06.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 06.07.2026 - 21:59
Aquestes darreres hores el país –i tots aquells que ens l’estimem– vivim molt angoixats per la concatenació d’incendis que, de nord a sud, cremen simultàniament. El gran foc del Conflent –que ja s’ha estès cap al Rosselló i la Fenolleda–, l’incendi de les Gavarres –que sembla controlat, però encara no s’ha extingit–, el de Sentmenat, el d’Artesa de Segre i el de Soneixa –que sembla en el moment més complicat.
Evidentment, l’onada de calor extrema que vivim té conseqüències directes sobre aquests incendis. Com en té també la irresponsabilitat d’alguns, una irresponsabilitat que paguem tots. Però, encara que la calor puga explicar el moment, el dia i l’hora, és indiscutible que hi ha un més enllà, també. Hi ha unes condicions que s’han anat creant amb els anys i que expliquen per quin motiu els incendis forestals, cada dia més, es converteixen en un problema especialment greu.
Perquè cal entendre i cal assumir que els focs que cremen aquests dies a Catalunya Nord, al Principat, al País Valencià o en unes altres zones d’Europa no sols ens parlen de calor, vent i sequera. Ens parlen, sobretot, de la manera com hem deixat sol el medi rural, com l’hem abandonat, com l’hem convertit –literalment, no és una figura retòrica– en un polvorí.
Durant anys –d’una manera summament inconscient i ignorant del tot les veus d’alarma–, hem mirat el bosc com un paisatge de fons, com una estampa, com un dibuix que es penja en una paret. I massa sovint, fent això, hem oblidat que és un espai viu, un espai, per tant, que necessita gestió, que necessita –sobretot– equilibri, aquell equilibri que la natura va saber crear durant segles. I que necessita també presència humana. I gestió.
Per això, quan un foc avança sense control –com aquests grans incendis d’ara–, no crema sols vegetació. O arbres. Amb la vegetació i els arbres crema també una part important de la nostra negligència col·lectiva: l’abandonament del món rural, l’arraconament de formes de vida tradicionals, la falta de planificació monumental, la idea que la natura es conserva simplement deixant-la intacta sense controlar com es deteriora… Una passivitat que, en un context de canvi climàtic, esdevé cada vegada més perillosa i alarmant.
La resposta, per tant, no es pot limitar a comptar hectàrees cremades ni a esperar passivament l’emergència següent, l’incendi següent que caldrà contenir. És obvi que ara cal lluitar-hi amb el màxim nombre d’efectius possibles i que és la prioritat absoluta del moment. Però això servirà de poc si continuem sense entendre que la prevenció als boscs és –ha de ser– una política de país. Si continuem no assumint que invertir en la gestió dels boscs, mantenir viu el món rural, protegir els pobles i repensar la manera com ocupem el territori ja no són –si és que mai ho van ser– qüestions secundàries, sinó que són condicions per a poder viure amb seguretat, al nostre propi país.
La gran lliçó d’aquestes hores tràgiques que vivim és que el foc no comença quan en veiem les flames, quan algú albira una columna de fum alarmant. Perquè el foc, en realitat, comença molt abans, comença quan deixem d’escoltar la gent que viu a les terres que un dia es cremaran; quan ens oblidem, literalment, de la terra.
1. A VilaWeb us mantenim informats al minut de tots els focs que cremen als Països Catalans. Però avui us recomane especialment aquest reportatge que signen del Conflent estant els nostres companys Pol Baraza i Albert Salamé: “Un incendi “fora de tota norma” a tocar dels Aspres: quan el foc arriba a la porta del poble”.
