Un got d’aigua’? Si ens basem en el primer programa, podem dir que es valora l’habilitat oratòria i no es té en compte l’ús dels recursos lingüístics. Fins i tot podríem dir que s’arriba a invisibilitzar la llengua en si mateixa. El programa té aspectes positius, com ara el fet de centrar-se en un aspecte que en principi podria semblar àrid i poc atractiu per a l’audiència. De fet, TV3 té una història de fer programes en què el discurs és central –des del ‘Vostè jutja’, també enfocat en part en l’oratòria, fins a ‘El gran dictat’– i cal agrair ara que n’adapti un al format de competició. Un altre aspecte positiu del programa és que s’hi fa palès l’esforç de presentar la diversitat de l’alumnat dels instituts de Catalunya i que les experiències que es proposen siguin formadores. En general, la recepció del programa ha estat positiva per part de la crítica (Mònica Planas a l’Ara, Joan Burdeus a Núvol) i no tan positiva per part de qui viu a les xarxes socials (Marc Villanueva al Nacional).

Per què he dit que el programa ‘Un got d’aigua’ no té en compte l’ús de la llengua si els participants es passen l’estona parlant i han de fer un discurs oral? Doncs ho dic perquè el jurat valora aspectes que no tenen relació directa amb l’ús apropiat del català, sinó més aviat amb l’escenificació de la parla. Alba Florejachs, com a bona actriu, se centra en la naturalitat i l’espontaneïtat, i Gemma Lligadas valora aspectes de l’organització del discurs. Vegem, per exemple, alguns comentaris que van fer al primer programa:

  • Has aconseguit apropar-te a nosaltres.
  • Ets més proper, més segur, apareix aquest sentit de l’humor.
  • Tenies una estructura molt rica i complexa.
  • Ens faltava una mica de centre.
  • Has canviat de centre… i tu mateixa no acabaves de veure cap a on anaves.
  • Ha faltat una mica més d’ordre.

Per què no hi ha cap coutx especialista en l’ús de la llengua catalana a ‘Un got d’aigua’? Per què no hi ha al jurat professionals de la llengua? No arrufeu el nas. Sé que penseu que diré que hi hauria d’haver algun membre del jurat comptant els errors que fan els nois i noies participants (i de passada, la presentadora i les coutx). Doncs no.

El fet que no hi hagi cap persona experta en ‘llengua’ al programa és probablement degut a dos fets. En primer lloc, pot ser que els creadors del programa vulguin donar un altre caire al programa. Avui es tendeix a valorar el missatge comunicat de manera lúdica, emocional i amb una bona escenificació. El que s’acosta més a aquest estil són les anomenades TED talks, que molt probablement van tenir alguna influència en el programa de què parlem. TED vol dir ‘tecnologia’, ‘entreteniment’ i ‘disseny’ (en anglès). Són conferència de divuit minuts o menys que van començar l’any 1984 i s’han popularitzat enormement, a internet primer i més tard també de manera presencial. La finalitat de les TED talks és, tal com diuen a la seva pàgina web, ‘escampar grans idees’. L’escenificació de les TED talks és precisament la no-escenificació: la persona surt a un escenari pràcticament buit i no es recolza en suports visuals (no hi sol haver PowerPoints). És una mena de Steve Jobs presentant el nou iPhone. Les TED talks han tingut tant d’èxit que, al mercat anglosaxó, ha sorgit una indústria de llibres i cursos per a ser un bon orador TED. De fet, el fundador, Chris Anderson, és autor de TED Talks: The oficial TED guide to public speaking, en què explica com fer bons discursos orals públics. La guia no se centra pas en aspectes lingüístics sinó en l’oratòria, i dóna consells que ajuden certament a fer un bon discurs, ben estructurat. Per exemple, s’aconsella de formular-se, abans de parlar, les preguntes següents (poseu-hi la veu d’Aristòtil al fons):

—Tinc passió per aquest tema?
—El tema inspira curiositat?
—Interessa al públic això que vull dir?
—La informació que dono és nova o ja se sap?
—En el temps que em donen, puc tractar del tema de manera completa i amb exemples?
—En sé prou coses, del tema, per a fer que el públic no tingui la sensació de perdre el temps?
—Seré creïble sobre el tema?

Després de pensar en l’estructura, Anderson ofereix cinc processos centrals a l’hora de fer un discurs TED: connexió, narració, explicació, persuasió i revelació. No hi ha gairebé res de nou, però sí una idea central: fer viure al públic allò que es vol comunicar. De fet, al nostre mercat tenim llibres que tenen el mateix objectiu d’ensenyar a comunicar bé i que no donen tant de pes a l’emotivitat, com ara Els secrets de parlar en públic de M. Casas, J. M. Castellà i M. Vilà (Eumo, 2015) per a l’oral i Com escriure una ressenya d’Enric Serra (Eumo, 2016) per a l’escrit.

Els llibres sobre les presentacions TED (Carmine Gallo és qui n’ha fet més) no diuen coses revolucionàries i, de fet, molts fan referència a Aristòtil i la seva tripartició de l’oratòria. Ara, tendeixen a afavorir la part de pathos perquè és precisament decisiva per a persuadir el públic i perquè és central en l’estil oratori anglosaxó. Tal com diu Gallo al seu llibre Talk like TED: ‘No pots persuadir només amb lògica. Qui ho diu això? Algunes de les ments més lògiques del món.’ El resultat d’aquesta exuberància del pathos ens porta a una sobreabundància de passió en aquests discursos, que fàcilment ens condueixen a l’exageració. Precisament això ha criticat Benjamin Bratton en una TED talk titulada We need to talk about TED, sobre…: sí, sobre la inutilitat de les TED talks. Bratton fa una crítica mordaç de les TED talks acusant-les de banalitzar qüestions complexes i anomenant-les epifimonis (combinació d’epifania i testimoni personal). De fet, al primer programa de ‘Un got d’aigua’ vam veure’n uns quants exemples, d’epifimonis, quan noies i nois s’esforçaven a lligar l’epifania que havien tingut passant unes hores amb un grup d’una escola d’alta complexitat i els seus testimonis o experiències.

Amb tot, el format de les TED talk també té aspectes positius. Ens desfem dels PowerPoints i ens trobem despullats davant un públic que ens demana que hi connectem i de veritat hi conversem de manera natural i amb coneixement. Això és molt difícil! I es veu al programa quan qui parla sembla com si hagués memoritzat els diàlegs i no acaba d’establir contacte amb el públic. Aquest contacte és difícil perquè qui parla no sap qui és el públic, quan un dels pilars de la retòrica i l’oratòria és precisament ajustar-se a l’audiència. Així doncs, benvingut sigui el nou format, però, alerta: no pequem de massa epifimonis! Finalment, les TED talks han contribuït a difondre un nombre important de temes de diverses disciplines entre públics amplis i en un format amè, tot i que encara hi ha un biaix a favor de persones de professions no acadèmiques.

Per què persones expertes en filologia i en llengua no tenen cabuda en aquest format? La segona raó per la qual tenen poca visibilitat en el format televisiu del programa que ens ocupa segurament que té a veure amb el fet que a ulls de la societat encara perdura la imatge dels filòlegs com a interpretadors de textos literaris i comptadors perepunyetes de faltes. Aquesta imatge en part perdura perquè els filòlegs mateixos hem fet poc per canviar-la. Els estudis de filologia fins fa poc tenien un caràcter poc pràctic i amb els anys això ha tingut una conseqüència que s’arrossega fins ara. I és que hi ha –i hi haurà– una manca de docents de secundària de llengua catalana els anys vinents. Les facultats de filologia dels territoris de parla catalana fan esforços perquè això canviï, perquè si hi ha uns estudis en què pràcticament es pugui assegurar que els graduats tindran feina (de docent de secundària) al final són els de filologia catalana. Per això a partir d’ara caldria que les universitats i els departaments d’ensenyament i d’universitats del nostre govern anessin plegats per fer els estudis de filologia catalana més adequats a les necessitats i als interessos dels joves del país (cal engrescar molt més els alumnes de batxillerat perquè s’interessin per la filologia!).

En conclusió, és la invisibilitat de la filologia i de disciplines lingüístiques afins (lingüística, didàctica de la llengua) i l’enaltiment de disciplines relacionades amb el discurs allò que justificaria que una actriu i una experta en argumentació en dret siguin membres de jurat del programa i que no n’hi hagi cap relacionat amb l’expertesa en llengua.

La meva proposta no és gremial. No voldria pas substituir la bona tasca que fan les dues coutx del programa! Crec que és millor ajuntar esforços que no dividir-los i per això em semblaria escaient que en el futur hi hagués algú expert en l’ús de la llengua oral com a membre del jurat. No pas per a fer de policia lingüística o de corrector amb potes sinó per a millorar els discursos, tal com fan les dues expertes d’ara. De fet, l’estructura dels comentaris del jurat és sempre la mateixa: ‘Ho has fet molt bé perquè hem vist que…, però…’ En el cas de la llengua emprada pels participants es podria fer això mateix, és a dir, valorar positivament què fan i donar consells per millorar. Alguns de positius haurien pogut ser els següents:

—Tenim com una barrera intangible que ens allunya els uns dels altres (vocabulari precís: intangible; reformulació del significat de l’adjectiu intangible, que pot ser desconegut per a part del públic).

—… que pretenia que jo em convertís en una persona condescendent, creient-me superior a ells (condescendent, vocabulari precís, reformulat a continuació per ajustar-se a l’audiència).

—Tots som diferents i això és el que ens fa ser únics (ús d’el com a pronom neutre en lloc de lo).

—Sí, us parlaré sobre pilotes de bàsquet. Perquè sembla ser que només en puc parlar. Això de tocar-les correctament ja és un altre tema (ús correcte dels pronoms en i les per a referir-se a pilotes en lloc de no usar el primer pronom).

—Hem de fer d’aquest pedaç una solució permanent (ús d’haver de per expressar obligació en lloc de tenir que).

Alhora també es podria haver fet algun comentari sobre estructures inadequades (o errors, segons com ho vegeu) que trobem sovint en situacions orals, moltes vegades fruit de l’espontaneïtat i la dificultat cognitiva de mantenir el flux oral:

—La única forma de trencar amb aquesta barrera… (en lloc de l’única).

—Totes aquestes diferències no s’hi troben en una mirada equànime (en lloc de no es troben).

—Probablement ells seguiran assumint el significat negatiu de la paraula que els hi ha assignat la societat (en lloc de els ha assignat).

De fet, els discursos que es van sentir al primer programa eren molt correctes des del punt de vista lingüístic i es fa difícil de trobar-hi errors bàsics de llengua oral. No estem tan malament, doncs; al contrari del que solen afirmar les veus d’alarma sobre el nivell de català dels nostres joves. També és veritat, però, que es va fer una selecció de nois i noies. Així, seria bo en el futur trobar més diversitat de discursos al programa per poder fer més comentaris positius i de millora, i potser fer que l’audiència del programa s’hi identifiqui més i alhora mostrar també la ‘diversitat’ discursiva existent entre el jovent.

Per acabar, si la Gemma Lligadas pot dir a un participant ‘has ficat un argument causal complex incardinat dins d’un sil·logisme hipotètic’ (ho va dir al primer programa), potser també podria haver-hi algú que digués això a un participant: ‘Moltes felicitats pel teu ús del pronom en en funció de complement de règim verbal a la frase Perquè sembla ser que només en puc parlar. Posem-hi atenció perquè és un pronom en perill d’extinció; i m’ha encantat que hagis fet la flexió de l’adjectiu masculí plural complexos, i no hagis dit complexes, com acaba de dir en Marc Giró.’

Llorenç Comajoan-Colomé, professor de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, Grup de Recerca en Educació, Llenguatge i Literatura i membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb