El futur de la llengua de signes també depèn de tu

  • "Els beneficis neurolingüístics i cognitius estan més assegurats amb un bilingüisme intermodal (on convisquin la llengua signada i l’oral) que no en un context monolingüe (sigui oral o signat)"

VilaWeb

Avui, 3 de juny, és del Dia de la Llengua de Signes Catalana (LSC). Com el català i la resta de llengües de ple dret, té una riquesa lingüística i cultural, és objecte d’estudi de gramàtica i lexicografia, promoció, recerca lingüística i de protecció; amb un reconeixement legislatiu mitjançant la llei 17/2010 de 3 de juny de la LSC, que té el precedent en l’estatut d’autonomia (article 50.6), com a primer text legal que regula la protecció de la llengua de signes catalana. El preàmbul d’aquesta llei explicita clarament que és la llengua de les persones signants de Catalunya que tenen la modalitat viso-gestual com a sistema lingüístic. De mica en mica, s’han anat reconeixent els drets dels usuaris signants de tenir aquesta llengua, amb una normativització plena i un ús com a tal.

Des de l’any 2012, dos anys després de l’aprovació de la llei, es desplega l’article 9, amb la creació del Consell Social de la LSC, que és l’òrgan que dirigeix, planifica, coordina i executa la política lingüística de la LSC, dins el Departament de Cultura. El Consell Social és una comissió tècnica interdepartamental, d’organització transversal, promoguda des de la Direcció General de Política Lingüística.

Institucionalment, el govern i el Parlament de Catalunya procuren avançar en matèria d’ús i visibilitat de la LSC fent una tasca progressiva per a la seva normalització i normativització en tots els àmbits de la societat; sobretot, a garantir que els infants i persones amb sordesa tinguin dret a aquesta llengua.

Però ens trobem amb una societat, unes entitats i uns ciutadans amb una llarga història de visions i ideologies lingüístiques sobre la llengua de signes oposades, contràries, heterogènies. La reflexió del tractament de la diversitat lingüística depèn de factors que no tenen res a veure amb la llengua en qüestió, sinó de visions interessades, i de diferents maneres de legitimar o bé de tenir prejudicis.

Històricament, l’educació dels alumnes sords (o amb sordesa) s’ha trobat sempre condicionada per aquestes visions. En alguns casos, l’ha beneficiada, però en altres, continua havent-hi prejudicis perquè se’n faci ús com una llengua més.

Tot i que avui en dia, des de la visió del multilingüisme, les persones sordes –i no sordes– podem ser usuàries tant de la llengua de signes catalana com de llengües orals coexistents a Catalunya, encara es distingeix entre població signant i població oralista, com si no hi hagués una “i” en l’ús d’ambdós codis, el signat i el parlat. Hi pot haver diferents graus d’ús o d’habilitat, en funció de l’entorn, la comunicació familiar, l’escolarització i l’orientació que ha rebut l’individu. Som persones sordes, i res més. Això sí, caldria protegir la particularitat de la part de la comunitat que s’identifica com a signant, per la seva minorització i risc en nombre.

Arran del llibre El futur del català depèn de tu, de l’autora i lingüista experta en llengües amenaçades M. Carme Junyent i Figueras, la psicopedagoga i logopeda amb llarga trajectòria en l’àmbit educatiu i psicolingüístic dels alumnes amb sordesa Marta Vinardell-Maristany (@martavmaristany) fa una anàlisi sobre la salut de la llengua de signes catalana tant en l’àmbit social com en l’educatiu (que també va sintetitzar en aquest fil de Twitter).

És un escrit que convida els lectors a fer una reflexió sobre la importància que entre tots s’asseguri una correcta transmissió de la LSC –i del català–, i que l’alumnat amb sordesa pugui beneficiar-se d’aquestes llengües com un recurs més.

Pèrdua d’usuaris nadius

Tant el català com la LSC han perdut usuaris nadius.

La LSC compleix les característiques d’una llengua amenaçada que necessita una profunda revitalització tant en l’àmbit social com en el professional i l’educatiu. I també un bon comportament lingüístic i social, cosa que inclou evitar les influències de les llengües dominants o la seva colonització, i evitar la bilingüització i el procés de substitució. Perquè la LSC està constantment subordinada a llengües majoritàries.

Podem afirmar que tant el català com la LSC són llengües malaltes, que corren perill. La castellanització és molt present en ambdues llengües, a nivell “bucal”. És cert que no es preveu que la LSC es mori, però com el català, es troba també en un punt de no retorn, per la disminució de signants nadius i de transmissió intergeneracional. Hi ha menys alumnes usuaris de la LSC (abans hi havia diverses escoles de sords, centres que agrupaven molts més nens sords usuaris de la LSC). És una llengua amenaçada. La LSC pura, sense influències del català ni del castellà, la signen els sords d’abans, nadius fills de sords. I pocs l’adquireixen com a primera llengua, que seria fonamental dels zero als tres anys. La població signant, doncs, és vulnerable. El futur de la LSC de qui depèn?

Una curiositat sobre el gènere de la LSC: com altres llengües de signes, no en té, perquè empra el signe neutre i el sexe no està marcat. La LSC té recursos per a evitar el sexisme, i compta amb menys expressions sexistes que el català. Les que té provenen de la pròpia llengua parlada i de l’educació rebuda i del context sociocultural.

Una llengua de signes tampoc no mor si els seus signants no deixen de transmetre-la. Aquí rau la responsabilitat col·lectiva.

Persecució de la llengua de signes

Als anys setanta i vuitanta es va viure una “persecució” lingüística: es prohibia signar a les escoles. Però, per sort, en clandestinitat (al pati, als lavabos, a les associacions…) se signava i es preservava la llengua de signes. A l’aula, per evitar conflictes, no es feia servir. La llengua de signes ha estat una llengua marcada, i encara ho és. Moltes generacions de sords han crescut i creixen amb el temor o la vergonya de signar, perquè ha estat malvist. Això vulnera la identitat i el dret lingüístic a tenir una llengua que ens pertany, que ens pot sostenir. Com una llengua més. L’any 1880 hi va haver el Congrés Internacional d’Educació del Sord a Milà, un moment obscur de la nostra història. Es va aprovar eliminar la llengua de signes i els mestres sords de l’educació dels sords. Aquí va començar la tendència oralista tan forta que encara perdura en alguns sectors. “Però si parles molt bé, no cal que signis”, diuen alguns, sense veure que amb aquesta actitud barren l’ús de la llengua de signes i el dret dels seus usuaris.

Treballar en l’àmbit educatiu

Si els parlants deixen de transmetre-la, la llengua està en perill d’extinció. La colonització i la substitució lingüística són fets evidents. Tant el català com la LSC són llengües subordinades per altres llengües “dominants”. Aquesta homogeneïtzació lingüística de les llengües orals cap a les llengües signades es podria trencar en l’àmbit educatiu, que és on ara per ara podríem assegurar la transmissió de la LSC, amb docents nadius signants o bé docents amb el nivell C1 i C2 de la LSC. D’aquesta manera, n’assegurem la qualitat i la “puresa”.

En l’educació dels alumnes amb sordesa, el bilingüisme intermodal és important. És a dir, que puguin adquirir o aprendre tant una llengua signada com una llengua parlada i escrita. Els beneficis neurolingüístics i cognitius estan més assegurats amb un bilingüisme intermodal que no en un context monolingüe (tant oral com signat). El contacte entre la llengua de signes i la llengua oral i escrita els permet una tasca metalingüística, de crosslingüística.

Per a un bon bilingüisme intermodal, caldria un domini equilibrat entre la L1 i la L2. Una competència lingüística global. Si per evitar l’extinció d’una llengua, cal parlar-la més i no subordinar-se, en el cas dels sords, caldria que l’administració assegurés que la LSC fos present als centres i amb nadius signants, des de la detecció de la sordesa. I si és cert que Educació aposta pel multilingüisme, caldria anar incorporant la LSC als centres i serveis educatius, com una llengua més, si volem una bona salut de la LSC. A més, els mestres i logopedes que treballen amb sords i han de fer ús de la LSC haurien d’arribar formats, per ser uns models correctes, i no com a aprenents.

Abans dèiem que la LSC ha perdut usuaris nadius. Amb l’expansió qualitativa de les pròtesis auditives (audiòfons i implants coclears) i la visió medico-neooralista, el percentatge d’usuaris de la LSC ha baixat. Per això cal recordar que tot depèn del nostre comportament: si els “parlem” en la llengua dominant sempre, els posarem al grup d’aquest codi.

Els joves i el futur de la LSC

La diversitat lingüística és un valor que cal preservar, aquesta és la nostra responsabilitat perquè la nostra llengua tingui futur. Depèn de tu i de nosaltres. Si no volem que s’extingeixi.

Tenim una llei, la 17/2010, un Consell Social de la LSC, una federació, associacions (també de pares), cursos, formació, intèrprets, webs, esplais… Però la LSC perd signants, sobretot a la franja de nens i joves. Si no volem perdre-la, s’ha d’assumir que cal actuar. Fer més immersió signada amb nadius, als centres o serveis educatius (des de la modalitat bilingüe intermodal) i en altres espais informals. Com més aviat, millor; des d’edats primerenques. És cert que “no és aplicable” a tots els tipus i graus de sordesa; però si tenim una mirada social i comunicativa i una visió de diversitat lingüística, tots en sortirem beneficiats. Hi ha alumnes amb trastorn del llenguatge o amb altres discapacitats que els beneficia l’ús dels signes o la LSC.

 

Marta Vinardell-Maristany, psicopedagoga i logopeda.
M. Carme Junyent i Figueras, lingüista.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any