El futur segons Pasolini

La setmana passada vaig escriure Pasolini amb dues esses. L’inconscient i les seves males jugades, l’automatisme, pim-pam: sorda entre vocals, doble. No cal pas que ho cerqueu ara, que ja no hi és. De seguida ho vaig corregir. De seguida que en Juli Alandes, escriptor i amic amatent, em va avisar de la pífia. Tot plegat no tindria més transcendència que el rubor del moment (i l’íntim convenciment que no em tornarà a passar mai més: d’un gran mal, un gran bé, que diuen) i ara tampoc no en parlaria si no fos pel comentari que hi afegia en Juli. Que no era ortogràfic sinó de fons. Perquè jo tan sols havia mig enunciat que volia comentar alguna cosa “sobre Pasolini i el futur que ens dibuixava (força esgarrifós de llegir des del nostre present tan ben descrit fa cinquanta anys)”, però Alandes, al seu missatge, feia concisa diana i síntesi de tot: “Pasolini va descriure amb precisió d’entomòleg profeta el que seria el nou feixisme (però amb una sola essa).”

D’un temps ençà, Pasolini em ve al cap. Contínuament. Els films, els versos, el rostre esprimatxat. El pensament. Sobretot això, diria. I sovint. En cada notícia o comentari sobre l’ascens de l’extrema dreta al món i a Europa i a casa nostra. En cada reacció preocupada. En les diagnosis que costa que no semblin massa primes: el poder hipnòtic de les xarxes i el poder dirigista de l’algorisme, l’extensió de pors i d’incerteses (por de caure escala social avall, por que t’ocupin la casa, por que et robin el mòbil, que et robin la feina, por dels nous immigrants… por i por i por), l’anhel de seguretats, el desig que aparegui un “líder fort”, un “home providencial” (quina basarda, tornar-hi, efectivament), la crisi econòmica, la crisi de l’antiga classe mitjana…

I que no dic que no. I que segurament tot plegat és que sí i en combinació. Però que no n’hi ha prou; que, mirant els arbres de les causes immediates, potser perdem de vista el bosc. El bosc de fons. El corrent profund que d’aquí a cent cinquanta anys els historiadors etiquetaran i descriuran amb tota mena de detalls. Però nosaltres no hi serem, d’aquí a cent cinquanta anys, i és ara, quan la realitat canvia sota els nostres peus, és ara, precisament, que necessitem la visió de conjunt, la comprensió. És difícil, però no necessàriament impossible. Hi ha intel·lectuals (ofici, ai, que el nostre segle sembla que s’entesti a menystenir) que han tingut intuïcions, que ens han ofert reflexions a les quals potser hauríem de parar una mica més d’atenció. Per tenir una mena d’imatge del bosc. Encara que sigui incompleta i borrosa, una imatge.

Llegeixo fragments de les Lettere luterane de Pier Paolo Pasolini amb un calfred. El recull és un aplec d’articles que el cineasta i escriptor, rellevant (rellevantíssim es pot dir?) intel·lectual del segle XX, va publicar a començament dels anys setanta. Alguns dels seus darrers escrits, perquè el van matar l’any 1975. Els seus darrers apunts elaborats de crítica social. I dic això del calfred perquè hi ha moments en què ben sembla que ens descrigui aquest nostre present en convulsió. Salvant les distàncies i la terminologia, i entenent també que, en aquells escrits, Pasolini hi parlava d’Itàlia, de la seva Itàlia que ell trobava en procés de transformació o deformació per acció i efecte (o defecte) de les grapes del consumisme capitalista. Entenent que hi parlava d’aquella seva Itàlia i sentint-hi alhora la detecció, la descripció d’un corrent de fons que resulta que ens afecta (i ens explica) avui, ara i aquí.

Llegir Pasolini és interessant per moltes coses. També per aquella seva mirada àmplia.

El capitalisme és un sistema econòmic i social que dissol la comunitat, que ens aïlla en la multitud anònima de la ciutat, que canvia les estructures de relació. El tardocapitalisme, que Pasolini no va viure però nosaltres sí, exacerba aquestes tendències, fa emergir una individualitat extrema, dissol allò que anomenem cultura popular, que són valors compartits i, sobretot, un sentit profund, antropològic, de comunitat. És cert que aquesta cultura popular té elements conservadors, fins i tot reaccionaris, però també (la cosa humana sempre en contradicció) és la base d’un sentiment de cohesió social i de valoració i de preocupació pels afers col·lectius, per allò que ara anomenem el bé comú. Aquest tardocapitalisme que vivim la dissol, aquella cultura popular, i la substitueix per una cultura del consum individualista i narcisista que presenta com a aspiració i exemple a seguir un estereotip depredador del “triomfador”. Ara els joves ja no creixen amb el recosit que els atorgava aquella cultura popular (no sé si podríem parlar també d’una mena d’orgull de classe popular, aquí), sinó amb el convenciment que han de mirar pel seu únic profit i construir-se una imatge (irreal, performativa, visual) amb l’únic objectiu de l’efímera validació social. Efímera i superficial.

Entenguem-nos, totes les masses piquen. Igual com el necessari aixopluc comunitari (aixopluc i compromís alhora) pot degenerar en control i esborrament de la individualitat (aquell colorista saber i celebrar que cadascú és cadascú i té dret al nom propi i a fer les seves cadascunades), la necessària reivindicació de la individualitat es pot pervertir en una banalíssima exaltació del melic, en un perillós (i paralitzant) mira-per-tu-i-els-altres-ja-s-ho-faran.

Que s’assembla força, diria, això darrer, aquest meliquisme abusiu, al corrent de fons que ens marca el present. Ahir mateix, aquest interessant article de Clara Ardèvol ens hi feia pensar, quan deia: “Tantes persones millorant-se a si mateixes potser podrien millorar el món. Paradoxalment, mentre ens entestem a ser la nostra millor versió individual, som la nostra pitjor versió col·lectiva. Mentre ens mirem el melic no mirem l’estructura, però sobretot no mirem els altres o els mirem de reüll, amb desconfiança.”

I és interessant de veure com se’ns connecten les inquietuds, com per canals diversos detectem perills i expressions (expressions evidents com és l’expansió dels a por ellos o expressions d’aparença banal com són els tips de maquillatge per a pre-adolescents) i parlem d’onades reaccionàries, i com resulta que, alhora, podem trobar textos de fa cinquanta anys (cinquanta!) que ja descrivien els corrents subterranis que no tothom veia però Pasolini sí; els corrents que han generat aquestes onades.

Ell, Pasolini. Contradictori, caòtic, el que vulgueu. Clarivident, contundent, humanista. Lúcid denunciador de l’alienació capitalista, del conformisme consegüent, de la pèrdua de valors populars i la seva substitució per una modernitat estrafeta en béns de consum. Quan assumeix la responsabilitat generacional “com un dels pares que s’han fet responsables, primer, del feixisme; després, d’un règim clericofeixista falsament democràtic, i, finalment, han acceptat la nova forma del poder: el poder del consum, última de les ruïnes, ruïna de les ruïnes” [copio la traducció que n’ha fet Àngel Carbonell a Lletres Bàrbares]. Quan preveu (fa cinquanta anys!) la creació del que anomena “un gran partit teològic”, un “Tecnofeixisme” que estarà “en situació de trobar, en les enormes masses ‘imponderables’ de joves que viuen un món sense valors, una poderosa tropa psicològicament neonazi”. Quan ens avisa que la història no és lineal ni necessàriament avança, que també “tant l’individu com la societat van enrere o empitjoren”. Quan hi afegeix que, amb tot, el conformisme, l’acceptació acrítica d’una transformació regressiva no és inevitable.

I sí, és important intentar de veure el bosc. En la mesura en què siguem capaços d’entendre què passa, què són aquests processos de fons, tindrem possibilitat d’encarar solucions.