El genocidi oblidat i reconegut un segle després

“A la llum de la responsabilitat històrica i moral d’Alemanya, demanem perdó a Namíbia i als descendents de les víctimes. A partir d’ara, ens referirem oficialment a aquests esdeveniments com allò que van ser: un genocidi.”

Amb aquestes paraules pronunciades a Berlín el 28 de maig de 2021, el ministre d’Afers Estrangers alemany, Heiko Maas, girava full de més d’un segle d’obscurantisme, silenci i impunitat sobre les matances indiscriminades de l’exèrcit alemany a començament del segle passat contra desenes i desenes de milers de persones de les ètnies herero i nama a Namíbia.

Tot i el valor històric de la declaració, els representants de les comunitats herero i nama es van mostrar molt crítics amb la resolució, que no satisfeia les seves reivindicacions i reclamacions humanes i històriques. “Qualsevol cosa sobre nosaltres sense nosaltres és contra nosaltres”, van dir en resposta a l’acord entre el govern de Namíbia i el d’Alemanya.

Els caps de les associacions tradicionals herero i nama, ètnies que van perdre el 80% i el 50% de la seva població en el genocidi, creuen que tot i que Alemanya assumeix la seva responsabilitat moral, no és legalment vinculant: ni fa justícia ni repara el mal causat llavors, ni en un segle d’espoliació i pobresa.

La clau de volta per a molts és la devolució de les terres que els alemanys es van apropiar. D’aquestes terres, avui un 70% encara pertanyen a agricultors blancs, majoritàriament descendents dels soldats colonialistes que van perpetrar el genocidi. Abans de la colonització, els herero i els nama eren rics en terres, ramats i cultura. D’això, ni se’n parla en els acords. Tot i que Alemanya es compromet a pagar mil milions de dòlars durant trenta anys en ajuts al desenvolupament com a “gest per a reconèixer l’immens sacrifici infligit a les víctimes”.

Sima Luipert, de l’Associació de Líders Tradicionals Nama (Nama Traditional Liders Association, NTLA) ha afirmat: “El desenvolupament és la màxima mentida del nord, la suposada generositat d’una civilització basada en la nostra opressió”. Les comunitats afectades insisteixen que Alemanya hauria de comprar part de les seves terres ancestrals als colons alemanys i retornar-les-hi.

En aquest sentit, el passat 8 d’abril, al Parlament de Namíbia, el diputat opositor McHenry Venaani, de la comunitat herero i cap del Moviment Popular Democràtic (MPD), va declarar davant la cap d’estat Netumbo Nandi-Ndaitwah: “Els alemanys lliuren mil milions l’any als supervivents de l’Holocaust. En aquests darrers trenta anys, els han lliurat 90.000 milions… Però només volen abonar als namibis mil milions en els pròxims vint-i-cinc anys!”

Swakopmund, la dignitat i la memòria dels herero

Amb aquestes informacions al cap, arribo a Swakopmund, una petita ciutat marítima, sorprenent per la seva similitud amb Alemanya, poblada de residents alemanys i turistes jubilats, que sembla que viuen en una bombolla d’orgull colonial i, com comprovaré aviat, fins i tot, d’orgull nazi i admiració al Führer. Com a tot Namíbia, els negres viuen en xaboles als suburbis, majoritàriament sense aigua ni llum, ni clavegueres, ni hospitals, ni els mínims per a viure dignament.

Els descendents dels assassins viuen al centre ric de sumptuosa arquitectura alemanya; els descendents de les víctimes viuen als suburbis en xaboles a tocar del desert.

El general Von Trotta va arribar a Namíbia per mar i desembarcà a Swakopmund. Aquí va signar el decret del genocidi. I aquí es va instal·lar, a la platja, un dels terrorífics camps de concentració (o d’extermini) que van construir els alemanys entre el 1904 i el 1908. Aquí queden també molts descendents dels colonitzadors i de la Schulztruppe que, després de la Segona Guerra Mundial, van acollir amb els braços oberts nazis fugits d’Europa, com també ho van fer Paraguai, Argentina i Espanya.

Visito l’artista i activista herero Laidlaw Peringanda al barri negre de Matutura. Ell és el fundador i l’artífex del Museu del Genocidi de Swakopmund, la primera organització namíbia que recorda la memòria de les víctimes i dels fets, preserva i dignifica les tombes dels seus avantpassats i reclama a la municipalitat la retirada de la via pública de monuments, noms i símbols d’exaltació colonial o supremacisme germànic. També és el president de l’Associació del Genocidi de Namíbia. Hi ha tanta censura al voltant del tema, que el taxista negre que em porta als suburbis i m’ajuda a localitzar el petit museu em confessa que no hi ha estat mai, ni n’havia sentit a parlar. I ja fa onze anys que existeix.

Al Museu del Genocidi

El museu ocupa l’oficina i el garatge de la caseta familiar de Peringanda. És el més petit que he visitat mai, però la documentació, les fotografies, els diaris, els llibres i les seves explicacions històriques, polítiques i familiars són una font imprescindible i inesgotable de coneixement sobre els fets del passat i els debats i els obstacles del present.

Laidlaw Peringanda és memòria viva, orgullosa, decidida i activa. Contra l’amnèsia decretada a Swakopmund per la comunitat alemanya.

“Vaig decidir de fundar el Museu del Genocidi el 2015. És la meva aportació a la història del meu poble i de la meva família herero. El meu objectiu és explicar al món aquesta història. La meva rebesàvia va ser una esclava al camp de concentració de Swakopmund”, em diu. “Quan jo tenia uns deu anys, ella ens va explicar la seva experiència de supervivent del camp. Allò em va quedar gravat per sempre. Ens explicà com l’havien violada els vigilants alemanys. I que obligaven les noies a bullir els caps tallats dels presoners i, amb un vidre, anar-los traient la pell a tires, fins a deixar les calaveres netes i polides. Els cranis els amuntegaven i després els enviaven a Alemanya per exhibir-los en museus o fer experiments pseudocientífics. Volien demostrar que els negres érem éssers inferiors als blancs. És el que ells creien i defensaven.”

Peringanda em mostra fotografies del camp de nens esclaus encadenats, o amb una xapa d’identificació, les dones arrossegant vagonetes amb cordes com si fossin mules, els soldats alemanys apilant les calaveres curosament en carretons, dones i nens espectrals protegint-se del fred amb parracs al camp de concentració de la platja, prop del far, on avui hi ha bells hotels i restaurants de luxe per als turistes alemanys, dos homes encadenats enterrant un presoner mort, un vagó de tren de càrrega transportant presos, etc.

“Els presoners treballaven en aquest camp com a mà d’obra esclava per a les empreses alemanyes, com la d’aquesta caixa de fusta que carreguen les preses, etiquetada Trummer & Co Successors Hamburg Sole Importers. És una fotografia del 1904.”

“A partir dels set anys estaves obligat a dur cadenes al voltant del coll. Si fugies, et tallaven el cap i es quedaven el crani. Es calcula que van enviar a Alemanya uns sis mil o set mil cranis des del port de Swakopmund. Anaven a museus, institucions mèdiques. Ara mirem de recuperar-los. Ja ens n’han tornat uns quants. Com aquest que veus a la fotografia”, explica. “Les fotografies les feien els alemanys, evidentment. Són ells que van deixar constància del genocidi i dels camps de la mort. I, a sobre, avui molts d’ells a Swakopmund encara el neguen!”

Quan m’interesso per la resta dels seus avantpassats, entre orgullós i dolgut, m’explica que eren hereros rics, que el seu oncle era un dels herois de la independència, Hosea Kutako, que avui dóna nom a l’aeroport internacional de Windhoek. Era un dirigent del poble herero i un dels primers dirigents nacionalistes, fundador del primer partit nacionalista, la Unió Nacional de l’Àfrica del Sud-oest (South West Africa National Union, SWANU).

Els seus avantpassats eren propietaris de desenes de milers de caps de bestiar. En van matar molts, i els supervivents es van quedar sense res. “Els meus germans i jo hem tingut la sort que la nostra mare es va sacrificar per nosaltres treballant a les mines d’urani. I així ens va poder pagar els estudis i la universitat”, em diu, aixecant la vista al cel.

Sobre la declaració del govern alemany és contundent: “La gent diu que hem de perdonar el que va succeir en el passat, però no comprenen el nostre patiment emocional. Volem que ens tornin les nostres terres. Ens les van prendre a la força. Ens les han de tornar. Però tot va molt lent. Han reconegut el genocidi, sí, però no hi ha justícia ni compensació. Els colons blancs són els únics que obtenen un benefici real de l’acord entre el govern de Namíbia i el d’Alemanya.”

Malgrat tot, la seva relació amb el govern alemany és molt correcta. L’ambaixador alemany i un grup de parlamentaris han visitat el museu, han signat un acord de col·laboració i un ajut de 65.000 euros. “També tenim acords per a fer intercanvis d’alumnes entre Alemanya i Namíbia. Molts alemanys que em visiten es queden molt impressionats del que els explico, perquè no en saben res. Molts d’ells van obrint les seves ments, sobretot els més joves. Però no saben que donen suport i negoci a empresaris d’hoteleria de Swakopmund racistes i neonazis.”

Neonazis a Swakopmund

Hi ha neonazis aquí, a l’Àfrica?, pregunto. “A mi m’han amenaçat dues-centes cinquanta vegades. Guardo totes les amenaces perfectament arxivades. També les he mostrades a l’ambaixador alemany i al govern de Namíbia. Em diuen coses com ara que la Gestapo em matarà.”

Per què? “Una de les activitats que nosaltres fem és protestar a l’ajuntament perquè encara hi ha noms de carrers que glorifiquen el passat colonial alemany. Veure’ls cada dia és una tortura per a nosaltres. Ens fa patir espiritualment. Cada any fan una commemoració davant el monument als seus soldats alemanys, el Marine Denkmal, els qui van lluitar contra nosaltres i ens van massacrar.  L’any 2016, jo hi vaig llençar un pot de pintura vermella i em van detenir. És una commemoració al genocidi!”

Dies després, tot i que és molt difícil aconseguir que la gent de Swakopmund et parli del passat nazi i racista de les famílies alemanyes del poble, miraré d’investigar el tema, i si puc ho explicaré en el pròxim article. Tan sols n’avanço una prova. Un bon dia, no fa gaires anys, es va hissar una bandera nazi en un dels edificis històrics de la ciutat. A la Casa Woermann, situada al carrer de Bismark, que després d’haver estat seu de la companyia naviliera alemanya ara és una biblioteca i centre d’art. Els ciutadans van alertar-ne la policia, que es va presentar a la biblioteca i va abaixar la bandera de l’esvàstica, com es veu en el vídeo.

Les tombes dels herero

Mentre anem cap al cementiri dels herero, travessem els suburbis de Matutura, Mondesa i uns altres barris. Aquí, hi viuen dos terços de la població. El contrast entre el centre alemany i la perifèria on viuen en townships els treballadors negres és abismal, igual que passa, com ja he explicat i documentat amb fotografies, entre el centre de Windhoek i Katutura.

Hi ha clínica?, pregunto a Peringanda. “Ara mateix, no ho sé. Hi havia una mena de centre mèdic instal·lat en un contenidor… I els nens s’han de llevar a les sis del matí per anar cap al centre a l’escola secundària. És una vergonya.” Li comento que he vist hotels al centre que anuncien un tour pels suburbis perquè els turistes coneguin l’Àfrica autèntica. Amb visites a restaurants tradicionals, mercats i herboristeries. Com si fos un zoo humà. Ho venen com una manera “d’acostar-se a la cultura tradicional”, quan en realitat són tours morbosos, restringits i vigilats, pel gueto. “Sí, i a sobre, treuen diners del patiment de la gent!”, replica ell.

Mentre aparca davant el cementiri, m’assenyala una casa. “Veus aquell edifici? És propietat d’un alemany i està construïda damunt les fosses on soterraven els esclaus. Ho hem denunciat a l’ajuntament, però són molt renuents a intervenir-hi. És com si, oficialment, es volgués esborrar la nostra història… Crec que hi ha una motivació política. És una batalla constant. Tampoc no han volgut restaurar ni conservar les tombes dels nostres avantpassats herero. Hom hem hagut de fer nosaltres mateixos. Ens han ajudat els de Forensic Architecture de Londres, amb fotografies satèl·lit i una màquina amb rodes que escaneja el terra i detecta els ossos soterrats.”

Entrem al cementiri. A la dreta, les tombes dels alemanys, ben conservades, netes, amb plantes, arbres i fins i tot bancs per a seure a l’ombra. A l’esquerra, un desert enorme amb petits monticles de sorra que indiquen on hi ha cadàvers soterrats. Dipositem unes pedres en homenatge als morts davant la placa commemorativa. Mirem a l’infinit de tombes. Després d’un llarg silenci, Peringanda em diu: “La majoria els hem soterrat sense cap.”

La placa diu: “Nama & Ovaherero Genocide Monument 1904-1908. Per l’honor i l’afectuosa memòria de milers d’ovaherero i mama homes, dones i nens que van morir en aquest lloc sagrat. Van perdre la vida en camps de concentració de fam, treball esclau, abús sexual, malalties, fatiga i condicions climàtiques adverses en mans dels soldats alemanys. Les seves restes van ser soterrades en fosses poc profundes pels seus companys de presó.”

“Hem estat lluitant sempre per la dignitat de les restes dels nostres avantpassats”, em diu Peringanda mirant-me als ulls. “Però la municipalitat rebutja tenir cura de les tombes. Volem portar als tribunals el govern de Namíbia perquè no es respecten els drets indígenes. Hi ha tombes que han desaparegut o s’hi han construït cases d’alemanys a sobre”.

L’Associació del Genocidi que presideix Laidlaw Peringanda voldria que, com Auschwitz, aquest cementiri dels herero fos declarat un lloc de memòria. La UNESCO hi està d’acord, però l’Ajuntament de Swakopmund i el govern de Namíbia no ho volen.

Passem entre les tombes dels alemanys, un treballador rega les plantes amb una mànega. Hi ha frescor. Algunes són monumentals. Ens aturem davant un monument funerari dedicat als soldats caiguts de les tropes colonials. “Què diu la inscripció en alemany?” “Van morir per tu”, respon mirant fixament la placa.

‘Sorry for the genocide’

En acomiadar-nos, Laidlaw Peringanda m’anuncia que el 3 de juny s’estrena al Doxumentale 2026 de Berlín, el film Sorry for the genocide, dirigit per Theodore Shandé i Matteo Sant’Unione, en el qual ell és un dels principals testimonis. Podeu veure’n el tràiler, on surt la històrica declaració a càmera del ministre d’Afers Estrangers alemany, Heiko Maas, reconeixent formalment la responsabilitat d’Alemanya en el genocidi, el 28 de maig de 2021, a Berlín.